La llarga batalla pel retorn de Messi

Qualla la impressió que el Barça dels darrers anys va ser Can Seixanta, un desori de club lliurat en mans dels futbolistes, que feien, desfeien i, sobretot, cobraven a cor què vols. Ningú no enfoca crítiques sobre qui va permetre aquesta perversió, ni treu conclusions sobre l'erràtica gestió dels darrers anys. Això per dir-ho suau, un cop comprovat amb escreix el cataclisme causat. En canvi, semblaria que el barcelonisme prefereix picar els hams llançats des de la trinxera contrària, aquella que neguiteja pel rearmament esportiu i moral del màxim adversari, ara que sembla pel camí de cloure aquesta era de la barra lliure.

Els excessos del passat, les negligències mai denunciades, passaran a la història el dia que marxi l'últim dels protagonistes. I llàstima que hi hagi risc de recordar-los pels seus ingressos estratosfèrics en comptes de reconèixer el rendiment ofert en esplendor, quan el primer equip despertava admiració mundial. Convindria prendre nota de les lliçons tot just apreses en temps d'adversitat.

Ara, i en tenim per a mesos, hi ha foc a discreció al voltant de l'hipotètic retorn de Leo Messi. Encara no s'han guarit les ferides ni superat el trauma, però comença a sonar una melodia que pretén demonitzar el millor futbolista de la història. El pobre home rep dels adversaris propis i aliens. Ja que cert periodisme esportiu, a punt d'extinció tal com l'enteníem, s'hi posa bé per generar mullader, es prepara una llarga batalla dedicada a la reconciliació, que serà torpedinada. Més que neguitejar-se davant de tanta demagògia, n'hi hauria prou amb recordar la dilatada obra de l'argentí, la quantitat ingent de moments en què va aconseguir apropar el barcelonisme a la plena felicitat, malgrat que el seu tarannà opti pel derrotisme i el got sempre mig buit.

Amb el futbol d'avui, i el suggeriment hauria de sobrar, convé deixar-se de propaganda i seguir el criteri propi sense atendre sorolls. Messi i el Barça estan condemnats a continuar junts d'aquí a l'eternitat i, en conseqüència, val més que comencin a plantejar-se com s'ho faran. Prescindint, esclar, de l'enorme rècua d'interessats en què el divorci sigui permanent i la relació vagi pel pedregar, una manera prosaica de cobrar-se les derrotes infligides anys i panys sobre la gespa. No és cosa de diners, sinó de sentiments i sensacions. Per tant, fugim de la fressa interessada i escoltem cor i ànima, que aquí són sinònims de raó. El serial del retorn sembla del tot inútil. Ben mirat, Messi no ha marxat ni marxarà mai.