Maria Petit: de quedar-se cega a pujar muntanyes

Vilassar de MarLa Maria Petit no para. Mentre prepara la festa del seu trentè aniversari, fa conferències arreu d'Espanya, s'entrena per a la Behobia-Sant Sebastià (cursa de 20 quilòmetres) i pregunta si, per fer aquesta entrevista, s'ha de vestir de carrer o de muntanya. "Jo és que soc una mica fashion, potser millor em vesteixo amb roba d'esport si vols parlar de la muntanya i hem de fer fotos", decideix mitjançant una nota veu al WhatsApp. I apareix vestida de dalt a baix amb roba de la marca italiana que la patrocina, La Sportiva. Fins aquí res cridaria gaire l'atenció si no fos perquè la Maria fa 12 anys que és cega.

El 2010, amb 17 anys, quan era "una adolescent amb molta energia mal canalitzada", va patir un greu accident de moto i va perdre la visió. Es va quedar sense ulls. Una bufetada inesperada de la vida que desembocaria, al llarg dels anys, en un vaivé d'emocions diverses. Des de la frustració i els moments més durs, fins a l'acceptació d'una realitat crua que ella defineix sense eufemismes: "No cal buscar termes com capacitats diverses o diversitat funcional, o de cap altra manera, soc una persona cega, collons". Però tot i la discapacitat, després de passar per un procés de coneixement personal, la Maria no deixa de viure provant gairebé tot el que li ve de gust. Ho explica amb un somriure que s'encomana i ho acredita un Instagram que fa patxoca.

Aquest diumenge participarà, acompanyada del seu amic Pol, que li farà de guia, a la Behobia-Sant Sebastià. Només és un tastet: s'està preparant per a la mitja marató de Barcelona, que se celebrarà al febrer. També li agrada entrenar i córrer per la muntanya, on ha d'anar acompanyada, en aquest cas, per dos guies: ella, al mig, se subjecta a una barra metàl·lica direccional i avancen tots tres. Ha participat en curses com la Burriac Atac, a prop de Vilassar de Mar, on viu, sola, però també ha fet cims com l'Aneto, acompanyada de l'alpinista Ferran Latorre, o la Pica d'Estats, entre molts altres. Amb tot, i malgrat que sempre havia tingut certa facilitat per als esports, no va ser fins després de l'accident que va començar a córrer amb regularitat: "Havia deixat de fumar –riu–, també estava nerviosa, em costava dormir... Tenia una parella esportista i durant una nit d'insomni vaig decidir que m'aficionaria a l'esquí o a l'atletisme. Vaig trucar a l'ONCE i vaig provar tots dos esports. L'atletisme em va agradar molt".

La ceguesa tampoc li impedeix gaudir d'una de les seves altres grans passions: viatjar. Fa cinc anys se'n va anar a San Diego, als Estats Units, i es va allotjar a casa d'una família. Va viatjar sola fins a l'Índia –"no volia haver de dependre sempre de les dates dels altres"–, on se les va empescar per trobar-se amb el contacte d'un contacte. També ha estat a Indonèsia i al Marroc. "No havia pujat mai a un avió quan hi veia, però viatjar és un desig que sempre havia tingut. Evidentment, soc molt prudent", explica, i recorda què li va dir el seu pare abans d'anar a Indonèsia, on hi havia hagut terratrèmols: "Maria, ves-hi. Si ens venen a buscar, ja els direm que portes tota la vida fent el que et dona la gana".

Tot i la manera com afronta la vida malgrat no poder-hi veure, a la Maria no li agrada definir-se com un exemple de superació. "Parteixo de la base que totes les històries són de superació. Cadascú se supera a la seva manera i es busca la vida com bonament pot", explica. De fet, tot i estar-hi directament relacionat, ella no enfoca la seva història en l'accident, sinó en com va tirar endavant la seva vida després de passar un període complicat. "Quatre anys després de l'accident vaig estar-ne gairebé dos molt malament. Me'n vaig sortir. Això és el que em fa pensar en un esperit de superació".

Com tirar endavant

Va ser una època molt introspectiva. "El 2014 havia fet la marca per anar als campionats europeus d'atletisme, havia fet la marca per ser-hi, tenia una parella molt maca. Tothom em felicitava, perquè semblava que tot m'anava bé. Però jo no em sentia bé. No deixava de sentir que em faltava autonomia: no et serveix de res classificar-te per a uns Europeus d'atletisme si no et pots valer per tu mateix per sortir de casa", explica. "Volia fer de tot i no podia fer les coses més bàsiques. Em vaig començar a qüestionar moltes coses i va ser fotut. I la gent no se n'adonava perquè, de portes en fora, jo menjava molt sa, no parava, volia ser la millor atleta... Però jo notava que perdia l'energia, em vaig aprimar molt, vaig deixar de tenir la regla...". També va començar a notar-se desubicada respecte del seu grup d'amigues: "Tens 20 o 21 anys i veus que surten de festa, que beuen alcohol i tu ets sents fora de tot això...".

Amb perspectiva, ho veu com una etapa de dol. "Després de l'accident sempre estava envoltada de molta gent. Jo era la novetat. L'hòstia va venir anys després". Va llegir molt, es va fer moltes preguntes, se'n va anar a viure sola, es va apuntar a ioga –"no soc especialment mística; de fet, si algú em diu que s'apunta a ioga, em preocupo", bromeja–... També va enfocar l'esport d'una manera més calmada i, de mica en mica, va anar construint la persona que volia ser. Va fer passos per tenir més autonomia, amb processos com deixar el bastó i passar a tenir un gos pigall, el Tavish, que s'estima amb bogeria. Al llibre Marieta de l'ull viu, narra la seva història de la mà de la periodista Maria Xinxó.

"Ara estic en un moment en què em trobo molt bé. Amb molta energia. Amb tot el que he fet, la gent em pregunta quin és el meu pròxim repte. Per a mi és molt clar: seguir sent autònoma", diu amb un somriure. "Em considero una persona privilegiada, tot i tenir una discapacitat. Però que quedi clar: tenir una discapacitat és una putada. Hi ha moltes coses que voldria fer, com anar a córrer sola o anar a la platja, i no puc. Però, dins de tot, em sento bé: m'estimo molt la meva família, tinc una parella i uns amics fantàstics, tinc la feina que m'agrada [treballa al departament de comunicació d'una empresa de moda], una casa on viure, moltíssima vida social...".

L'exemple de superació de la Maria omple de vitalitat qui el vol escoltar. Ella també vol que la seva història serveixi per reivindicar els drets de les persones amb discapacitat. "La societat és limitant, no està construïda perquè una persona cega hi visqui: no es tracta d'adaptar res, sinó que, a l'hora de crear, es creï pensant en tothom". Segur que la seva energia hi ajuda.