El que Messi no ha dit però els seus gestos sí

Tot just sortir a l’escenari, Leo Messi plorava desconsolat com un nen petit. Possiblement perquè el que plorava era el nen de 13 anys que va arribar al Barça ara en fa 21. Si el seu somni va començar amb un tovalló de paper, avui era també en un mocador on signava amb llàgrimes el final de la seva era al club. Veient el millor futbolista del món gairebé incapaç de pronunciar paraules, Antonela es retorçava les mans a l’altura del pit, com si, tot i la distància, aconseguís oferir l’abraçada (empenta emocional) que el seu marit necessitava per enfrontar-se a les preguntes dels mitjans.

L’argentí marxa del Barça enfonsat, i no només per no haver-se pogut acomiadar de l’afició com hauria volgut. No eren només les llàgrimes les que ho evidenciaven. També el seu cap baix i les seves espatlles caigudes. Amb aquest xoc emocional (ulls tancats i cap enrere per poder tornar a la realitat), és impossible que Messi hagués planificat la seva sortida del Barça per a aquesta temporada. 

Per poder enfrontar-se a una roda de premsa tan dura (i commovedora), ha aparegut el primer gest d’autoconsol quan s’ha acaronat el clatell. Cada cop que agafava tot l’aire que podia per omplir-se el pit, la seva respiració s’entretallava o es mullava els llavis per poder seguir, ens feia partícips de l’estrès que estava patint (ja fos pel seu adeu al Barça o també perquè, tot i ser una de les persones més conegudes del món, no se sent gens a gust quan parla en públic). També ha hagut de respirar profundament quan li han exposat el nom de Javier Tebas (i després ha expirat molt lentament abans de contestar), però d’una manera i amb un significat molt diferent (calma, Leo). Però la prudència i l’elegància que ha mostrat amb el seu silenci en referir-se al president de la Lliga no li ha funcionat del tot quan se li ha escapat un microgest de fàstic, repugnància (arrufar el nas).

Messi no volia marxar del Barça. Ha assegurat en reiterades ocasions que desitjava quedar-se i el seu llenguatge corporal (afirmant amb el cap) ho ha corroborat. Ara bé, quan ha volgut extremar aquest sentiment (“era el que més volíem”, incloent-hi la seva família) el seu cos ha mostrat que potser havia exagerat un xic el seu ordre de prioritats: s’ha gratat l’orella. I si l’argentí es volia quedar, què ha passat? ¿No hi havia prou predisposició per part del Barça? “Diuen que no es podia fer”, ha explicat mentre premia els llavis (frustració) i abaixava el cap (tristesa), poc convençut de l’actitud del club.

No ha sigut casualitat perquè, en tots els moments en què s’ha referit a aquesta suposada impotència per part del que ha estat fins ara el seu equip, han aparegut gestos de dubte, ocultació i ira: arrosar les espatlles, negar amb el cap el que pretenia afirmar amb paraules o ensenyar les dents. I quan s’ha mencionat el nom de l’actual president del Barça, Joan Laporta, ha estat especialment dura la seva resposta no verbal en empassar-se saliva (ressentiment), prémer la boca (reprimir-se) i fer caure la comissura dels llavis (decepció). 

Messi ha estat bastant sincer en les seves declaracions, tant en el seu discurs com en les seves respostes. L’excepció? Quan ha aparegut la pregunta sobre el seu futur i el possible fitxatge pel París Saint-Germain. Segons ha assegurat verbalment, no té encara cap acord amb ningú. Però justament llavors ha aparegut un fugaç somriure (amb la boca i els ulls), com la canalla quan jugant a enredar l’adult se'ls escapa una tímida rialla… Ho sabrem ben aviat.