El Madrid mai rebutja els regals del rival
Zidane guanya la seva tercera Champions consecutiva gràcies a un Gareth Bale estel·lar, la lesió de Salah i les errades del porter del Liverpool (3-1)
BarcelonaZinedine Zidane no porta ni tres anys sencers entrenant el Madrid, però ja ha guanyat tres Lligues de Campions. L’equip blanc va derrotar el Liverpool en una final estranya a Kíev (3-1), una final en què les errades de Karius, el porter dels anglesos, i la lesió de Mohamed Salah van obrir les portes de l’Olimp a un Madrid que mai diu que no als regals. Ben al contrari, els aprofita. El Reial Madrid és precisament això: l’equip que sap penalitzar les errades dels rivals, com en el gol de Benzema, però també l’equip capaç de marcar gols impossibles, com aquell de Zidane a Glasgow contra el Bayer Leverkusen i el de Gareth Bale de xilena a Kíev.
Un equip que es va plantar a la final jugant ara bé, ara malament. Amb gols preciosos com aquell de Cristiano Ronaldo, també de xilena, a Torí, i errors dels rivals difícils de creure, com aquell del porter del Bayern Ulrich. Amb errades arbitrals a favor i caràcter competitiu. Bàsicament, un equip que sap aprofitar-ho tot. Com si hagués fet un pacte amb el diable quan un grup d’aficionats el va fundar en una rebotiga de la Calle de Alcalá, perquè la moneda sempre caigués de cara. La final de Kíev certifica que Zidane, nascut a la barriada marsellesa de La Castellane amb el futbol com a gairebé única plataforma per sortir de la pobresa, va ser tocat pels déus. El francès va ser presentat un 4 de gener del 2016 i en pocs mesos ja aixecava una Champions, fent del Madrid el primer equip des del Bayern (el 1976) que guanyava el títol tres temporades consecutives.
Va ser una final per resumir tot el que és aquest Madrid, un equip que exaspera els rivals, ja que no guanya amb un domini aclaparador. No s’imposa entrant pels ulls i deixa sempre assignatures per aprovar que obren debats sobre l’estil, els arbitratges o el joc net. Però mentre els altres s’estiren dels cabells, el Madrid guanya Champions tal com ho sol fer sempre, en aquelles temporades en què no brilla a la Lliga. I això que el Liverpool va fer tot el que va poder. Els anglesos van ser superiors fins que Salah es va lesionar a l’espatlla després de ser arrossegat per un Sergio Ramos que no va veure ni la groga per una acció que va ser tant o més clau que els gols. Amb Salah, els reds van ofegar un Madrid que no sabia com controlar el partit. Zidane havia apostat pel toc d’Isco, per la seda de Modric, pel control de pilota contra un Liverpool elèctric que mossegava al mig del camp i sortia ràpid gràcies a Firmino, Sané i Salah. Però sense l’egipci, Klopp va haver d’apostar per Lallana. I el Madrid va saber fer seu el relat del partit gràcies a Kroos i els moviments llestos de Benzema.
Ningú va marcar, però, fins a la segona part, quan el davanter francès va firmar un gol que seria còmic, si no fos perquè condemna un jove porter, Karius, a l’infern de la burla: a la presó de ser recordat per una errada impròpia d’un professional. Quan va voler entregar la pilota amb la mà a un company, va topar amb la bota de Benzema. Un gol que no va aconseguir forçar el Liverpool a treure la bandera blanca. Sense Salah, va ser el senegalès Mané qui va liderar la revolta anglesa, topant un i altre cop amb Ramos, i marcant l’empat en aprofitar un remat de cap de Lovren a la sortida d’un córner.
Però el cor del Liverpool era poca cosa, comparat amb el destí guanyador d’un Zidane que va treure Isco i va apostar per Bale. I el gal·lès va decidir la final amb dos gols inoblidables. Un per la manera de rematar de xilena la centrada de Marcelo. I l’altre, perquè costa entendre com un xut centrat va acabar al fons de la porteria. Era la segona greu errada de Karius, que es va empassar el xut just quan el Liverpool atacava un i altre cop en un acte de fe destinat a la derrota. Un gol per sentenciar la final i confirmar que Europa viu una era de domini blanc. El Madrid suma 13 Champions, gairebé el doble que el Milan. I ho ha fet en uns anys en què el Barça no ha aconseguit que la generació de Messi, Iniesta o Xavi sigui tan triomfadora. A Europa mana un Madrid que salva una temporada on ha punxat a la Lliga i la Copa. Un Madrid que ara es prepara per a una Supercopa d’Europa contra l’Atlètic de Madrid a Estònia, per a un nou Mundial de Clubs i per estar pendent del futur de Cristiano. El portuguès no va marcar, però destinat a ser sempre protagonista, va dir que podria marxar: “Ha sigut bonic jugar al Madrid, donaré una resposta els pròxims dies”, va afirmar abans de celebrar la quarta Champions en cinc anys d’un Madrid que ja ha regnat a Europa 13 cops.