Manel Arroyo: de la ràdio local al Mundial de MotoGP, passant pel Barça

Marquetinià I / PublicistaLa vida és allò que li ha anat passant a Manel Arroyo mentre l’enxampava en el lloc correcte i el moment adequat per anar-li obrint portes que ni hauria gosat somiar que s’obririen. Això sí, les oportunitats sempre el trobaven amb predisposició de treballar o d’acceptar els reptes. Fill d’immigrants, va créixer educativament als Germans Maristes de Vic, sense cap ensurt. És osonenc fins al moll de l’os. Vic fa olor de benzina i això va despertar l’olfacte del petit Manel per acostar-se als cotxes i les motos, després de no despuntar en el futbol i l’atletisme, tot i córrer tots els cros de la comarca amb el Club Atlètic.

Quan intenta buscar en la seva memòria què el va portar al motor, no ho recorda amb claredat perquè a casa no n’eren seguidors i, per tant, el territori hi va tenir una influència decisiva. L’efecte sí que el manté viu a la memòria: sortir amb quinze pessetes de casa cap al quiosc per comprar la revista Velocidad. Retallar-la i convertir-ne els protagonistes en murals de la seva habitació en va ser la causa. Sense adonar-se’n, el periodisme era al seu voltant i començava a construir la vocació d’un xicot que portava a l’ADN la comunicació. Amb catorze anys, una tarda, a l’antiga sala d’actes de Caixa Manlleu, una xerrada organitzada per l’Escuderia Osona amb Antoni Zanini, d’aquell mític pilot de cabells blanquinosos, li va obrir la primera porta del món del motor. D’allà a la recta de la pujada de Sant Bartomeu del Grau amb una bandera a la mà van passar poques setmanes. De la bandera al cronòmetre i d’allà al micro va ser una transició com la primera, segona i tercera d’un canvi de marxes. Exercir de periodista del motor es va convertir en una revelació vital. El debut a Ràdio Vic va ser amb un programa de catorze minuts, amb 19 anys, juntament amb Josep Autet, que seria campió d’Espanya de copilots més endavant. Tot depenia d’aconseguir el finançament: per ser radiofonista calia trobar dues mil pessetes. Havia de sortir a vendre’s pel poble. Caravanes La Plana i Charly ho van fer possible. Algú que porta el periodisme a la sang no podia conèixer la seva futura dona, la Remei, en un altre lloc que no fos un quiosc, on anava diàriament a fullejar el diari sense comprar-lo. Passar de l’animadversió de la quiosquera a sortir-hi va ser cosa de mesos, i de les trobades a la piscina al matrimoni van passar pocs anys.

De Ràdio Vic a les cròniques de Ràdio 4 va ser molt ràpid. El pas de la ràdio a la tele formant part del mític equip d’ Estadio 2 amb Martí Perarnau i Olga Viza, el rememora com una vivència intensa. Tot i tenir els millors companys i saber que ets en un programa històric, les ofertes molts cops són irrenunciables. La Cadena SER i Canal Plus van ser les següents etapes professionals. En un altre lloc casual, una Gala del Motor, va conèixer Carmelo Ezpeleta, que el va portar al projecte de la divisió d’esports del RACC. Un equip de professionals en l’època d’or del club català amb l’objectiu de crear el Circuit de Catalunya, aconseguir el Campionat del Món de ral·lis i una etapa del París-Dakar a Barcelona. Va ser llavors quan la Federació Internacional de Motociclisme va vendre els drets de televisió a una empresa del Grup Banesto anomenada Dorna. Ezpeleta, que havia deixat el RACC, el va tornar a fitxar i allà va coincidir amb un Jaume Roures que començava a tocar calés amb la compravenda de drets televisius. Dorna va acabar sent un monstre que gestionaria tot el Mundial de motociclisme des del 1998 i la joia de la corona d’un Banesto en descomposició. En aquell moment va passar de la comunicació a la realització esportiva, i es va convertir en el garant per convertir l’esport en un espectacle a les pantalles de tot el món.

Viure entre l’asfalt i la realització és l’ambient natural des de fa alguns anys. El resultat ha sigut de 12 a 400 empleats i 70 enginyers desenvolupant software per a les retransmissions. Veure com la mateixa Fox nord-americana vol comprar-te els desenvolupaments de les onboard cameras de MotoGP per a la Nascar el va omplir d’orgull. Encara recorda l’any 1995, quan es va fer el Gran Premi d’Indonèsia sota el govern del general Suharto després de negociar-ho amb el temible general Wiranto. Només van deixar enlairar l’helicòpter que garantia la visió de les onboard cameras si un militar hi pujava. Al cap d’una estona es va perdre la visió. La raó: el militar havia vomitat dins l’aparell.

La casualitat en un viatge de negocis en un aeroport i Sandro Rosell van ser la porta d’embarcament a Can Barça. El seu proveïdor de càmeres, aleshores president del PSG, va facilitar el fitxatge de Ronaldinho. Anys després es va deixar enredar per entrar a la junta, tot i reconèixer que no és gaire futboler i que els seus fills, el David i l’Alex, eren els que l’estiraven a l’estadi els dies de partit. Va arribar a la directiva pensant que podia ser un hobby i veure que era un tsunami. En els vuit anys del Barça va intentar aportar la seva experiència en el mercat audiovisual i la comercialització de patrocini, alhora que va formar part activa de la transformació de la Lliga liderada per l’eclèctic Tebas amb l’enfrontament directe amb Florentino. En els seus anys futbolístics va constatar com funcionaven les clavegueres de la informació del periodisme per omplir pàgines de dilluns a divendres amb les martingales de directius, aspirants a ser-ho i d’altres interessats. Allò va ser fruit de més d’una trifulga dins i fora de la junta. El final de Can Barça va acabar en una època convulsa amb les vicepresidències del club que abandonaven un Bartomeu en hores baixes en aquells moments. Reconeix que la importància de la cadira que ocupes és proporcional a les trucades que reps al mòbil i que, per tant, quan perds la cadira deixes de rebre trucades. La família és una obsessió per trobar l’estabilitat a la vida i el treball és la forma d’obtenir la benzina que garanteix conviure amb les passions dels seus. Veure com els dos fills formen part de l’estructura professional de Dorna és una barreja d’orgull i de feina ben feta. Veure com els clients i els col·laboradors passen a ser amics no és una finalitat, però sí un fet prou habitual en la seva vida. Sense gent com Sergi Sendra i Pilar Gancedo no seria qui és, ni seria on és.