La nit més màgica de la història del Camp Nou
Cap / D’esportsLa història s’escriu en nits així. La història l’escriuen els que no tenen por, els que es neguen a fer cas quan els diuen que ja no serveix de res lluitar. El Camp Nou va viure la nit més gloriosa en més de mig segle d’existència amb una remuntada que serà recordada passi el que passi fins a finals de temporada (6-1). L’equip de Luis Enrique necessitava tres gols en set minuts i els va fer, amb Sergi Roberto, un noi de la casa, estirant la bota en l’última jugada del partit per fer pujar al marcador un 6-1 que farà la volta al món. Mai cap equip havia aixecat un 4-0 a Europa. I el Barça ho va fer malgrat que Cavani va fer el 3-1 a la segona part.
Va ser una nit en què la lògica va caure feta miques, derrotada per la fe d’un Barça que va destrossar un PSG poruc i espantat. Estrany esport, el futbol, en què un equip que fa uns dies a França semblava un gegant va sortir de la gespa del Camp Nou convertit en un ratolí. Els avis que encara porten bufanda de llana, d’aquelles fetes a casa, explicaven als seus nets com eren aquells nits de miracles europeus dels anys 70, 80 o 90. Quan s’abaixaven els fums a l’Anderlecht o el Göteborg. Quan el Barça no era tan gran i inflava el cor, sota la samarreta, per arribar amb les cames allà on no arribava el talent. Però els nets són d’una generació diferent i tampoc el mite de les nits europees d’altres èpoques pot competir amb el Barça de Messi. El Barça és un club guanyador que no defalleix mai i va deixar amb la boca oberta tot Europa. Ningú donava un ral per l’equip quan Cavani va fer el gol francès. Però, en el futbol, molts cops, la lògica no té gaire pes.
L’estadi va viure una nit sorprenent, amb gols poc estètics, crits i suor d’un equip que va donar-ho absolutament tot. El Barça no va pensar en el demà, i es va entregar a un ritual irracional en què la clau era lluitar, encara que la lògica digués que era un esforç que no serviria de res. Un equip que ja ho ha guanyat tot hauria pogut pecar de supèrbia. Els que ja han trepitjat els millors palaus i han vist com el llorer dels campions els coronava el cap haurien pogut acceptar que calia centrar-se en la Lliga. Però l’equip de Luis Enrique va esforçar-s’hi com ho fan els que lluiten per la seva vida. Un exercici de fe i coratge que va atrapar el Camp Nou des del primer minut, malgrat que, curiosament, els gols no va ser tan bonics com l’espectacle de veure un equip compromès amb una causa. Tant era. No era una nit de bellesa i delicadesa, era una nit salvatge, caníbal, on un equip francès havia de ser devorat per un Barça que no ha perdut la capacitat de voler menjar-se el món.
Luis Enrique va presentar una sorpresa. Fidel a la defensa de tres que es converteix en línia de quatre quan cal, va sacrificar tots els laterals, tant Alba com Sergi Roberto, fent jugar Mascherano per la dreta i Rafinha davant seu. La jugada li va funcionar i el PSG no va tenir capacitat per arribar a Ter Stegen, i va veure com en tot moment hi havia superioritat numèrica blaugrana al centre del camp. A més, als tres minuts de joc, en una jugada que semblava destinada a no portar perill, el PSG no va saber treure la pilota i Suárez ho va aprofitar per posar-hi el cap. I la pilota va entrar a la porteria. Tres minuts, tot just tres minuts, i el PSG notava com la por començava a paralitzar-li el cos. La por d’aquell jove descregut que no creu en fantasmes i entra fatxenda en una casa abandonada, de nit, per treure pit amb els amics, i un cop trepitja el primer graó comença a sentir sorolls estranys. El fantasma de ser el primer equip que desaprofitava un 4-0 a Europa era viu. A més, l’equip de Luis Enrique va aconseguir el segon gol abans del descans, just quan més calia. Just quan el PSG semblava que respirava. Iniesta, que encara està lluny del seu millor moment, va lluitar amb el cor una pilota que semblava perduda i Kurzawa es va fer un gol en pròpia porta. I el fantasma de la remuntada va espantar una mica més els francesos.
Un gir de guió sorprenent
El guió s’anava complint, de mica en mica. Quan Messi va fer de penal el 3-0 als 50 minuts de joc, el que semblava un miracle va passar a ser una possibilitat molt real. ¿No podia fer un sol gol en 40 minuts, el Barça? Durant 10 minuts, el barcelonisme va emocionar-se amb els atacs del Barça, però Cavani, als 61 minuts, va marcar un gol preciós que semblava que acabava amb el somni. I el PSG, que havia entrat al Camp Nou orgullós i amb aquell punt cregut dels parisencs, que tant s’agraden, va voler fer veure que no s’ho havia cregut, això del fantasma de la remuntada. Va voler fer creure que no s’havia espantat i va buscar el segon gol amb alguna contra en què Ter Stegen no va fallar.
Luis Enrique va donar minuts a Arda, André Gomes i Sergi Roberto per intentar mantenir alta la bandera. Es tractava, segurament, de salvar l’honor, de caure amb el cap alt. Però quan Neymar, que va firmar un partit excepcional, va marcar un gran gol de falta, alguna cosa va canviar. La fe va tornar a l’equip i el PSG es va tornar a espantar. Quedaven pocs minuts, menys de 10. I el Barça encara necessitava dos gols. Però, en la següent jugada, Marquinhos va cometre un penal i Neymar, que ja havia decidit que era la seva nit, va demanar ser ell l’encarregat de batre Trapp. Just en el mateix moment en què el 5-1 pujava al marcador, s’anunciava que hi hauria cinc minuts de descompte. I en l’última jugada, amb Ter Stegen ja rematant, Neymar va centrar i Sergi Roberto va fer el gol de la glòria. El fantasma es va cruspir el PSG. I el Barça va demostrar per quina raó aquest esport és incomparable. Beneït siguis, futbol.