"Soc més feliç que molta gent que camina"

BarcelonaEl primer cop que Sergio Garrote (Barcelona, 1977) va provar una bicicleta impulsada amb els braços va acabar amb els músculs adolorits. Era extremadament dur, calia molta força. Però alguna cosa va despertar-se dins seu, havia trobat un esport que el faria feliç. Uns anys després, ja era campió mundial i paralímpic. Avui, ha guanyat un segon or paralímpic a París, però no s'aturarà, en vol més. L'any 2001, un accident laboral li havia provocat una lesió medul·lar que el va deixar en cadira de rodes. Després de patir-lo, va vendre les dues bicicletes amb les quals solia sortir els caps de setmana i es va comprar una consola de videojocs que no va fer servir gaire. Van ser mesos durs en què havia d'adaptar-se a una nova realitat, a obligar-se a no quedar-se a casa. La handbike, la bicicleta impulsada amb els braços, seria la seva sortida. "Soc més feliç que molta gent que camina. Estic en un moment personal molt bo. Soc esportista, soc ciclista, sense més etiquetes", explica.

Amb 45 anys, Garrote ha guanyat la medalla d'or a la contrarellotge dels Jocs Paralímpics de París, on disputarà demà una segona final en la prova. Pocs esportistes poden presumir de tenir tantes medalles com ell, més de 70 entre europeus i mundials. Avui el ciclista de 45 anys ha marcat un ritme molt amb un temps final de 24:33.71. Segon ha quedat l'italià Luca Mazzone i tercer el francès Florian Jouanny (+45.58). "La sensació és increïble. Em sento molt bé ara mateix. És magnífic el premi a la feina, al sacrifici de l'esforç. Porto des del mes d'abril concentrat amb la meva família, amb la meva dona, amb la meva gosseta i entrenant sota un sol infernal, en altura i ha costat arribar fins aquí" ha explicat al final de la prova. "Poder revalidar el títol de campió paralímpic a la contrarellotge davant en amfitrió Jouanny, que seria un rival molt dur, i davant Luca Mazzone, que és abanderat del seu país i una de les més grans figures de l'esport italià, és molt bonic. No m'esperava que aquesta superioritat fos tan gran. Tot i així tampoc pots abaixar els braços en cap moment i més quan el teu únic instint i l'únic que saps fer és seguir pedalant fins al final", ha afegit.

"Ser en uns Jocs emociona molt, hi ha poques coses millors. Aquests seran els meus segons Jocs, i seran ben diferents dels de Tòquio, ja que hi haurà gent a les graderies. És una segona oportunitat per demostrar tot el que puc arribar a fer i fer-ho davant de gent que estimo", explicava abans de la final. "Una medalla d'or en uns Jocs no és el teu cim, en el fons. El teu cim és la següent prova, el dia a dia. Però vull reviure aquelles sensacions, no ens enganyarem", defensa Garrote, qui ara buscarà un segon or a la prova de ruta. A Tòquio va ser tercer.

Quan unes setmanes abans de marxar a París va ser al CAR de Sant Cugat en una presentació dels paralímpics catalans, va aparèixer amb un elegant bigoti que no solia portar abans i un discurs segur. La major part de la preparació l'ha fet les darreres setmanes a la Cerdanya, per entrenar en altura i fugir de la calor. "Arribo en la meva plenitud com a esportista. Mai havia estat així de bé", deia. El primer cop que Garrote va enfilar-se a una handbike va ser el 2015. I un any després ja era a la selecció espanyola.

La 'handbike' és més cara que les bicicletes dels olímpics

"La bicicleta va retornar-me molta llibertat. La bicicleta és això, llibertat. Quan competeixo o entreno, no penso en l'accident que vaig patir o el dia a dia. Allà dalt puc oblidar durant una estona que no puc caminar i vaig amb cadira de rodes", assegura aquest veí de Viladecans que va estar uns quants anys buscant el seu lloc al món, després d'aquell accident amb 22 anys. Va estudiar medicina i criminologia, va provar diferents coses, fins que trobar la resposta a la carretera amb la handbike. "Quan tens un accident així renuncies a moltes coses, ho passes malament. S'ha de passar aquella mena de dol i tirar endavant, però costa. A mi l'esport m'ha ajudat a trobar sentit a moltes coses. I ara puc dir que soc feliç, dins i fora de l'esport, amb una família formada i reptes", afegeix en referència a la Miriam, la seva dona.

Garrote s'ha convertit en una de les cares més conegudes de l'esport paralímpic espanyol, ha participat en xerrades i conferències, i ha mantingut un equilibri no sempre fàcil. Sap que l'esport paralímpic gaudeix cada quatre anys d'un escenari en el qual se'n parla més, però a la vegada no li agrada aquesta etiqueta. "És que quan competeixo jo soc un ciclista, res més. No veig diferència entre els que pedalegen amb les cames, competim i prou", raona. Les diferències, però, sempre hi són, com per exemple que la handbike sigui més cara que les bicis dels olímpics. Per això, agraeix tenir patrocinadors, ajudes del Comitè Paralímpic i que el govern espanyol hagi decidit igualar els premis que reben els olímpics i els paralímpics que guanyen medalla. "Ho celebro, la veritat. Els paralímpics solen fer el doble d'esforç per intentar arribar a una medalla i cobraven menys. Així que hi ajuda. Calen mesures com aquesta per continuar", diu aquest esportista que es defineix com a "metòdic" i una mica "obsessiu", ja que cuida l'alimentació, les hores de son i el seu equip de forma meticulosa. I els darrers tres anys, ha treballat de forma incansable amb un objectiu: París. Tres anys que de moment, ja han donat els seus fruits amb aquest primer triomf.