Dos Messis, dos Laportes

Quatre anys després d’haver narrat la presentació de Neymar en aquell mateix escenari, hi tornàvem a ser. Només uns metres ens separaven d'un Nasser al-Khelaifi exultant amb Messi al costat, sostenint tots dos la seva nova samarreta amb el dorsal 30 entre multitud de flaixos i amb l’exjugador Omar da Fonseca cridant el seu nom com si fos un aficionat borratxo a les 3 de la matinada. Fins i tot els empleats anònims del club de Qatar –no sé per què ens entestem a dir que són de París– desprenien un aire de superioritat nou, acabat d’estrenar. La injecció per combatre la sensació d’incredulitat ja era imbatible: “The end”, títols de crèdit i un whisky, sisplau. 

Messi plorant desconsoladament, Messi feliç: no havien passat ni 72 hores entre foto i foto. A l’Auditori 1899 vam veure el Leo emocional, el nen de 13 anys que va venir a fer una prova a Barcelona per convertir-se en el millor futbolista de la història. A París vam observar el Messi competitiu, l’estrella racional de 34 anys que pensa en els seus interessos, el del burofax, el que està tip de no guanyar Champions després d’anys d’ineptitud estructural. Els dos Messis han conviscut els darrers temps i, al desembre, amb Bartomeu fora del club i sense saber qui seria el nou president, havia guanyat el primer: el romàntic, el sentimental. Ves per on, amb Laporta al capdavant de la nau, ha hagut de tornar a aflorar el segon, com amb Bartomeu. No hi ha res que pugui definir millor la decadència del Barça que aquesta derrota, la més dura de totes.

Laporta eufòric el 7 de març, Laporta vençut el 6 d’agost: cinc mesos entre foto i foto. Sort que amb la famosa lona penjada del coll com una capa ho havia d’arreglar tot amb un “asado”. Hi ha situacions com la del Barça heretat de Bartomeu que no es poden resoldre amb carisma i testosterona. L’aval salvat a la pròrroga ja ens en donava pistes i, d’alguna manera, ens advertia que el model personalista de Laporta d’anys passats potser ja s’havia exhaurit abans de començar. Qui posa els diners en un club en fallida hi té molt a dir i es fa difícil de desxifrar què passa realment a l’interior dels despatxos de Can Barça. En aquestes circumstàncies, és fins i tot lògic preguntar-se fins on arriba el poder de decisió del president i, per tant, dels socis que el van votar. Laporta, el de les “ganas de volver a veros” a la Castellana, ha acabat assegut al Botafumeiro pelant gambes amb Florentino Pérez i abraçant la Superlliga mentre Messi negociava el seu futur amb el PSG.