Michael Robinson: "Messi porta 11 temporades sent el millor futbolista del món"

BarcelonaDesprés de 2 anys jugant a Pamplona amb prou feines sabia dir 100 paraules en castellà. I 90 eren renecs. Suficient perquè a aquest corpulent davanter anglès se li obrissin de bat a bat les portes d'un nou periodisme que naixia amb la irrupció de les televisions privades a Espanya. A Canal Plus, Michael Robinson (Leicester, 1958) va inaugurar el 1991 el programa 'El dia después' i les retransmissions dels partits de Primera al costat de Carlos Martínez, que segueixen encara avui vigents. Una trajectòria periodística que li ha valgut el XII Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán de periodisme esportiu.

Li tocarà llegir tots els llibres de Vázquez Montalban.

El vaig conèixer personalment. Vázquez Montalbán no només seduïa amb l’escriptura, també amb la seva companyia. Va ser ell qui em va dir que és millor veure arribar les coses des del costat, no frontalment. Soc una persona insegura de mena, i quan començava en el periodisme encara ho era més, però paraules com les de Vázquez Montalbán em van ajudar, em van fer sentir còmode.

Es pot tenir una mirada des del costat, quan hi ha aquestes "hordes" que dominen el futbol, com deia vostè en el seu discurs?

És més fàcil! Mentre les hordes avancen, tu, sense fer escarafalls, amb les sabatilles d'anar per casa, sense fer soroll, vas fent una altra cosa. Jo invento poc. La novetat és l’enfocament.

La mirada.

Sempre s’han fet documentals de la família reial britànica, i arriba Netflix amb 'The Crown'. Gent que inventa una manera diferent de mirar la realitat. Karl Marx deia que l'església era l’opi de les masses. Si visqués avui diria que és el futbol, l’opi de les masses. Tothom, milers i milers de persones, van frontalment, només m’expliquen qui ha guanyat. Com que això ho fa tothom, a mi no em cal fer-ho. El futbol són 90 minuts de drama, són moltes històries. És un guió amb un final incert. De fet, les estadístiques també em fan gràcia. Intentem buscar una certesa en una ciència incerta. Al futbol, dos i dos no fan mai quatre.

I, a vegades, oblidant l’estètica. Aquí a Barcelona, el camí, el com, ha sigut important.

El com ho és gairebé tot. El resultat perverteix els fets. El més perillós en el futbol és no jugar del tot bé i guanyar: això és entabanar a tothom.

Parlem de l'estètica de dissabte. Arriba el clàssic.

Durant els últims anys el Madrid tenia un equip a qui no li era important tenir la pilota, perquè tenia una pegada tremenda. Però aquest ja no és el Madrid de Zidane, ara és un equip que necessita la pilota. Modric és infeliç sense la pilota. Isco no és inoperant, però viu a través de la pilota. Dos dels quatre migcampistes viuen infeliços sense pilota. Per tant, si el Barça l'hi nega, té molt de guanyat. Si és capaç de fer el que acostuma a fer, és a dir, dominar la possessió, difícilment el veig perdent el partit.

Valverde posarà 4 migcampistes per intentar-ho.

El que controli la pilota acabarà guanyant. La possessió determinarà el resultat.

Qui és el Vázquez Montalbán del clàssic?

Messi és un animal. Ja no tinc adjectius ni en anglès ni en castellà per parlar d'ell... No és que faci coses inaudites, perquè jo en feia al pati del col·legi, és que ell en fa als escenaris més importants, contra els millors defenses del món. És l’únic futbolista que he vist que diu "prou, ara guanyarem", i pot fer-ho. Ell és el bo del pati de col·legi, però a la cúspide del futbol. No hi hagut un jugador així en tota la història. Molts parlen de Maradona, perfecte, però va ser el millor futbolista del món durant 5 anys. Messi ja porta 11 temporades!

Les Pilotes d’Or no diuen el mateix.

Quan abans parlava de la certesa en una ciència incerta com el futbol em referia a això. No tenen sentit, cap sentit, els premis individuals en jocs col·lectius. Hem de deixar de comparar-los als dos [Messi i Cristiano], independentment del que diguin les Pilotes d'Or. Cristiano és un atleta-futbolista formidable, però mai el veuràs baixar al mig del camp per començar la jugada. Ell té una posició i Messi, en canvi, és un futbolista en el significat més ampli del concepte. Seria un lateral dret de la hòstia! A Sevilla el vaig veure guanyar un partit tot sol. Va fer de Xavi Hernández, que ja no hi era, va fer una mica d’Iniesta i va ser, sobretot, Messi. Al Sánchez Pizjuán va decidir guanyar un partit que pràcticament estava perdut. Ell sol. I l'hi hem vist fer tantes vegades! En quina posició juga? On ell considera que és més necessari. Aquesta lectura del futbol, aquest 'savoir faire', Cristiano no l’entén. Ell és ofensiu, ràpid, remata molt bé, és letal... I no l’estic criticant, però no hi ha punt de comparació amb Messi. Les Pilotes d'Or no diuen la veritat. Els resultats menteixen. No hi ha polèmica: un és el millor futbolista que he vist a la meva vida, l’altre un grandíssim futbolista.

Com veu l'intent, una mica contracultural, de Guardiola d'implementar un nou futbol al City, a Anglaterra?

Està evangelitzant el futbol anglès. L’any passat, quan va aterrar al City, la seva primera idea va ser treure el porter, que era el capità de la selecció i del City, i no li va sortir bé del tot. Va ser vist com un impertinent que aterra precisament al país que va inventar això del futbol. Aquest any, en canvi, crec que està sorprenent a tothom. És més, aquest City es pot comparar al seu Barça. A Anglaterra estan veient un futbol que no havien vist en dècades. Que no havien vist mai! Li auguro molt de futur. Ara mateix no hi ha ni una sola veu que posi en dubte el que està fent.