Marc Márquez és un humà invencible
El 10 de novembre del 2013 vam narrar “Aquí comença la llegenda del Tro de Cervera”. Era un rookie i va saber acabar al podi a l’última cursa de l’any i adjudicar-se el primer títol de la classe reina. El 2014, amb la inèrcia i material de primera, va guanyar 13 curses, 10 de les quals seguides. Allà vaig pensar que Márquez era invencible, i que guanyaria una carretada de trofeus de cop, seguits, sense oposició, ni del superclasse Lorenzo, ni del més tècnic Pedrosa, ni de l’experimentat Valentino... I el 2015 la realitat li va clavar una bufa. Excés de confiança i caigudes fruit del “tot o res”, del seu estimat “porta gran o ambulància”. Márquez va guanyar 5 curses el 2015, però també va quedar-se fora dels punts en 6 ocasions, i va pensar amb total naturalitat que havia agafat el camí equivocat en la tàctica. Sí, va ser un hivern en què la ferida de l’enfrontament amb Rossi era tendra, però era la velocitat del de Tavullia el que més l’amoïnava.
La pretemporada 2016 la va salvar sobre la botzina, fent una volta al darrere de Jorge Lorenzo a Qatar. Va començar en inferioritat de condicions respecte al paquet Yamaha-Rossi/Lorenzo, però la clau va ser no fallar. Ell va fer el que li tocava i els altres van cometre errades impròpies, en una temporada en què el més normal hauria sigut fallar, amb nous neumàtics i nova electrònica. A poc a poc el Tro de Cervera descobria un nou món, el que es conquereix amb serenor, amb càlcul mental, sabent quan s’ha d’accelerar i quan s’ha de frenar. Diu que al juny, al Circuit de Barcelona-Catalunya, de Rossi va aprendre com gestionar el neumàtic davanter. A l’agost els remeis de la fàbrica començaven a fer efecte.
Com a pilot, el Marc no ho guanyarà tot. Però no tinc cap dubte que la seva trajectòria de premis no s’acaba aquí, amb 23 anys. Com a humà, el Marc és invencible. És d’aquells esportistes genèticament i psicològicament diferents, amarats de màgia, humils, i amb l’esperit de no parar fins a assolir l’objectiu, o com a mínim haver-ho intentat.
Ahir el Tro de Cervera va aixecar-se i va passar pel lavabo un sol cop, senyal que no tenia nervis. Quan té nervis per un títol, va al lavabo més d’una vegada. No esperava guanyar el títol al Japó. Però va sortir a guanyar la cursa. L’actitud. Ni més ni menys. Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. Potser aquest títol és el punt d’inflexió que començarà a apagar la flama de Rossi i il·luminarà amb més força la de Márquez, cridat a rellevar-lo, més tard o més d’hora, com a icona del motociclisme de tots els temps.
