BarcelonaEstem començant a normalitzar que un equip ple d'adolescents, amb una estrella ja mundial de 17 anys com Lamine Yamal i un entrenador que fa només nou mesos que és al càrrec, sigui el favorit per guanyar ja no la Lliga o la Copa del Rei, sinó fins i tot la Champions. I el més curiós de tot és que no és un deliri ni estem patint una alienació col·lectiva, sinó que el Barça és tan divertit, transmet tan bona energia i té tants bons jugadors que el que semblava impossible a l'estiu s'ha convertit en una probabilitat, una cosa que pot passar. Aquest, i no pas un altre, és el gran miracle de Hansi Flick.
Que aquest diumenge visitin el Metropolitano amb la sensació general que si no guanyen serà una decepció també és remarcable. Per molt cansat que estigui l'Atlètic després de la pròrroga al derbi europeu de dimecres, i després de l'enorme desengany de caure eliminat amb la polèmica del penal de Julián Álvarez, els del Cholo són un equip més fet, experimentat i compten amb l'avantatge de jugar a casa, però el paper passa per ser efectius i deixar un rival directe en la lluita pel títol encara més tocat.
La comparació amb el Reial Madrid, en contraposició, és inevitable. Ni juguen bé, ni diverteixen, ni enamoren, i Vinícius i Mbappé no tenen pinta d'enviar-se missatges de bon dia al matí, però segueixen amb opcions en les tres competicions. A Vila-real les van passar magres i Courtois s'hi va haver de tornar a lluir, però per molt que fa la sensació que estan a la corda fluixa, a punt d'estimbar-se, continuen drets, vius i cuejant, i ja són tantes les ocasions en què donant-los per fregits acaben ressuscitant que no és exagerat parlar de miracle.
Per primera vegada en anys –des de l'era Guardiola– sento culers somiant, i desitjant (incloent-hi Pau Cubarsí, que assegura signar-la en una entrevista a Mundo Deportivo) una final de Champions contra el Reial Madrid, i si això no entra dins del paranormal, del que és extraordinari, és que no estem prestant la deguda atenció. Benvinguda sigui l'autoestima, la confiança, l'optimisme, perquè una mica miracle és, eh?
