Masclistes, racistes i corruptes: els Luis Rubiales de les altres grans federacions de futbol

BarcelonaFa menys de 10 anys, el 2017, al president de la Federació Italiana de Futbol, Carlo Tavecchio, li van preguntar pel paper de les dones al futbol. "Cal dignificar-les. Fins fa poc tothom pensava que la dona era un subjecte amb discapacitat en comparació amb l’home en termes de resistència, temps, expressió atlètica. Ara cal dignificar i millorar la seva imatge, també des d’un punt de vist estètic". I es va quedar tan ample. Tavecchio dimitiria el 2021 després del fracàs de la selecció masculina, no classificada per jugar el Mundial de Qatar, després d’anys d’escàndols i comentaris poc respectuosos. El seu relleu, Gabriele Gravina, de moment no ha provocat cap incendi quan parla i han quedat mig oblidats els seus inicis al futbol, quan va casar-se amb la filla del propietari d’un equip molt petit, el Castel di Sangro. El sogre el faria entrar a la directiva del club de la població més petita que ha arribat a ser professional, a Itàlia. Els diners, pel que sembla, venien de la Màfia.

Les federacions esportives sempre han estat un espai on gent amb poca ànima i poca moral s’hi fa forta. Les federacions de futbol, l’esport més popular, també. El cas Rubiales ha servit per elevar el debat més enllà dels fets de Sydney, quan el president de la Federació Espanyola (RFEF) va besar sense el seu consentiment Jenny Hermoso. Ara el debat és sobre com funciona el futbol. Sobre qui mana i com mana. "Aquest és l’esport més popular, el més estimat. Però s’ha organitzat d’una manera que poques persones poden manar. Gent que sap que tindrà poder i diners, i s’atrinxera en els càrrecs", explica el periodista britànic Johnny Wilson, que ha investigat diversos casos de corrupció al futbol europeu. Les federacions de futbol estatals sempre funcionen igual. Els presidents són elegits en assemblees on tenen vot els presidents de les federacions regionals, així com els representants de jugadors, tornejos i disciplines. "Pocs vots per elegir algú que mana molt. Un sistema de clientelisme vertical, on qui mana cuida els que el voten", explica Wilson. El resultat ha estat que costa trobar federacions sense escàndols de corrupció. També són normals els casos de comportaments èticament reprovables, com els de Rubiales o Tavecchio.

L'home que es compra els seus llibres

Tavecchio, empresari que havia estat jutjat cinc cops per evasió fiscal als anys 70, va anar enfilant-se pels òrgans de poder del futbol italià fent favors, apostant per directius guanyadors. Quan el 2014 va ser elegit president de la FIGC, va derrotar l’exjugador Demetrio Albertini, que volia renovar les estructures. No ho va aconseguir. Es va apostar per Tavecchio, que havia militat a la Democràcia Cristiana, partit de dretes, i havia arribat a ser alcalde d’un poblet a prop de Como. De fet, entraria al futbol presidint el club local, des d’on saltaria a presidir la Federació Italiana de futbol amateur. Els seus anys de mandat serveixen per explicar com funcionen moltes federacions: gràcies a les inversions de la UEFA, de la FIFA i als contractes de publicitat i televisió, podia gestionar un gran pressupost a través del qual les federacions locals que l’havien votat rebien més diners. Tavecchio repartia càrrecs i sous mentre provocava incendis, com quan va dir d'un jugador negre que "menjava plàtans a l’Àfrica", o quan va dir "no tinc res contra els jueus, però val més mantenir-los a ratlla". Sobre els homosexuals, va afirmar: "Que facin la seva vida, però ben lluny de mi". Tavecchio explica la seva visió del món en un llibre titulatTi racconto... il calcio (T’explico el futbol), del qual la federació va comprar 20.000 exemplars.

Al futbol mundial es repeteix molts cops un patró comú: els presidents de les federacions són homes que si van ser jugadors no van triomfar gaire, com Rubiales. I si van ser directius, van ser-ho en clubs petits, com Gravina al Castel di Sangro o l’home que ha manat anys i panys a la federació francesa, Noel Le Graët. Gràcies a aquest bretó, el Guingamp, club d’una població de menys de 10.000 habitants, va arribar a guanyar la Copa i a jugar a Europa.

Denuncies de treballadores contra el president

Le Graët és fill de pagesos. I amb molt d’esforç va aixecar un petit imperi comercial, un grup alimentari que comprava peix, marisc i productes del camp de la Bretanya per vendre'ls a les ciutats. Com en el cas de Tavecchio, també va entrar en política i va ser alcalde de Guingamp del 1995 al 2008 amb el Partit Socialista de França. Al ser president també del club local, que va agafar jugant a Setena Divisió i el va pujar a Primera, va entrar a la lliga francesa com a directiu. A poc a poc va pujar fins a ser-ne president, del 1991 al 2000, i va posar en marxa un pla de control financer per vigilar la despesa dels clubs. El 2011 arribaria a la presidència de la Federació, després d’anys fent de vicepresident. Home fet a si mateix, sempre ha destacat pels comentaris fora de lloc. Sobre els Jocs Olímpics de París va dir que li importaven "una merda". Dels dirigents de la FIFA sancionats per corrupció, com Joseph Blatter, deia que "són bona gent".

El que provocaria la caiguda del bretó seria, però, el masclisme i l’homofòbia, com quan el 2019 va justificar els càntics homòfobs als camps dient que “no és el mateix l'homofòbia a les grades que el racisme als estadis”. Le Graët afirmaria que "el futbol femení està millorant, però les jugadores em semblen poc atractives" i asseguraria que tocar el cul d’una companya de feina no és un fet greu. De fet, ho faria. Seria apartat del càrrec quan es va saber que havia rebut denúncies per assetjament sexual de treballadores de la Federació. Le Graët enviava missatges de contingut sexual, feia comentaris en directe sobre el físic de les treballadors i solia arribar begut a les oficines. Després d’uns mesos d’inestabilitat, a la Federació ara mana Philippe Diallo, un diplomat en ciències polítiques fill d’un boxejador senegalès que va arribar al futbol per coordinar l’associació de clubs professionals. Una cara jove per modernitzar el futbol francès.

"A les jugadores no els agrada rebre cops de pilota en certes parts"

A l’altra banda del canal, la federació més antiga del món, la FA anglesa, també ha viscut casos similars. La FA, que fins al 1971 va tenir vigent una norma segons la qual prohibia expressament els partits femenins als estadis on també jugaven homes, va passar molts anys en mans de Greg Clarke, que dimitiria el 2020 després de ser enxampat fent comentaris sexistes i racistes. "Clarke hi havia arribat per renovar el futbol i no va fer res més que perpetuar estereotips masclistes i racistes. Malgrat que havia de liderar una època per aconseguir millores en el futbol femení, va seguir fent brometes i va protegir el seleccionador nacional femení, Mark Sampson, quan es va saber que havia fet comentaris racistes", explica Jonathan Wilson. Clarke, que manava des de l’any 2016 i havia arribat a vicepresident de la FIFA, afirmaria davant d’uns polítics que "a les jugadores joves no els agrada rebre cops de pilota a certs llocs" i que si hi ha pocs jugadors d’origen asiàtic és perquè "prefereixen altres carreres; si vas al departament informàtic de la Federació n’és ple, però hi ha poca gent de color", diria. Les bromes li van acabar per costar el càrrec i, decidits a modernitzar una organització conservadora, els britànics van escollir per primer cop una dona com a presidenta, Debbie Hewitt.

Un dels pocs estats europeus on semblen tenir pau a la Federació de Futbol és a Portugal, tot i tenir un llarg historial de casos de corrupció entre presidents de clubs i la lliga, amb compres de partits i descensos administratius. La Federació però, sembla prou estable. "Treballa bé i, durant aquest Mundial, quan la selecció ha debutat a la fase final, hi havia molt bon ambient. Potser perquè Portugal ha apostat molt tard pel futbol femení, i, començant tan tard, s’han anat fent bé les coses", diu el periodista Pedro Barata. "Un dels pocs escàndols va ser el 2021, quan l’entrenador del Rio Ave, Miguel Alfonso, va ser denunciat per conductes abusives. Malgrat tot, va trobar feina en un club potent de la lliga femenina, el Famalicao, fins que la pressió de les jugadores va aconseguir que fos suspès tres anys", afegeix Barata, que sospita que "tenir pocs casos de conductes així als òrgans de poder potser vol dir que passen i no se'n parla, que encara fa por dir-ho".

Cinc presidents en menys de 15 anys

On no fa por parlar és a Alemanya. Ara farà una dècada una investigació va forçar la dimissió consecutiva de dos presidents de la Federació, la DFB, Wolfgang Niersbach i Theo Zwzinger, pel seu paper en la compra de vots per portar el Mundial del 2006 a Alemanya. Va ser un escàndol majúscul, ja que els alemanys van descobrir que per guanyar el procés per ser seu del torneig s’havien pagat suborns. Reinhard Grindel, un experiodista i polític conservador que era a la federació perquè havia estat directiu d’un modest club a prop d’Hamburg, el Rotenburger SV, arribaria a la presidència, però va dimitir el 2019 quan es va saber que havia mentit sobre la seva fortuna personal, així com per haver rebut 78.000 euros abans de començar el mandat, en qualitat de membre del consell de vigilància d'una filial de la DFB, fet que és il·legal. A més, havia acceptat un rellotge de més de 10.000 euros d'un oligarca ucraïnès. Grindel, que havia fet alguns comentaris polèmics sobre els jugadors alemanys d’arrels turques, marxaria per la porta del darrere. Després de tants anys complicats, la federació semblava que trobaria la calma quan es va escollir com a president Fritz Keller, un productor de vins que presidia el Friburg, considerat un model de bona gestió. Però Keller no era l’únic que volia manar. El seu vicepresident, Rainer Koch, també era ambiciós, i van començar les baralles. En una assemblea, Keller va perdre els papers i va afirmar que Koch era un "Freisler", en referència a Roland Freisler, jutge nazi conegut per la seva crueltat i per tenir un paper clau en l’Holocaust. Quan Der Spiegel va informar dels fets, Keller va haver de dimitir. En 15 anys, han vist cinc presidents diferents i unes quantes gestores. Pitjor que Espanya, gairebé.

Si s'amplia la mirada més enllà de les grans federacions europees, l'escenari empitjora, en lloc de millorar. Des de càrrecs propers a polítics poc democràtics, com a Rússia, a casos de corrupció i actituds pròpies de cacics. En federacions tan importants com el Brasil o l'Argentina, els casos de corrupció, insults i interessos creuats han estat freqüents. El futbol atrau tot tipus de persones als estadis, però als despatxos on es mana els perfils són gairebé sempre els mateixos.