Melendo sí, Rufete no (primera part)
BarcelonaEncara queden uns mesos per al final de temporada, però és ara quan s’està decidint el que serà l’Espanyol dels pròxims anys. Tot i la crisi de joc i resultats del mes de gener i el Tourmalet de febrer, crec que acabarem la temporada havent complert el trist objectiu marcat pels dirigents del club: continuar a Primera Divisió. Per tant, quan considero que ara ens estem jugant el nostre futur, no penso en els resultats esportius immediats sinó en dues decisions que el determinaran. Óscar Melendo –únic jugador de la història del club que ha arribat al primer equip havent començat a l’escola del club– i Rufete –director esportiu– acaben contracte a final de temporada i, per lògica i per rumors, ara s’està decidint la seva continuïtat. Tot apunta que el migcampista marxarà i el responsable esportiu es quedarà. Dos motius per estar molt preocupat.
Reconec que tinc una debilitat per Óscar Melendo. Potser perquè la meva vida com a aficionat perico és una recerca constant d’allò que, amb vuit o nou anys, vaig sentir veient jugar Dani Solsona. O per una opció vital pels jugadors petits i de la casa, tècnics, diferents, que juguen amb el cap alçat, castigats per la brutalitat de les coces del contrari, dels qui troben l’espai on sembla que només hi ha cames de defensors. M’agrada el futbol de Melendo i m’agrada el futbol de l’Espanyol quan ell n’és protagonista: recordem aquell Espanyol de Rubi que, després de tants anys, es va classificar per Europa amb un Melendo brillant.
Potser si es vol fer un equip per quedar entre els quatre primers Melendo no en seria protagonista. Però, si més no a curt termini, aquest no és el pla. De moment, som el desè pressupost de la Lliga amb uns comptes sanejats. I en el desè equip de la Lliga Melendo hi té un lloc. Especialment si és al club de la seva vida. I encara més especialment si aquest club vol fer de l’aposta pel planter el seu senyal d’identitat.
Em temo que l’operació dels mesos vinents serà fer-nos creure que no és que l’Espanyol no vulgui Melendo, sinó que és el jugador qui vol marxar. Tot és relatiu. Si l’oferta de renovació no és prou bona, t’estan convidant a marxar. Si no et fan sentir estimat i valorat, t’estan convidant a marxar. És el club qui ha de decidir qui vol ser. Perquè un club en el qual Melendo (amb tot el que representa tant simbòlicament com futbolísticament) no se senti bé i Aleix Vidal, Dimata, Loren, Vadillo, Fran Mérida, Calero o Embarba, sí, té un problema greu. Aquest problema el tractarem la setmana que ve.