LLIGA DE CAMPIONS
Esports08/04/2019

La banda sonora per anar a veure el Manchester United - Barça

Les cançons dels grups més famosos de la ciutat sonen a Old Trafford

Toni Padilla
i Toni Padilla

BarcelonaAls anys 90 Manchester no era una ciutat agradable per viure-hi. La ciutat que havia canviat les regles del joc durant el segle XIX, amb un paper clau en la Revolució Industrial, veia com les fàbriques gegants que havien enviat productes a mig planeta anaven tancant, mentre la droga, l'alcohol i l'atur tallaven les ales als seus joves ja des dels anys 60. Per acabar-ho d'adobar, el 1996 una facció de l'IRA hi va fer esclatar la bomba més potent de la història del terrorisme irlandès, un artefacte que no va causar morts, ja que l'IRA va avisar 90 minuts abans d'una explosió que va destruir bona part de la zona de Corporation Street, al centre de la ciutat. 75.000 persones van ser evacuades i 200 van patir ferides. Aquella explosió, però, va marcar un abans i un després, amb l'Ajuntament aprofitant els fons rebuts per refer el centre d'una ciutat que es va anar modernitzant de mica en mica, reconvertida en ciutat de serveis i capital de dues passions populars: el futbol i la música.

Cargando
No hay anuncios

El 1999, tres anys després, el Manchester United guanyava la seva segona Champions a Barcelona, amb dos gols en els últims minuts contra el Bayern al Camp Nou. Eren anys en què la ciutat era coneguda com a Madchester, canviant una lletra per jugar amb la paraula 'mad' (boig), ja que els joves de la ciutat, al no trobar feina, havien tirat pel dret i s'havien creat un món a mida amb una escena musical única al món. A Manchester van néixer estils musicals i la mitjana de grups d'èxit per habitant era superior a la de qualsevol altra gran ciutat, amb el permís potser de Glasgow. La música i el futbol van caminar plegats i encara ho fan. De fet, aquest dimecres, quan el Manchester United surti a jugar contra el Barça, ho farà amb les notes d'una cançó dels The Stone Roses, un dels grups més famosos de Manchester. Des de poc després de la final del Camp Nou del 1999, a Old Trafford sempre sona 'This is the one', una de les cançons preferides del jugador Gary Neville, un dels membres de la Class of 92, com es coneix la generació de jugadors del United que va regnar a Europa, amb homes com Beckham, Giggs, Scholes i el mateix Neville.

Neville escoltava aquesta cançó i va demanar que fos la que marqués l'entrada dels jugadors al terreny de joc. I encara dura, tot i que la cançó no parla de futbol. És una cançó sobre una dona amb referències bíbliques. Els aficionats dels 'red devils', però, han fet seva la cançó, ja que saben que la major part dels membres d'aquest grup, especialment el seu cantant, Ian Brown, són aficionats del Manchester United. Brown no es perd els partits importants d'un club que ha canviat molt, en els últims anys, però segueix connectat a l'escena musical local gràcies a les cançons dels aficionats. A Ole Gunnar Solskjaer, l'autor del gol del triomf en la final del 1999 i actual entrenador del club, els aficionats li han fet una cançó que aprofita la tonada d'una altra cançó dels Stone Roses, 'Waterfall'.

Cargando
No hay anuncios

La major part dels membres de la Class of 92 seguien la música de Manchester, tot i que David Beckham, sempre especial, va acabar casat amb una de les membres de les Spice Girls i va marxar als Estats Units. Beckham, però, sempre s'ha declarat fan dels Stone Roses, i quan el grup es va retrobar, ara farà 7 anys, va assistir al concert de Manchester. De fet, el grup li va dedicar 'This is the one' a ell, ja que el futbolista va ser clau en aquesta reunificació. Ryan Giggs, en canvi, ha admès que el seu grup preferit són els Oasis, amb qui no comparteix colors, ja que els germans Gallagher, les cares més visibles d'aquest grup, són grans aficionats del Manchester City. Tant, que van demanar poder fer un concert al vell estadi del City, Maine Road, abans que fos enderrocat. Concert on Giggs va ser present, per descomptat.

Cargando
No hay anuncios

La relació entre la música i el futbol va néixer ja als anys 60, a Manchester, quan el Manchester United era el millor club anglès, però el millor grup era de la veïna Liverpool: els Beatles. El "cinquè Beatle", però, era George Best, el nord-irlandès campió d'Europa el 1968 amb els 'red devils'. Manchester, convertida en una ciutat gairebé marginal quan es va trencar la màgia de la Revolució Industrial, podia somriure gràcies a l'esport, llavors. Si el 1968 el United va ser el primer club anglès que va guanyar la Copa d’Europa amb la 'santíssima trinitat' (Bobby Charlton, Denis Law i George Best), el City va guanyar la Recopa el 1970. “Als anys 70 i 80, en el moment de la formació de l’escena musical, no hi havia gran cosa a fer a la ciutat. La música és una bona manera d’evadir-se. La classe obrera necessitava divertir-se. Era una ciutat industrial en crisi. Hi havia atur, edificis buits i poca confiança en el futur. Per als joves, la música i el futbol eren accessibles sense necessitar diplomes universitaris. Eren democràtics”, explicava a les seves memòries Dave Haslam, un dels antics DJ de The Haçienda, el club on va forjar-se el nom Madchester, la ciutat boja.

Cargando
No hay anuncios

Després de veure com de Liverpool en sortien els Beatles, a Manchester es van anar animant per camins més radicals, més provocatius. De mica en mica arribaven els grups de punk de Londres, com els The Clash, amb un ritme nou. El 1976 els Sex Pistols van fer un concert al Free Trade Hall que va canviar-ho tot. Malgrat que tot just hi van anar 40 persones, el grup va inspirar milers de joves, i va convertir Manchester en un laboratori musical: Joy Division, New Order, Happy Mondays, The Stone Roses, Primal Scream, Inspiral Carpets, The Charlatans... El 1982 va obrir The Haçienda, on anaven els jugadors del City i el United, ja que entenien que els músics i els DJ eren tan importants com ells. L’explosió musical, a més, va coincidir amb el retorn d’un gran United amb jugadors de la casa com Giggs, Beckham, Scholes... Només el City no aixecava cap. I va acabar a Tercera Divisió.

Grans grups locals tenien dins aficionats del City i el United, barrejats i discutits. Era el cas dels creadors del postpunk, els Joy Division. O els The Smiths, Buzzcocks, Happy Mondays, The Stone Roses, Simply Red o els The Fall, aquests últims autors de diferents cançons sobre futbol com 'Them from Sparta FC'. Ian Curtis, el cantant de Joy Division que va suïcidar-se a casa seva just quan tenia una carrera per davant, era l’únic aficionat 'blue' del grup. Els altres membres, que, un cop va morir Curtis, van fundar un grup més alegre, els New Order, eren del United. Curiosament, l'empresari que va fundar la discogràfica Factory Records, la que va fitxar els Joy Division, era un aficionat del Manchester United. Tony Wilson va arribar a explicar que quan va buscar un fotògraf per fer cobrir els concerts va trobar-se que només hi havia l'holandès Anton Corbijn i Kevin Cummins. "Cummins és un miserable, és seguidor del City", va dir. Així que va fitxar Corbijn.

Cargando
No hay anuncios

L'afició del United, però, va utilitzar un dels grans èxits dels Joy Division, 'Love will tear us apart', per fer una versió per lloar Giggs: 'Giggs will tear you apart'. Coses de Manchester, una cançó icònica cantada per Curtis, que era aficionat del City, va ser versionada per l’afició del United. I una cançó dels New Order, 'Blue monday', sona al camp del City malgrat que els membres d'aquest grup són aficionats de l'equip vermell. A Manchester no està ben vist canviar d’equip, però la música entra a cada casa sense problemes. Els membres de New Order, per cert, sempre van seguir units al futbol i el 1990 van fer la cançó oficial del Mundial de la selecció anglesa, 'World in motion', amb els jugadors cantant amb ells. Un èxit.

També els Oasis, malgrat tenir una merescuda fama d'estimar el City, tenien un membre aficionat del Manchester United. Paul Arthurs, 'Bonehead', es va emprenyar com una mona quan els germans Gallagher van decidir posar una fotografia de l’exjugador del City Rodney Marsh a la portada de l’àlbum 'Definitely maybe', el 1994. Així que va demanar posar-ne una de George Best, un dels grans noms de la història del Manchester United. Marsh i Best compartien moltes coses, com una vida salvatge lluny de l'esport.

Cargando
No hay anuncios

Els Simply Red, un grup que va començar amb el punk i que es va passar a un pop més comercial, es van posar aquest nom pel sobrenom del seu cantant, Mick Hucknall, pèl-roig. Però aquest ha admès que, en part, és un joc de paraules per deixar clar que una de les seves passions és el Manchester United.

Morrissey, el polèmic cantant dels Smiths, també ha fet algunes referències musicals al futbol. Els Smiths tenien dos puntals. Un era el guitarrista Johnny Marr, aficionat del City que va arribar a fer una prova per entrar el seu futbol base, però ho va fer abans d'un concert punk i amb els ulls pintats amb rímel. I el van fer fora. El segon puntal era Morrissey, el cantant, aficionat del Manchester United, a qui va dedicar, ja en solitari, 'Munich air disaster 1958', una de les cares B del seu 'single' 'Irish blood, English heart'. La cançó està dedicada a les víctimes de l'accident d'avió que va patir l'equip del Manchester United quan tornava de jugar un partit de la Copa d'Europa a Belgrad, accident en què van perdre la vida alguns futbolistes. "Els estimem, els enyorem, aquells joves sense sort vestits de vermell", canta Morrisey. A Old Trafford encara es pot veure un rellotge aturat amb l'hora de l'accident. Una manera de tenir memòria. Una memòria que també es pot transmetre cantant cançons, com fa Morrisey, qui es va criar a pocs metres d'Old Trafford, on anava a futbol amb el seu pare.

Cargando
No hay anuncios

La música i el futbol, cal recordar-ho, van salvar Manchester d'aquells anys durs sense futur. Morrissey, de fet, un dia va explicar quan va decidir començar a escriure cançons, de jove. "Un cop vaig comprar un barret del Manchester United per 12 xílings i algú me'l va robar. És un món cruel, vaig pensar. No estic preparat. Així que vaig decidir revenjar-me de la societat cantant.