Messi i la llàntia meravellosa
"Messi, Messi, Messi…!" Corria el minut 10 del clàssic quan una àmplia majoria del Camp Nou va invocar el nom del déu –i això que ningú presagiava el 0-4–. Més d’un hauria volgut que, com per art de màgia, aparegués des del túnel de vestidors com si no hagués passat res: les llàgrimes de l’estiu del 2021, caure de la Champions a la fase de grups dues temporades seguides i haver d’assumir un dol mal resolt. Gairebé dos anys després, no només no se n’ha superat la pèrdua, sinó que la idea del seu retorn és la gran esperança que il·lumina el futur del club: això defineix fins a quin punt és crític l’estat de salut de l’entitat. El cas Negreira, l’amenaça de quedar fora d’Europa, les restriccions de la Lliga, el deute creixent o el trasllat a l’inhòspit Montjuïc. Freguem la llàntia meravellosa: que vingui Messi i ho arregli tot.
El moment emocional del barcelonisme és tan fràgil que, després de l’eliminació de la Copa, ni haver guanyat la Supercopa ni tenir la Lliga a tocar amb 12 punts d’avantatge respecte al Madrid sembla suficient. Els passos endavant liderats per Xavi es desdibuixen amb facilitat i costa que es valori la seva lluita contra un present tan complex. Messi com a concepte medicinal brolla a cada tertúlia i barra de bar. Ho atien des de la llotja amb declaracions com les recents del vicepresident Rafa Yuste, i l’astre, xiulat a París, es deixa estimar. No hi ha propostes concretes sobre la taula per fer viable l’operació i es parla etèriament d’un homenatge mentre el club encara no ha aconseguit ni inscriure Gavi com a jugador del primer equip. Compte: dir tot això en veu alta és d’aixafaguitarres, perquè el que es porta ara és il·lusionar-se.
“Però tu vols que torni o no?” Simplifiquem-ho tot, fem una enquesta a Twitter i repartim gomets com al parvulari. Respondre no és desagraït, es converteix en una mena de traïció a la felicitat viscuda durant tants anys, a la sensació més plaent que haurem tingut mai veient un partit de futbol. Com es pot dir no a una pregunta així? Només es pot fer des de la raó més freda i aplicant un sentit comú quirúrgic. Quina mena d’evolució significaria per a un club que necessita mirar endavant aferrar-se a una figura nostàlgica? Quins sacrificis col·lectius s’haurien d’acceptar per poder donar cabuda al seu ecosistema? Esperem que, com a mínim, aquest debat interessat que estem tenint tots plegats no sigui la constatació d’haver picat l’ham d’una cortina de fum. Amb la decepció del 2021 ja en vam tenir prou.