Suplici i soroll

BarcelonaA qui li agradi el futbol ja sap que no hi ha millor pla per a la sobretaula d’avui que el Girona-Barça. Els de Míchel van marcar ni més ni menys que vuit gols als culers la temporada passada i, especialment a Montilivi, van exhibir una superioritat total. Al tècnic madrileny li ha marxat mitja plantilla titular a l’estiu i està a tres dies d’una cita històrica davant del París Saint-Germain a la Lliga de Campions, però el pla i l’ambició continuen intactes, segons va afirmar a la prèvia: vol la pilota i no l’espanta la sensacional arrencada del Barça, amb ple de victòries.

L’alemany Hansi Flick, com ja és habitual, va obstinar-se en no deixar titulars a la roda de premsa, però a ningú li importa un rave mentre continuï sumant punts de tres en tres, sobretot si el Reial Madrid continua protagonitzant escàndols extraesportius, com la suspensió de tots els concerts previstos al Santiago Bernabéu fins al mes d’abril, i si al camp no l’encerten, no lliguen, no s’agraden, no diverteixen i tot els costa un munt.

Ahir, a la primera part la Reial Societat, sense fer res de l’altre món, va estavellar dues pilotes al pal. I la segona va començar exactament igual. Ens creiem que en sabem, de futbol, fins que la pilota comença a rodar. Els que aventuraven que el Madrid de Vinícius Júnior i Kylian Mbappé faria una passejada rere l’altra i que no n’hi havia per a tant amb l’absència de l’alemany Kroos comproven que no és tan fàcil, que hi ha cims de forma i estats anímics, que la intensitat, la concentració, les ganes i la fam també compten i que els cromos queden moníssims enganxats en un àlbum, però és possible que no quallin des del principi.

El que més sorprèn dels d’Ancelotti és la inseguretat que demostren, la sensació d’equip nerviós, tovet, gris, a mig fer. Veure el Barça és una festa, el Girona una promesa, una esperança, i el Madrid, de moment, un martiri.

Hi ha, a més, un soroll amb Vinícius que ja és impossible de parar i en què es continuen barrejant el seu qüestionable comportament i l’inequívoc racisme que ha patit, com si una cosa fos conseqüència de l’altra. A Sant Sebastià va marcar un gol de penal i en va forçar un altre, però del que es continuarà parlant és de la seva actitud, perquè no està bé ni físicament ni emocionalment i encara així és el jugador més determinant. És carn de canó i s’ha obert la veda. La fressa l’acompanyarà i no sembla que pugui dominar-la. Un suplici, vaja.