Mor Maradona, el futbolista que va jugar a ser Déu

BarcelonaMassa humà per aguantar una vida plena de pecats i massa diví per ser només un bon futbolista, Diego Armando Maradona va morir a la seva casa de Tigre, prop de Buenos Aires, després de patir una aturada cardíaca als 60 anys. El seu entorn explicava que confinat a casa per culpa de la pandèmia, allunyat dels estadis i els aficionats, Maradona s’havia anat apagant i havia patit una anèmia fa poc. De fet, se n’ha anat un cop s’havia quedat sol després d’una vida en què sempre estava envoltat: tant d’aquells que el van idolatrar com d’aquells que se’n van aprofitar. L’Argentina, terra d’herois sorgits dels barris humils, ja plora amb manifestacions populars Maradona, tal com va plorar Evita o Gardel. Una terra que feia temps que ja vivia amb un nus a la gola veient com Maradona havia quedat atrapat entre el mite i una realitat massa dura de pair, de tan caricaturesca com era. La mort, de fet, l’allibera. Ja podrà ser només una llegenda, recordat per l’alegria que va donar a aquells que van tenir la sort de veure’l jugar.

La seva vida era una faula que explicava tota sola el poder del futbol per trencar barreres socials, però també per destruir persones. Quan es va acomiadar com a futbolista en actiu a La Bombonera l’any 2001, va admetre: “M’he equivocat i ho he pagat. Però la pilota no es taca”. És a dir, el futbol no deixa de ser mai un joc de nens. Un joc que va començar a jugar als potreros de Villa Fiorito. El Diego va esdevenir un portaveu dels pobres en un món on solen guanyar els rics. Sempre es va portar malament amb les autoritats i va discutir amb presidents, a mesura que es radicalitzava políticament cap a l’esquerra, fins a fer-se amic de Fidel Castro i Nicolás Maduro. “Era molt generós. Lluitava pels sous o drets dels seus companys d’equip. Per això tenia tants enemics”, recorda Jorge Valdano, que admet que Maradona era una joguina trencada en mans de persones que només pensaven en la manera d’aprofitar-se’n. Maradona lluitava pels pobres, però alguns rics li prenien el pèl. Mentre milions de persones el convertien en un déu i creaven una església maradoniana, a casa no deixava de ser un home que no controlava el seu propi destí.

De Los Cebollitas al Mundial

Format en un equip infantil anomenat Los Cebollitas, quan era nen ja somiava amb guanyar un Mundial, com recordaria el PotroRodrigo, un dels artistes que li va dedicar una cançó, tal com també farien Calamaro o Manu Chao. El Diego, a qui també van dedicar murals, documentals o films, va triomfar amb la samarreta de l’Argentinos Juniors i el Boca Juniors, el club on es va convertir en tota una icona. En un club popular, de vegades irracional, va destacar per saber aguantar les trompades. Era un futbol violent, en camps de fang, però ell sabia fer màgia amb la seva cama esquerra immortal i demostrava tenir un gen competitiu gairebé irracional. “Vaig dir una vegada que no deixava de ser un grassonet, que no em marcaria gols. I me’n va clavar quatre”, recordava Hugo Gatti en referència a una golejada de l’Argentinos Juniors a La Bombonera, quan era el porter del Boca. Abanderat del club dels jugadors baixets que no tenen por dels gegants, un cop va començar a destacar va envoltar-se de tot tipus de gent. Quan el Barça el va portar a Europa als anys 80, després d’un Mundial del 1982 en què el van cosir a puntades de peu, la seva casa de Pedralbes era plena de gent. “No sabies ni qui eren, sempre hi havia gent”, recorda Joan Gaspart. “Fitxar-lo va ser tan complicat que ens van amagar en una espècie de tancs. Era l’època de la dictadura i no volien perdre el seu millor jugador, però ho vam aconseguir”, afegeix Gaspart, que va viatjar a l’Argentina amb el representant Josep Maria Minguella. De fet, el fitxatge s’havia tancat inicialment el 1981, però va ser vetat per un representant de la dictadura argentina, l’almirall Carlos Alberto Lacoste. Maradona ja era una qüestió d’estat. A Barcelona, Maradona començaria a perdre el control de la seva vida. “Tenia 24 anys quan vaig consumir droga per primera vegada. A Barcelona. Ha sigut l’error més gran de la meva vida”, va explicar ell mateix. A més d’una greu lesió provocada per Goikoetxea i una malaltia, l’argentí tampoc es va entendre amb Josep Lluís Núñez. L’últim record de Maradona a Barcelona, de fet, és la final de Copa perduda el 1984 contra l’Athletic, quan va acabar a cops de puny amb els futbolistes bascos.

La fortuna la trobaria a Nàpols, on va guanyar dues lligues, les úniques d’aquest club. El destí de Maradona era així. Arribava a un port on la gent estava trista en el moment ideal, per fer-la somiar. Envoltat d’un bon equip, va esdevenir el portaveu del sud d’Itàlia, deprimit, que lluitava contra els poderosos del nord. A Nàpols, ciutat caòtica que necessitava un sant pecador a qui entregar-se, Maradona va deixar un record tan important que milers de nens van ser batejats amb el seu nom. I, de fet, ell mateix va deixar un nen no reconegut, inicialment. I encara avui els seus cabells es guarden com si fossin relíquies religioses. Però els problemes amb les drogues van anar marcant el final de la seva carrera, en què va jugar en clubs com el Sevilla, el Newell’s Old Boys i, altra vegada, al Boca Juniors. Malgrat els problemes amb la cocaïna i la justícia, el 1994 va trobar l’energia per tornar a un Mundial per quart cop, als Estats Units. Però donaria positiu per un dopatge del qual ell sempre es va declarar innocent, fins al punt d’acusar la FIFA: “Van tallar-me les cames”.

Sense la pilota, Maradona va acabar de perdre el rumb. Es va divorciar de la seva dona, Claudia Villafañe, i va fer de tot, com presentar un programa de televisió o intentar deixar les drogues en una clínica cubana, acompanyat del seu amic Fidel Castro. La seva carrera com a tècnic no seria res de l’altre món, malgrat que va arribar a entrenar l’Argentina al Mundial del 2010, fase final en què va dirigir Messi, amb qui mantenia una relació estranya. Maradona sabia que arreu del planeta la gent pensava que Messi ja era millor. Però a l’Argentina Maradona guanyava el debat, ja que havia guanyat el Mundial.

El Mundial del 1986

Els seus dos gols contra Anglaterra als quarts de final del Mundial de Mèxic van demostrar que caminava per la part fosca i la bona de la vida. En un sol partit va marcar un dels gols més bonics de la història, quan va burlar tota la defensa anglesa al ritme de la famosa narració de Víctor Hugo Morales. Però en el mateix partit també va marcar el gol més famós, perquè va fer trampa amb la mà. El seu llegat, de fet, és aquest, aquella “ Mano de Dios ”. “Maradona és el futbol. Podem parlar de les seves errades i serà tot cert. Però ell només volia jugar. El 1990 va fer-ho al Mundial amb el turmell inflat. El 1986 tenia el cos ple de cops, però ell seguia. Maradona tenia una gran força de voluntat. Encara els últims dies va acceptar entrenar un equip que lluitava per no baixar, el Gimnasia i Esgrima, i malgrat que li costava caminar, seguia trobant la força per arribar als partits”, explica Jorge Valdano, campió del món aquell estiu del 1986 a l’estadi Azteca, al costat d’un Maradona que ja jugava a ser diví, quan era mortal.

Per a cada imatge d’un Maradona pecador, perdent els papers, es podran recordar els gols més bells. Ell va ser l’home que podia convertir un escalfament en un espectacle. Amb una pilota als peus, va ser el millor. Però quan sortia del terreny de joc, perdia el nord. Tot era exagerat, en ell. Convertit en una religió pagana per a descamisados i romàntics, Maradona és plorat per milions de persones que el consideraven el profeta dels pobres. L’home que es va revenjar dels anglesos per la Guerra de les Malvines, l’home que donarà nom a l’estadi del Nàpols, un estadi que fins ara portava el nom d’un sant. Com si Maradona fos més important que el mateix sant Pau.

Ho va dir ell mateix al retirar-se: “He intentat ser feliç jugant i fer feliç la gent. Crec que ho he aconseguit”. Tenia raó. Maradona va jugar com va voler i va viure com va voler. Encertant i equivocant-se. Però a la seva manera.