Tommy Robredo: “Voldria deixar-ho quan jo vulgui, que no em retirin les lesions”

BarcelonaA principis de temporada va deixar enrere la seva segona llarga lesió per tornar a sentir-se tenista. Ara, amb 35 anys, Robredo (Hostalric, 1982) no té pressa per tornar a triomfar -12 títols ATP en 23 finals, 5è del món el 2006-, però sap que qualsevol camí s’ha de fer sense pressa però sense pausa. El seu en el tenis no sap quant més durarà, però té clar que l’ha de disfrutar.

Primer de tot, com es troba?

La veritat és que força bé. Portem diverses setmanes entrenant intensament, portava temps parat i costa agafar el ritme. Al final, el més important en la meva situació és sumar setmanes i partits.

Aquest és el segon cop que està tants mesos allunyat de les pistes per lesió. La primera vegada (el 2012) va dir que el va ajudar a valorar el que tenia. Aquesta segona li deixa alguna lliçó?

Lliçó no, perquè estava amb ganes. El primer cop em va enganxar mentalment molt cansat, però aquest cop el colze no em deixava entrenar quan volia. No tenia més opció que passar pel quiròfan. A vegades val més fer una aturada per tornar al 100%.

Devia ser dur per les recaigudes. ¿No li va passar pel cap deixar-ho?

No, perquè al final faig el que m’agrada. Tinc clar que potser no tornaré a ser el jugador que era, però si aconsegueixo sentir-me bé i veure’m competitiu, per què deixar-ho? A Estoril vaig perdre un partit molt igualat amb el que després va ser campió. A Roland Garros vaig jugar bé contra Dimitrov. Si hagués perdut 6-1 i 6-1, i la setmana següent igual, et diria que he perdut el tren. Però quan estàs a prop contra aquests jugadors vol dir que només et falten petites coses per fer el canvi i ser altre cop on eres. És una qüestió de tenir paciència. A veure on som i l’any que ve ja ho veurem.

¿Veu les coses d’una altra manera amb el pas dels anys?

A dies. No és tan fàcil, a vegades. El tema és centrar-te en el que et fa il·lusió. Jugo perquè m’encanta donar el 100% en tot el que faig i que la meva gent em vegi lluitar, treballar i millorar cada dia. Els que coneixen el món del tenis saben com és de difícil tornar d’una lesió.

Precisament per això és admirable el que va fer Federer a Austràlia.

És una animalada. És com quan vas per un circuit amb un cotxe a tota velocitat i estàs set mesos sense conduir-lo. Quan hi tornes, al primer revolt, vas acollonit. Però ell és capaç de fer-ho, d’anar tan ràpid com abans. La resta, tornem a un altre ritme.

Sou pràcticament de la mateixa generació. Nadal és més jove però també porta molts anys i l’han castigat molt les lesions. Com els veu?

És que primer hi són ells, i després, la resta. Alguns deien que el Rafa estava acabat i mira a Roland Garros. Ara diuen que Djokovic o Murray no són els que eren. Ja poden dir el que vulguin, que guanyen. Federer no ha jugat en terra perquè sap que la seva lluita és intentar guanyar Wimbledon i a la pista ràpida. Al final, estem parlant dels millors.

En part ho són perquè excel·leixen en la part mental. Recordo que em va dir una vegada que la valorava en un 80%.

La diferència és que en aquell punt important siguis millor o sàpigues mantenir més bon nivell durant més estona. I això ho fa el cap. El tenis és un equilibri de moltes coses i saber-ho portar tot no és tan fàcil.

Per això té mèrit que porti tants anys al circuit. N’ha fet 35 i va debutar-hi el 1998. Quins canvis ha patit el tenis?

La força. Crec que ara la gent té molta més força, es juga pitjor que abans.

Possiblement una cosa va en detriment de l’altra, oi?

Ara les jugades no són coherents. Abans era important la manera com es treballaven els punts, m’agradava més aquell tenis tàctic. Avui et guanyen punts amb cops que no estan en cap manual, per pura potència. Però passa en tots els esports. Tot és molt més físic, però ens hi hem d’adaptar.

Parla d’adaptar-se. Quan un és jove té somnis grans; quan un ja s’ha fet gran, quin tipus de somnis té?

Com més gran ets, més realista ets. Tens més clar com són les coses de difícils, per això el meu somni és jugar tot l’any sense problemes físics. Tampoc he sigut una persona de gaires somnis. Et marques objectius i treballes per complir-los. La meva carrera ja l’he feta, ara del que es tracta és d’acabar amb bones sensacions. Em quedi un any, dos o tres, perquè no me’n queden deu. Al final, quan tu veus la carrera de Robredo, veus que ha sigut un bon tenista, i el que quedi, que sigui el que pugui i vulgui fer, però disfrutant.

Per tant, quin objectiu té per a aquesta temporada?

Si pogués acabar entre els 80 primers estaria molt bé. Tot el que sigui més amunt serà molt bo i tot el que sigui més enrere dependrà de la situació. Ja estaria satisfet si pogués començar l’any jugant els tornejos previs a Austràlia i el Grand Slam.

I un desig per al que queda de carrera.

Retirar-me quan jo vulgui, que no em retirin les lesions. En aquests moments estic encantat d’entrenar-me, de llevar-me cada matí i posar-me en forma. El dia que aquestes ganes em marxin, s’ha acabat. Si el Tommy no és professional i disciplinat, dura dos dies.

Per acabar, ha pensat què farà després de ser jugador?

Sóc dels que creu que quan comences a pensar en el que faràs, deixes d’estar al 100% en el que fas. A mi em val pensar en l’ara i què faré demà, no més enllà. Tinc la sort que he guanyat suficient per poder estar un any tranquil i ja m’ho pensaré.