Maribel Medina: “El dopatge és un negoci i els estats emparen molts casos”

BarcelonaQuan el seu marit, Andrés Martínez Modrego, un exatleta de mig fons de primer nivell, va explicar-li la seva experiència en l'alt rendiment, Maribel Medina (Pamplona, 1969) va esclatar. Sentia ràbia i el seu esperit reivindicatiu –ha fundat una ONG a l'Índia, Women's Time– es va activar. Va iniciar un procés d'investigació que la va tenir dos anys movent-se pels laberints del dopatge, fins que va trobar un fil narratiu per denunciar-ho a la novel·la 'Sangre de barro'. No té por a donar noms i parla clar dels tentacles polítics que han esquitxat de dalt a baix l'esport professional.

Els educadors acostumen a dir que els jocs són una bona eina per ensenyar. Una novel·la, o la ficció en general, és el millor camí per denunciar?

Jo mai he practicat esport d'una manera seriosa, més enllà dels anys a l'escola, i em plantejava com podia despertar l'interès de la gent no esportista, en un tema tan específic de l'esport com és el dopatge. Un tema sobre el qual no existeix cap novel·la al món! Però és que un dia el meu marit, que va ser esportista d'elit, em va començar a explicar coses, la pressió que les marques t'imposen com a atleta, que t'obliguen a escollir… Et diuen que t'entrenis molt, que tens un do, un talent, però després resulta que no, que és mentida. Que tens un do, sí, però arriba un moment en què si vols aspirar a competir a un nivell més alt, arribar a un Mundial, a uns Jocs, t'has de dopar. I, esclar, se t'ensorra tot. M'ho explicava i jo em quedava al·lucinada. Jo sóc molt activa amb les lluites contra les injustícies i m'entrava una ràbia… Vaig dir: això té una novel·la. I els meus amics se'n reien, però vaig començar a investigar, vaig intentar entrevistar-me amb les institucions espanyoles. No t'explicaven res. Res de res. Els mirava a la cara i deia, per què no m'explica res si sé que sap coses! Després vaig descobrir que és lògic que no digués res, perquè li estan pagant molts diners, i mai mossegues la mà que et dóna de menjar. Afortunadament, vaig poder seguir investigant als Estats Units i allà sí que em van obrir les portes, vaig conèixer moltíssimes tècniques de dopatge, molts secrets. Després, un cop es va publicar la novel·la, sí que vaig rebre interès de gent d'aquí. Em va trucar l'Enrique Gómez Bastida, nou director de l'Agència Antidopatge, i va ser encantador. De fet, no desmenteix res del que explico i recomana el llibre als atletes.

Uns atletes que, en el llibre, situes en un fort dilema moral. Al final, estem parlant d'esportistes que fan moltes hores d'entrenament sincer i que arriben a un carreró en què se'ls diu que amb això no n'hi haurà prou si volen guanyar.

Però és que això no se'ls hi explica als pares! He fet algunes xerrades a mares i pares i m'explicaven que a alguns dels seus fills ciclistes, ja des de petits els feien beure cafeïna abans de les carreres. Nens petits! Però, esclar, estem disposats a aplaudir l'esforç? No la victòria, l'esforç? A mi em sembla que no.

Per què?

Perquè en aquesta societat, el que prima és el que vals. I el que vals és el que guanyes. Si quedes el vintè, ja sigui en ciclisme o en futbol, no ets ningú. I compte, aquí sempre s'aparta el futbol del dopatge i no n'està exempt.

L'escut és que és un joc d'equip tan incontrolable que no sabries amb quines substàncies dopar-te…

En absolut. Tu necessites estar bé físicament per fer el que sigui que et demani l'entrenador. Si tu et canses abans en els 90 minuts, et canviaran i aniràs a la banqueta. Alguns futbolistes ja saben a quina hora punxar-se l'hormona del creixement, perquè a les cinc hores desapareix. No està permès que els vampirs, com s'anomena als de l'Agència Antidopatge, vagin a fer controls als futbolistes fora d'una hora determinada. En altres esports, els atletes sí que han d'estar localitzables les 24 hores, però els futbolistes no ho tenen per contracte. Curiós.

Com interpretes tot això? Vull dir, per què deies abans que t'havia costat tant documentar-te i esbrinar més?

Perquè el dopatge mou unes quantitats ingents de diners. És un negoci. Els diners s'han empassat l'esport. Aquest ideal d'esperit olímpic és mentida. Estem parlant d'unes marques, d'uns nivells als quals el cos humà no hi pot arribar. Posem per cas que tu tens una mínima olímpica, i no et dopes, perquè tens el do que dèiem abans. I arribes als Jocs i hi ha tres atletes de tres països que sí que es dopen, com pugui ser per exemple Xina, que va a sac amb el dopatge, Kènia o Rússia, que tenen un problema de dopatge d'estat. Només tres persones de tres nacions, eh?!

Tu ja no seràs al podi, ja no tens medalla, ja no guanyes, ja no vals. I és molt ingenu pensar que només es doparan tres persones, quan tens substàncies dopants a cop de clic, en una farmàcia per Internet. Només tres es doparan en la teva modalitat? Les medalles són molt cares i s'ha de pagar un preu. La pregunta del milió és quin preu estàs disposat a pagar per aquesta medalla. I no exculpo ningú, perquè entenc que en alguns països és molt difícil sortir endavant si no és a través de l'esport. I hi torno amb la Xina, on el dopatge és inherent, i que guanyi un esportista és que guanyi un país. Tot va sempre més enllà del que és l'esport, hi ha una lluita entre països per dominar el medaller. És molt complicat dir que no perquè t'ofereixen la immortalitat: un carrer al teu poble, un futur millor que estar en una fàbrica on no et paguen ni et deixen descansar...

Però és que tu tenies un do…

És que és molt dur! Jo ho he viscut a casa, el meu marit té el rècord de Navarra sense dopar, un rècord que encara ningú ha superat, però amb això no tens prou si vols competir a fora. Un cop a Anglaterra, a ell i als altres atletes els van demanar que en un full posessin de debò quines substàncies prenien. Ell va posar Vitamina A i algun altre suplement nutricional i el metge no s'ho creia. Qui va passar el control antidopatge l'endemà? Ell. I ara aquest metge està a l'Atlètic de Madrid. No l'acuso de res, només dic que alguns metges s'han fet milionaris.

Al llibre parles d'indústria del dopatge. Dius que més de 31 milions de persones es dopen i que aquest negoci mou més diners que el de la cocaïna.

I ara ja, cocaïna i heroïna junts. Són molts diners, no és res marginal com sempre es diu. Hi ha moltíssimes màfies implicades i s'han estat obrint farmàcies específicament per vendre substàncies dopants.

Perquè no és il·legal del tot si diem que són medicaments...

La legislació ha canviat però abans no hi havia ni tan sols penes de presó! No es parla de tràfic de drogues, es parla de tràfic de medicaments. Aquest és el quid de la qüestió, que quan t'enxampen no vas a la presó, per això és un xollo per a les màfies. La inversió es multiplica sense perill de càstig, gairebé, i pots abastir a tot el món a través d'internet.

I amb la febre del 'running', t'ho emmascaren en forma de recuperadors. És dopatge, senyors. A mi en el fons no em preocupa l'esportista d'elit, que té un metge que té la fórmula màgica del podi i cobra milionades. Per què aquestes persones no estan a la presó? No ho puc entendre.

La força d'un podi.

És que hi ha estudis que demostren que la millora amb una microdosi d'EPO, que és ara la moda, és del 3, del 5 o del 6%. És moltíssim, és la diferència entre la derrota i la victòria. Però si guanyes, ets un pecador! La Marta Domínguez és la meva dopada favorita i per molt que s'inventi que no s'ha dopat, és mentida. El que hauria de fer és admetre-ho, dir que s'ha equivocat i servir d'exemple.

Dónes noms i cognoms. Quines conseqüències ha tingut això per a tu?

Res. És que no pot tenir cap conseqüència perquè estic dient la veritat. Què em poden fer? És que em callo més del que dic. He esbrinat coses que són escandaloses, però només tinc indicis i cap prova. Al llibre ja parlava del dopatge d'estat a Rússia i ha acabat sortint. I hi ha milers de casos més, emparats per l'Estat. Però és que quan guanya el teu equip, el teu país no parla de la crisi, no parla de les desigualtats…

Són molts els tentacles que envolten l'esportista.

La gent diu "hem guanyat, hem jugat", com si ells fossin l'equip també. L'esport d'elit és mentida i tots els rècords s'han de posar entre cometes. No me'n crec cap. L'ésser humà fa anys que ha traspassat el seu límit.

L'esport-espectacle. I ara què s'hi pot fer?

Mira el ciclisme! Després d'aquesta etapa duríssima, acaba i puja el Tourmalet. Vinga va, més espectacle, més patiment! Però no seria millor que sense fer-ho tan extrem, competíssim sense dopatge perquè es veiés de debò el patiment? No se suposava que això era l'esport?

Però t'he sentit dir que no és cosa de l'esport professional. Que en moltes proves amateurs ens trobaríem esportistes dopats.

No t'ho pots ni imaginar! Però és que aplaudim tant les aparences per sobre de l'ésser real… No ens val el que ets per dins, volem com ets per fora. No estem preparats per saber realment com està una persona… I en els casos de molts esportistes, estem parlant de joves sense estudis, que només s'han dedicat a aquell esport des de petits.

Llavors, quan arriba el dilema, el vertigen és màxim perquè no tens una base…

Exacte, no la tens. Deixen els estudis i es dediquen plenament a l'esport, i això et porta a seguir o seguir. No hi ha una altra sortida. El meu marit era mestre i va poder escollir i ara que li ofereixen ser entrenador no en vol saber res. Segueix de bomber. Però ell guanyava a altres que es dopaven, però arriba a un punt que algú et guanya perquè va fart. I tu saps que ets millor, que ets prou bo. T'has de dopar perquè els altres es dopen?

És el que explicava David Millar, per exemple.

Sí, clar, reconeix que es va dopar quan el van enxampar! Això em fa molta gràcia, com l'Amstrong, que a més fa l'entrevista a canvi d'un milió d'euros. Per aquests diners, altres dopats explicarien el seu cas, també. Al final, fixa't, tornem a parlar de diners. Quin fàstic. I jo dic, per què no es legalitza el dopatge, si està tan estès? Si ja no hi ha límits? A Rio veurem el dopatge genètic, veuràs unes marques que no te les pots ni imaginar.

I de què serveix que se celebrin ara uns rècords que potser en tres anys descobrirem que eren gràcies al dopatge?

És que la lluita antidopatge va molt per darrere, va sempre tard. Hi havia un cas d'un metge que experimentava amb un nou producte amb ratolins, per veure si podia fer-se servir per alguns malalts tetraplègics per activar-los muscularment, i resulta que havia rebut centenars de trucades de metges d'esportistes demanant-li el producte. El medicament està encara en fase d'assaig amb ratolins, però hi ha una sentència a Holanda del 2006 en què es condemna un esportista per prendre 'redoxygen'. No és possible aturar-ho, sempre anem per darrere. La farmacèutica Roche és la que va crear l'EPO i en treu tanta cada any que el mercat no pot absorbir-la si només s'utilitzés per les anèmies. Per què en produeix tanta? Ho ha denunciat el professor Donati, un dels més importants en la lluita antidopatge…

Sandro Donati, un dels que posaríem en el grup dels bons. Hi ha bons i dolents?

Jo només et puc dir una cosa: el llibre s'ha llegit molt i he rebut moltes felicitacions, fins i tot agraïment d'atletes. N'hi havia un que havia estat a la Blume de Madrid, i em va explicar que el van fer fora de la residència perquè va dir que no es volia dopar. El van expulsar! Ho havia explicat quan va tornar al seu grup d'entrenament i ningú el creia. I plorava davant meu. Perquè estem donant-ho tot als que es dopen! Els diners dels patrocinadors, els diners de les beques, i al que va net a competir, a aquest no se li dóna res. És molt trist.

No sé si tens esperança que canviïn les coses o que el teu llibre ajudi a revalorar l'esport, més cap a l'esforç i menys cap a l'èxit…

Estic fent xerrades a escoles, amb les famílies, i la meva esperança és que els pares coneguin la realitat. Que sàpiguen el que hi ha, o què hi pot haver. "Jo vull que el meu fill sigui com aquell o aquell altre". D'acord, però s'ha de saber que allà a dalt bufa molt de vent i com t'agafes? Ser el número u té un preu, sempre ho diré. I no t'imagines la cara que posen els nanos quan em senten dir això. Un cop vaig coincidir amb un noi juvenil, campió d'Espanya, i ell m'ho discutia. No coneixia aquest món que descrivia jo. No s'ho creia.

A quina edat li arribarà el gran dilema?

No hi ha una edat exacta, és més aviat un moment, quan creues la barrera de guanyar a Espanya o anar a competir contra altres països a escala internacional. Un Mundial, un Europeu. Aquest salt és molt complicat fer-lo sense dopar-se. I m'han trucat campions del món i d'Europa i m'han assegurat que no s'han dopat. Estem parlant del primer i del segon del món, eh?! N'estàs segur?

Guanyar i que no et creguin. Això compensa?

Però és que se'ls creuen! Cada cop que he fet una entrevista, he rebut moltíssimes crítiques, fins i tot amenaces. Han atacat al meu marit, l'han acusat de mentider, de dopat, de rancuniós. De tot. Però és que jo sé que aquesta gent que diu que no s'ha dopat, ho ha fet! Qui es vulgui creure que es pot pujar el Tourmalet a base de Cola-Cao i espaguetis, s'equivoca.

Pujar-lo a certa velocitat, en tot cas…

Parlo de guanyar aquella etapa! De quedar primer contra molts altres!

Però si no es pot provar res, què es fa? No és un tema senzill de tractar.

Perquè no se'n parla! A més, és que els esportistes a aquest nivell són molt llestos. Prenen emmascarants com, per exemple, xarop per a la tos. No és dopatge però si dóna positiu, dirà que estava constipat i que serà cosa del xarop. I ho fan sempre. I dirà que no sabia res, que el metge… Mentida! Hi ha una llista ben clara de quines són les substàncies dopants i quines no. Saben perfectament què és dopatge i què no, però s'han de defensar.

És com el tros de carn de Contador. S'ha gastat milions d'euros en defensar-se i on l'han condemnat? Fora d'Espanya. Aquí no es condemna ningú. Marta Domínguez? Fora d'Espanya. Aquí estem pagant-los, encara, i en cada entrevista que concedeix el president de la Federació Espanyola d'Atletisme, José María Odriozola, apareix defensant-la. No hi ha cap declaració en què, com a mínim, es plantegi el dubte. En cap. Ha hagut de ser fora d'Espanya on la condemnin, perquè, esclar, si ella guanya, guanya el país. Tenen una camarilla a les institucions…

En parles al llibre, de fet. Sopars, soborns, prostitutes. És tot cert?

És absolutament cert. Prostitutes, diners o cotxes de luxe per comprar vots. Al darrere del Mundial de futbol de Qatar, per exemple, hi ha molt d'això. Si fins i tot estem parlant de girar tots els calendaris per jugar el Mundial en hivern! Per diners. Al final, és tot diners. I estem parlant d'esport, oi? Doncs no, entre política i corrupció, no ho sembla. Hauries de veure com competeixen les marques comercials, sobretot Nike o Adidas, per endur-se les estrelles d'un gran esdeveniment. Hi ha pressió mediàtica tan forta!

Tothom està tacat?

Tothom no, perquè en alguns països no hi ha aquesta capacitat per desenvolupar una estratègia de dopatge, però els països desenvolupats crec que estan molt i molt tacats. I és una pena que els nets no tinguin el seu espai. Estaria bé, fer dos campionats, un per a dopats i un per a no dopats. Hi ha qui està a favor del dopatge i demana que es legalitzi. Com si no fos conscient que el dopatge mata. Que no és només dopar-te per competir, és que et dóna una pujada tan bèstia que necessites pastilles per dormir, et canvia el caràcter, t'aïlla. Són molts símptomes.

S'ha parlat de fer una pel·lícula del llibre. Quina importància podria tenir, per ampliar la repercussió i la denúncia?

Moltíssima. És que ha sigut un llibre fet amb molta ràbia, amb molta ira. Crec que la ràbia mou el món, i jo estic molt indignada. Fixa't el que et dic, que tant me fa si se'l baixen, si el pirategen. Jo vull que es parli de dopatge, que s'escampi. El meu pare em va ensenyar que no em podia deixar trepitjar per ningú i moriré ben satisfeta. Només que hagi aconseguit que un atleta jove obri els ulls, m'haurà servit.