Margot Moles, la primera olímpica en esports d'hivern que va lluitar contra el franquisme

BarcelonaQuan la Margot Moles (Terrassa, 1910) va baixar a l’estació de tren de Munic, la va trobar plena d’esvàstiques. Nevava. Era el febrer del 1936 i per primer cop en la història una delegació espanyola participaria en uns Jocs Olímpics d’Hivern. Llavors ningú sabia que aquells serien els darrers Jocs d’Hivern organitzats el mateix any i al mateix lloc que aquells d’estiu. Tampoc ningú sabia que tot canviaria de forma dramàtica els anys vinents. Primer a Espanya, amb la Guerra Civil. I després al món. La Margot va discutir-se amb els delegats espanyols quan aquests van proposar desfilar a la inauguració, sota el bigot de Hitler, aixecant el braç com farien gairebé tots els atletes, ja que la salutació feixista era molt similar a la salutació olímpica clàssica. La Margot no va voler fer-ho. Hauria preferit aixecar el puny.

Margot Moles va ser una pionera de l’esport femení. Una dona que va trencar barreres fins que el franquisme va arraconar-la. La primera catalana a competir en uns Jocs, 86 anys abans de la medalla d’una altra vallesana, admetia aquell 1936 que «som un grup de turistes si ens comparen amb els països més preparats». Però ni tan sols el fet de patir una caiguda forta va evitar que pogués acabar la seva participació en els Jocs, ja que «volia acabar per no desmoralitzar els meus companys». Era una dona excepcional en uns anys en què l’esport de neu, a Espanya, tot just s’estava organitzant. De fet, per poder participar en els Jocs d’Hivern del 1936, organitzats a Garmisch-Partenkirchen (Baviera), es va fundar la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern tot just 10 dies abans de la inauguració. L’Espanya republicana, que havia apostat pels esports i especialment havia intentat que cada cop més dones se sumessin a les pràctiques esportives, va enviar sis atletes a Baviera. L’abanderat era l’asturià Jesús Suárez, qui va portar la bandera republicana però faria la guerra al bàndol franquista. Era fill d’un hostaler que tenia un motel al port de Pajares, on la seva família acabaria creant una estació d’esquí. L’acompanyaven Tomás Velasco, Enrique Millán i el català Oriol Canals, qui perdria la vida durant la guerra quan formava part del Regiment Pirinenc Núm. 1, i dues dones, Margot Moles i l’andalusa Ernestina Baeza, qui s’havia canviat el cognom per adoptar el del seu marit, el famós dibuixant de la publicació La Codorniz Enrique Herreros, a qui havia conegut esquiant. Van sortir de Madrid el 2 de febrer i van arribar a Garmisch-Partenkirchen el dia 6, via Munic. Van tenir temps de veure la cerimònia inaugural, presidida per Hitler en persona.

Filla de professors

Dels sis esportistes espanyols, qui més cridava l’atenció era Moles. Nascuda a Terrassa, era filla dels mestres Pere Moles Ormella i Carolina Piña de Rubies, dos professors barcelonins que havien arribat al Vallès per dirigir l’escola internat Mont d’Or, a la masia Can Bogunyà de Terrassa. Dues persones progressistes que apostaven per l’educació com a eina per fer avançar la societat. L’escola, però, va tancar el 1914 i els Moles van marxar a Balaguer, la ciutat de la seva àvia, fins que el 1927 els pares van trobar feina en un centre educatiu liberal de Madrid. Va ser en aquest institut on la Margot va enamorar-se dels esports gràcies a professors moderns i va superar la por malgrat els sermons de capellans espantats i les mirades de desaprovació de les famílies més conservadores. Com van fer tantes pioneres a altres llocs, com França o el Regne Unit, la Margot no va practicar un sol esport. Els va intentar fer tots, com més millor. El 1929 establia el rècord estatal de llançament de disc, per exemple. També feia llançament de pes i curses atlètiques, mentre guanyava tornejos amb la secció d’hoquei sobre herba de l’Atlètic de Madrid. Abans de la final estatal del 1936 contra el Reial Madrid, les jugadores de l’Atlètic van demanar jugar amb pantaló curt, mentre que les del Madrid volien portar faldilla llarga. Al final, la Margot va proposar crear unes faldilles-pantaló mig curtes que van escandalitzar mig estadi, però van agradar a l’altra meitat. La Margot, de fet, més d’un cop va ser criticada per la premsa per voler competir amb pantalons curts.

Membre de l’equip fundacional del Canoe, el popular club madrileny de natació, la Margot declarava en una entrevista amb el periodista Luis Meléndez a Barcelona que “nosaltres no creiem en la superioritat del sexe masculí. Crec que hi ha un endarreriment formidable de molts segles que ha cohibit i ha minvat el nostre esperit, però la història és plena d'exemples que donen suport a la tesi que la dona està dotada dels elements racials suficients per ocupar a la vida un paper igual que el de l'home”. Als anys 30 també va fer de professora d’educació física al mateix institut on treballaven els seus pares.

L'esquí, a la sang

L’esquí l’havia conegut a la serra de Madrid, on als anys 20 es va començar a posar de moda. De fet, va ser una de les fundadores de la Sociedad Peñalara, una associació que organitzava excursions amb esquís o de senderisme, on tant ella com Ernestina Baeza van conèixer els seus marits. Manuel Pina Picazo, el marit de la Margot, formaria amb ella parella sentimental i de competició en l’esquí, i serien escollits millors esquiadors espanyols el 1934, l’any que es van casar. El Manuel, però, no va classificar-se per als Jocs del 1936. La Margot, sí. Però en la seva participació en els Jocs alemanys no va tenir sort. Intentant arriscar per pujar a la classificació, va caure dos cops i va acabar en la 35a posició. Ernestina Herreros també va caure i va patir una luxació a l'espatlla. Però va poder acabar, malgrat el dolor, en la 37a posició de la prova de descens. A la prova d’eslàlom, la Margot va caure de nou. Va poder acabar malgrat lesionar-se, però va arribar ja fora de temps.

L’esclat de la Guerra Civil va canviar-ho tot, però la Margot va formar part de la delegació espanyola a les Olimpíades Obreres d’Anvers de 1937, competició antifeixista que pretenia fomentar la solidaritat entre obrers en temps d’un nacionalisme radical. Moles guanyaria el bronze en llançament de pes. Durant la guerra, la Margot va participar en mítings polítics i va crear una escola parvulari per a nens orfes. Era una dona d’acció.

Després de la Guerra Civil, Moles va ser processada per càrrecs polítics. Els seus pares i la seva germana havien pogut marxar a Mèxic, d’on passarien als Estats Units, on es quedarien. La Margot tenia el seu marit empresonat després que l’haguessin detingut a Alacant –darrer bastió republicà– i acabava de ser mare d’una nena, així que no va voler fugir i va passar setmanes empresonada. Va ser jutjada i apartada dels esports. Al judici li van preguntar per les seves activitats i pel seu tiet Joan Moles, qui havia estat governador de Barcelona el 1932 i governador general de Catalunya, a més de ministre del Front Popular. Joan Moles va morir a l’exili mexicà. Un altre tiet, l’Enric, va marxar a França, però va decidir tornar a Madrid, on va ser represaliat. Malgrat el seu imponent currículum com a catedràtic de química, no va poder recuperar la seva plaça a la Universitat de Madrid, ja que havia estat responsable de l’àrea d’explosius de l’exèrcit republicà. El cop més dur que va rebre la Margot, però, va ser l’afusellament del seu marit, Manuel Pina. Segons es va explicar, un altre esquiador, Luis Cuñat, va denunciar Pina per haver participat en l’assassinat d’un pastor que en realitat era un espia franquista quan tots dos formaven part del batalló alpí republicà durant la guerra. Les males llengües van dir que Cuñat odiava Pina perquè sempre havia estat enamorat de la Margot. Ella no va poder demanar enterrar el cadàver del seu marit, que va acabar en una fossa comuna. «Digues a tothom que no soc un criminal», li va dir el Manuel quan va poder acomiadar-se d’ella.

La Margot va buscar-se la vida com va poder. El seu nom va ser esborrat de l’esport espanyol mentre ella es guanyava la vida brodant roba. La seva filla, la Luly, marxaria a viure als Estats Units. I la Margot va morir de càncer el 1987 sense que la seva carrera fos reconeguda de nou en temps de democràcia. Va tenir temps, però, de fer algunes entrevistes. En una d’elles va explicar com va ser ella, juntament amb la seva germana, la Lucinda, la primera dona a fer servir pantalons per esquiar. Abans tocava fer-ho amb faldilles. «Si volia competir i gaudir de l’esquí, era millor amb pantalons», va recordar. Malgrat els anys de foscor del franquisme, la Margot Moles va obrir camí sobre la neu. I dècades més tard, ha arribat la primera medalla en uns Jocs d’Hivern d’una dona catalana.