Maria Salvo: una història de dol, vocació i superació a través de l'esport

TerrassaEls ulls de la Maria s'il·luminen quan despenja la bici de la paret. Preparada amb el casc, les ulleres i les sabatilles ben ajustades, està a punt per seguir avançant. Arribar a aquest precís moment ha sigut una suma de molts instants complicats i una lluita interna dolorosa. Fa dos anys la seva vida es va truncar i va caure al buit: l'aïllament va ser l'única solució per passar el dol per la mort de la seva germana de 21 anys. Va perdre el seu pilar fonamental i tot va trontollar. L'esport va esdevenir el seu refugi. "Vaig fer una llista de coses que la meva germana i jo volíem fer però no vam tenir temps. Entre elles, un triatló. Vaig voler començar a fer totes aquelles coses que nosaltres volíem fer, per les dues". Per deixar de sobreviure i tornar a viure li calia un objectiu, una força per refer-se de tot el que va passar al Ralli Vidrieiro.

Era el primer cop que competien juntes. La Maria i la Laura (la seva germana) tenien edats diferents i, per tant, mai havien pogut enfrontar-se l'una a l'altra, totes dues des del seient del copilot. El Ralli Vidrieiro, a Portugal, va ser la seva estrena. "Ella tenia el seu pilot i jo el meu, i era el primer cop que ens enfrontàvem. Ens feia moltíssima il·lusió", recorda la Maria. En el primer tram del recorregut, el cotxe de la Laura va sortir del traçat. "Es va desplomar a uns 500/600 metres de l'inici del primer tram", van explicar les autoritats després de l'accident. "La víctima va quedar atrapada i els serveis d'assistència van respondre gairebé immediatament, ja que estaven molt a prop. Les maniobres de reanimació es van iniciar amb èxit. Es va activar l'helicòpter i va ser traslladada, ja estabilitzada, a la zona d'aterratge, a uns 200/300 metres del lloc on era", van afegir. Tot i les tasques dels serveis mèdics, un cop va arribar a l'hospital no va poder superar les ferides derivades de l'impacte i va morir.

"Se'm va parar el món. La meva germana era el meu pilar a la vida. Teníem una situació familiar molt complicada i ella era la persona que m'entenia directament: podíem parlar, ho sabia tot, mai ens jutjàvem. Perdre-la va ser un cop devastador; el no poder comptar amb ella. Els problemes de la meva família es van fer encara més grans, amb la seva mort, i ja no tenia el meu únic suport", recorda Salvo amb llàgrimes als ulls. Aquell instant va ser l'inici de tot. La mort de la seva germana la va canviar per sempre: les seves amistats, la seva família, la seva feina... Tot va saltar pels aires i ella va quedar paralitzada. "Jo sempre havia estat molt ocupada: quan no treballava estava als ral·lis. No tenia gaire temps lliure, sempre he tingut una vida excessivament activa. Aquesta aturada em va afectar molt i vaig entrar en un bucle de no sortir de casa. Vivim en una societat en què no sabem què fer quan passen aquestes situacions. Els meus amics i la meva gent no van saber reaccionar. No saben com estar amb tu, et tracten des de la pena. Em vaig aïllar perquè no estava còmoda. Quan m'ho passava bé em sentia malament. La gent sempre em preguntava per la part dolenta, era com que jo sempre havia d'estar malament. Si em veien bé em preguntaven: «Com estàs després de la mort de la teva germana?» I era com: «He d'estar malament per tot el que m'ha passat». I llavors em vaig aïllar".

Medicina i esport: la nit i el dia

Van ser mesos de no sortir de casa, de passar les hores com podia fins que un dia va fer la llista que la va fer despertar. Totes les coses apuntades en aquell paper eren nous reptes, coses que la Laura volia fer amb ella, i ara estava a les seves mans complir els somnis de les dues. La primera era el triatló. "El vaig fer a Portugal el 2021, ja que era el lloc on la meva germana havia tingut l'accident. Era un lloc on no volia tornar i em volia treure aquest dolor". El va acabar "amb la força de les dues". Des d'aquell moment l'esport es va convertir en el seu refugi, fins que tot es va tornar a trencar. "El dol és una muntanya russa. Al cap d'uns mesos, quan ja vaig assolir certes metes, vaig tornar a passar per una petita depressió aquest desembre passat. La meva psicòloga, a qui no he deixat de veure en cap moment, em va recomanar anar a un psiquiatre i començar a medicar-me. Des de llavors estic portant-ho millor i tinc una altra manera de veure les coses, una mentalitat diferent", diu, i beu un glop d'aigua. Les emocions li fan un nus a la gola.

La Maria sabia que calia tornar a engegar. Necessitava tornar al seu refugi per tirar endavant. Estava pensant en crear un projecte de ciclisme femení quan es van posar en contacte amb ella des d'Ironman i li van oferir la possibilitat de participar en l'edició de Barcelona. "Per a mi era un repte molt gran i em feia certa por. M'ho vaig haver de pensar uns dies fins que vaig donar el sí definitiu. Ells defensaven que no tenia gaire sentit donar suport sempre a esportistes professionals, que ja saps des d'un inici que l'acabaran. La realitat és que el 90% de la gent que s'inscriu són persones amb històries de superació". El 2 d'octubre del 2022 és la data que la Maria té marcada al calendari: "El repte és molt bonic i, a més, compto amb la força de la meva germana. Quan estic molt cansada, penso: «Ella ho faria». Ella era molt tossuda i com que ara jo tinc la meva força i la seva, doncs ho he de fer".

Des de llavors, es passa els dies a la piscina, corrent o sobre la bicicleta. Ha sacrificat el seu descans i part de la seva vida social per aquest nou repte. Les nits, però, les passa a l'hospital com a infermera d'urgències. "Vaig entrar-hi en el moment que va arribar la pandèmia. Ningú podia dedicar el temps a explicar-me com anaven les coses. Vaig aprendre a hòsties. Era una situació que ningú s'esperava, no teníem material. Entres a la carrera amb una vocació perquè t'agrada la gent i tractar-la, i t'adones que hi havia de tot menys això. No tenies temps, era impossible. Se t'estava morint en un box una persona sola, sense família, però tu t'havies de dedicar als que sí que tenien opcions de viure. Era molt difícil mantenir el cap a lloc".

Les ganes de seguir endavant han portat la Maria a sobreviure a moments complicats, de patiment i angoixa. Fins i tot quan tot estava fosc, ella va aferrar-se a l'esport per curar.