Messi lidera un Barça necessitat d’autoestima

BarcelonaEl Barça serà per setena vegada consecutiva als quarts de final de la Champions. Encara amb les esgarrapades a la pell patides a Valladolid, l’equip va saber fer un pas endavant derrotant un Manchester City que va passar de ser un rival decebedor a un corcó a la segona part. Una alenada d’aire fresc per a un equip que només ha encaixat un gol contra els anglesos, un dels clubs més golejadors d’Europa però encara condemnat als debats interns. Uns debats propis de la cultura tradicional d’una entitat i un producte també d’aquesta fama creada en els últims anys. El que per a d’altres seria glòria, al Barça és rutina. O una cosa encara més negativa. Al Barça no tot val, sempre es vol el millor. L’afició del City, que fa 15 anys veia el seu equip a tercera, va aplaudir un equip molt car incapaç de manar en el partit. L’afició blaugrana va animar els seus, però amb una ganyota a la cara, una ganyota com la que fan els pares quan el fill porta les notes, no ha suspès cap assignatura, però li han estirat les orelles per no estar prou concentrat a classe.

El Barça va derrotar clarament en el còmput global de l’eliminatòria el City, però no se’n va sortir tan bé en la lluita que manté contra ell mateix. Arrossega alguns dubtes i els primers minuts del segon temps van ser un patiment. Sort en va tenir l’equip de Martino de la capacitat de Valdés i Messi per decidir a les àrees. Un gol de l’argentí i una mà prodigiosa del porter a un cop de cap de Dzeko encara amb 0-0 al marcador van ser claus en el relat d’un partit en què les errades arbitrals també van tenir el seu pes. Un penal ben clar del pitjor jugador sobre la gespa, Lescott, sobre un dels millors, Messi, no va ser xiulat. I Neymar va fer un gol legal que no va pujar al marcador.

Els petitons

Amb l’orgull ferit, l’equip començava el dia atrinxerat, atacat per l’entorn, pels seus dubtes i pel rival. I, per moments, va lluitar més contra ell mateix que contra un City altre cop decebedor en la proposta. Amb els jugadors de més talent sobre la gespa, Martino va voler portar el timó. Iniesta, renascut, i Messi, van saber tenir més incidència que un Cesc perdut en guerres contra Fernandinho i Touré Yaya, fent un munt de quilòmetres, ajudant en la feina però massa cansat per tenir un pes en el joc. No marcar un gol quan va dominar va penalitzar un equip que se sent observat amb lupa, un fet que crea certa angoixa quan perd la pilota. A la segona part, de fet, el City va tenir les seves oportunitats per somiar.

Martino no sol sorprendre els dies importants, però amb una alineació sense sorpreses guanya temps per fer créixer l’equip ara que la carretera fa pujada. El tècnic argentí no sol fer experiments en els partits importants i, amb els menuts sobre la gespa, el Barça va aconseguir mantenir el control del partit per moments. El City, tancat en defensa, apostava per fer un trencadís, per aconseguir que el partit fos d’anada i tornada. A estones ho va aconseguir i, quan ho feia, els detalls de qualitat de Silva imposaven respecte.

Però Agüero, substituït al descans, va ser una ombra, i va perdre el duel contra el seu amic Messi. El blaugrana, esmolat, sempre va portar perill, creant complicitats amb Neymar i fent patir de valent un Lescott absolutament desastrós. Sort en tenia el City de les bones aturades de Hart i la presència imperial de Kompany, ja que quan entrava en joc l’argentí els ciments del gegant britànic tremolaven.

Brillant i inconstant

Però el Barça no sap mantenir ara mateix la constància en el joc. Els laterals van estar disciplinats en defensa, els centrals Piqué i Mascherano encertats i Busquets elèctric, però és un Barça tartamut, que de tant en tant perd el nord. A l’inici de la segona part, malgrat una errada de Lescott que va acabar amb un xut al pal de Messi, van ser els anglesos els que van tenir la ploma per escriure el guió del partit. Zabaleta i Dzeko van tenir grans ocasions per marcar un gol que hauria fet trontollar l’autoestima del Barça. Però quan més patia l’equip va aparèixer Messi. Gràcies a una errada de Lescott, cert, però l’argentí va fer el gol que va calmar les aigües, que va esdevenir una llum dins de la boira.

El Barça, quan perd el relat col·lectiu, necessita les individualitats. Messi no va fallar, Alba i Mascherano en defensa van estar fantàstics i la que s’havia de treure Valdés la va treure. Contra el mur, Pellegrini va fer canvis desesperats i el City va intentar posar-se en el paper de víctima quan un penal de Piqué no va ser xiulat. Zabaleta va ser expulsat per protestar-ho, i, amb 10 homes, Kompany va fer el gol de l’empat a l’últim minut, ja que Sergi Roberto, un dels dos canvis de Martino, trencava el fora de joc. Una ferida superficial. Iniesta, sempre brillant, es va encarregar de posar les tiretes en oferir a Alves el gol del triomf en l’última jugada del partit. La celebració d’Alves, provocativa, evidenciava l’estat anímic d’un equip guanyador que sap com guanyar però no treu matrícules d’honor com abans.

El Barça, sempre observat, sap que la gent sempre n’espera més. Al Camp Nou, ser als quarts de final s’ha convertit en una rutina. En una arma de doble tall, ja que es perd capacitat per valorar la fita, però també es té una referència per comparar. I l’equip derrota els rivals, però quan es mira al mirall encara fa una ganyota.