Miquel Pucurull: “Gràcies a córrer, fa 30 anys que no caic malalt al llit”

Miquel Pucurull té 77 anys. La societat el considera un ancià, però ell no accepta aquesta etiqueta i continua fent maratons. L’última no la va poder acabar. No importa. El seu exemple és una motivació extra per a tots els que busquen abandonar les excuses i posar-se a fer exercici físic. Demà presenta Mai no és tard, un llibre editat per Columna que s’ha convertit en un manual imprescindible per evitar que les persones es rovellin.

Tota la vida li han preguntat per què corre, jo ara li pregunto per què ha escrit un llibre.

El projecte va néixer l’any passat, quan em preparava per fer la Marató de Barcelona. Vaig anar a un programa de ràdio de la Sílvia Cóppulo i un parell d’editores de Columna em van escoltar. Em van proposar escriure un llibre i em vaig quedar de pedra. En aquella època Marc Cornet havia engegat un llibre a partir d’unes converses amb mi i vam decidir ajuntar els dos projectes. Hem fet un llibre a quatre mans.

Vostè té un blog, és molt actiu a les xarxes socials i és un habitual de la secció de cartes d’un grapat de diaris. D’on treu el temps per escriure?

M’agrada molt escriure i ara tinc més temps que mai per fer-ho. Ser jubilat és un avantatge. L’obstacle per no fer-ho més sovint és la motivació personal. L’única persona que llegeix els meus textos abans de publicar-los és la meva dona, que és molt crítica.

Quina resposta està tenint?

Les presentacions del llibre que hem fet han funcionat molt bé i l’editorial ja n’ha tret a la venda una segona edició. Em sento molt estimat i això és una meravella. Si la gent que té la meva edat se sentís tan estimada com jo, no hi hauria tantes depressions al món. Tinc molta sort. El dia que es va posar a la venda vaig anar a la Fnac a veure on el tenien col·locat. Com que no el trobava, ho vaig preguntar i em van dir que ja se’ls havia exhaurit. Hi ha gent que m’ha escrit per dir-me que s’ha proposat començar a córrer en llegir el llibre, i això és fantàstic.

Quan va començar a fer militància activa?

Em vaig començar a involucrar molt en el món del córrer a partir de l’any 2005, quan es va suprimir la Marató de Barcelona. Tinc la sort de trobar-me físicament i mentalment molt bé. Jo ho relaciono amb el fet que practico un esport amb una certa intensitat. Gràcies a córrer, fa 30 anys que no caic malalt al llit. Abans de córrer, quan tenia una vida sedentària, cada any agafava una grip. La Seguretat Social ens hauria de fer un descompte a la gent que correm. A més, m’oxigena la ment. Mantenir-se en forma és imprescindible. És per això que recomano amb totes les meves forces que la gent d’una certa edat faci una activitat física. Un article de Ramon Oliu a l’ Avui em va fer obrir els ulls i ara intento tenir el mateix efecte en altra gent.

Quina és la clau per lluitar contra la mandra?

La clau per tenir èxit és la constància. Hi ha molta gent que comença a córrer i després ho abandona. Hi ha dies o èpoques en què costa més, però convé mantenir l’hàbit.

Vostè n’és un exemple.

L’edat del pacient acostuma a condicionar molt els metges i amb mi s’han equivocat unes quantes vegades. Fa tres anys, per exemple, em van dir que no podria tornar a córrer mai més... Mai no és tard per a res. La vitalitat que mantinc m’ajuda a pensar que encara no és el meu torn.

¿Encara corre pendent del cronòmetre?

L’obsessió pel temps m’ha retornat amb el pas dels anys i ara intento millorar els meus registres. Havia après a córrer sense marquitis, però ara és un al·licient més.

Fins quan correrà?

Mentre vegi que vaig més ràpid que caminant ho continuaré fent. És una frase feta, però resumeix molt bé la meva manera de pensar. Sé que hi haurà un moment que hauré de deixar-ho, però de moment ho estic allunyant. És una de les motivacions que m’ajuden a seguir corrent. Una altra cosa que m’empeny és recaptar diners per ajudar a investigar la diabetis infantil.

Vostè, de fet, acostuma a col·laborar amb moltes causes solidàries.

La meva última col·laboració és amb una plataforma de voluntariat que es diu Som Grans, una gent que ha tingut una idea extraordinària. Posa en contacte persones jubilades amb joves perquè ensenyin alguna cosa que sàpiguen fer. La persona que rep l’aprenentatge el valora i envia la quantitat de diners que considera adequada a una causa solidària. A mi em van demanar que assessorés persones que volguessin córrer la Marató de Barcelona per primer cop i destinar la quantitat econòmica rebuda a la recerca sobre la diabetis infantil que està fent l’Hospital de Sant Joan de Déu.

Vostè ha fet 45 maratons, ¿però li va fer ràbia no poder acabar l’última?

Vaig haver de plegar veles al quilòmetre 23. Si em poso tràgic diria que m’estimo molt la Marató de Barcelona, però també m’estimo molt la vida. Arrossegava una tendinitis en un isquio des de feia tres mesos i em va passar factura.