Maria Planas: “Havia de lluitar molt més que els entrenadors homes perquè se’m reconegués”

Amb catorze anys es va apuntar a jugar a bàsquet al PEM, el club del barri del Guinardó de Barcelona, sense poder sospitar que aquell esport marcaria la seva vida personal i professional. La Maria és l’única dona a Espanya que ha sigut entrenadora i seleccionadora de la selecció espanyola de bàsquet. “Vaig triar el bàsquet perquè era una de les activitats que oferia la parròquia del barri on solíem anar amb el grup d’amics, i de seguida em va entusiasmar”. En aquell club de barri va conèixer el que s’acabaria convertint en el seu marit, l’Eduard Portela, expresident de l’ACB, que aleshores era entrenador de l’equip de noies del PEM. Amb els anys es va acabar casant amb l’Eduard i va deixar la feina d’administrativa que tenia. I també va deixar de jugar: “Aleshores les dones, un cop casades, ens retiràvem de tot. Però a mi la casa em queia a sobre”. M’explica que no va poder tenir fills perquè li van detectar endometriosi -una malaltia que compartim i que aleshores era absolutament desconeguda-. “Em van recomanar que tornés al bàsquet per distreure’m. El meu marit em va proposar d’entrenar l’equip de noies on jo havia jugat, i vaig acceptar el repte. M’ho vaig poder permetre, en part, pel fet de no ser mare”.

Amb ella al capdavant del PEM, l’equip arriba a Primera Divisió en una època en què es podien comptar amb els dits d’una mà les entrenadores dones en el món del bàsquet: “Jo recordo l’Ita Poza i potser alguna més, però tot eren homes”. Va entrenar diferents equips, amb els quals va guanyar set lligues catalanes. A petició de les jugadores, va acabar entrenant el Picadero Jockey Club, un altre club de Barcelona, amb el qual l’any 1978 es va proclamar guanyadora de la lliga espanyola de bàsquet i de la Lliga Catalana. I va ser aleshores que la van trucar de la selecció espanyola perquè entrenés l’equip femení: hi va treballar durant cinc anys. Reconeix que ser dona en un món esportiu marcadament masculí ha sigut gratificant però dur, especialment quan va entrar a la selecció espanyola: “Vaig haver de vèncer moltes inseguretats. Els que volien ocupar el meu càrrec no van dubtar a posar-me entrebancs i van arribar a demanar que se’m fes fora. Amb menyspreu, em deien: «Si tu has aconseguit ser entrenadora, jo també ho puc aconseguir»”. La força per tirar endavant la va treure del suport que li donaven les jugadores, i també del seu marit. “Vaig haver de tenir molta psicologia com a entrenadora; quan hi havia tensions a l’equip, organitzava sopars a casa meva i les convidava a totes per destensar l’ambient”.

Amb satisfacció i humilitat, m’ensenya la vitrina on té exposades les copes de totes les competicions guanyades al llarg d’una carrera d’esforç que la va convertir en un referent per a moltes dones en el món de l’esport. I és que la Maria és, sens dubte, l’entrenadora més històrica del bàsquet català i espanyol.

Llegeix aquí totes les entrevistes encadenades.