"M'he trencat tots els ossos, però necessito seguir volant amb la moto"

BarcelonaPoques persones coneixen el Palau Sant Jordi de Barcelona com Edgar Torronteras (Cardedeu, 1980). El 1990, quan feia tot just uns mesos que havia obert les portes el pavelló dissenyat pel japonès Arata Isozaki, Torronteras va participar en el concurs de salts del primer el Supercross & Freestyle de motociclisme de Barcelona. Tenia 10 anys i va guanyar. Per primer cop, aquell dia les espectaculars motos van engrescar milers de persones amb les seves acrobàcies. El proper 23 de novembre a les 6 de la tarda, després de cinc anys d'absència torna l'Universae Soloflow Freestyle de Barcelona al Palau Sant Jordi. I com no podia ser d'una altra manera, Torronteras hi serà, participant-hi i dirigint-lo.

El pilot català camina per la panxa del Sant Jordi amb seguretat. Coneix cada sala, cada racó. En coneix la sonoritat, els accessos i els treballadors. "Això és casa. I és el bressol del nostre freestyle" explica a l'ARA un home que vindria a ser el gran impulsor a escala mundial del freestyle, una modalitat consistent a fer tota mena d'acrobàcies a l'aire mentre se salta amb una motocicleta de motocròs. Amb 44 anys ja fa tots els papers de l'auca. No només participa en el concurs: també fa de presentador, animador i d'organitzador. "Poder estar aquí és...com dir-t'ho? És que jo no m'havia imaginat que després d'una carrera esportiva com la meva, podria fer de promotor d'un dels millors shows que hi ha en l'actualitat a Europa. I fer-ho a casa", explica. "Miro el passat i m'emociono. Aquell 1990 va venir el mític Ricky Johnson, de Califòrnia, que era el gran nom del moment del supercross. I jo ja hi era fent salts. Johnson em va pujar a les espatlles quan vaig guanyar, va ser molt emocionant. Des de llavors, si m'he perdut la cita del Sant Jordi ha estat per lesió. Aquest pavelló és la Catedral del supercross. Un lloc que explica la meva vida. La cita del Sant Jordi, juntament amb aquella de París-Bercy, és la més especial" raona. A l'espectacle del proper diumenge hi haurà grans noms com David Rinaldo, dos cops campió dels X-Games, el cinc vegades campió del món de FMX Maikel Melero, el francès Brice Izzo o l'italià Leo Fini. Tots, assegurant els salts més espectaculars del moment.

Torronteras s'ha convertit en una llegenda del motor, amb actuacions i èxits als cinc continents. Un camí que va començar quan el seu pare va veure que amb tot just tres anys, el petit Edgar tenia un gran sentit de l'equilibri. "Va portar-me a casa del pare del Javier Garcia Vico, el gran campió de supercross, a Badalona. I amb tres anys ja em van fer provar una moto petita. Ni tocava el terra, podríem dir. I amb vuit anys ja vaig ser campió d'Espanya" explica. El pare s'emocionava, però la mare també. De fet, la seva sort va canviar quan va participar al supercross de París i es va lesionar el pilot nord-americà Mike Metzger, que havia de fer un espectacle de salts. Torronteras només era a París per competir al supercross, modalitat consistent a donar voltes amb una moto de cross a un circuit cobert construït per a l'ocasió, però quan els organitzadors van preguntar si algú volia encarregar-se de l'espectacle de salts, va ser la seva mare qui va alçar la mà. "El meu fill, el meu fill! Anava dient. I jo ja sabia fer salts. Em van fer actuar, passejar una noia amb la moto i van quedar impressionats amb el que sabia fer. Va ser com actuar a Disney i van començar a arribar ofertes per anar a Las Vegas o on fos. Arran d'aquí es va crear una disciplina després de tots els cursos de supercross: el concurs de salts".

Seria ell qui aniria donant forma als concursos de salts, amb una gran acollida als Estats Units i França, per exemple. Un camí que el va anar allunyant una mica del Supercross, on havia guanyat els campionats estatals molts cops, per centrar-se en aquesta nova modalitat amb la qual seria campió dels prestigiosos X-Games als Estats Units. Un camí llarg ple d'èxits, però també de doloroses caigudes. "La por sempre hi és. És bo tenir-ne una mica, per saber els teus límits. Jo m'he trencat tots els ossos, crec, però m'agrada massa. Necessito volar amb la meva moto, és una passió" raona un pilot que ha patit greus caigudes, com una el 2016 al pavelló de Llinars: "em vaig rebentar els turmells, vaig perdre un testicle i vaig acabar gairebé tot un any al llit. I en tornar al cap d'un any em vaig trencar el fèmur" recorda. Seria el moment en què abandonaria la competició per centrar-se només en els salts i organitzar esdeveniments.

Ara que també és organitzador, Torronteras té clar què cal oferir. "No és només una competició. És un espectacle amb focs artificials, amb música i llums, amb salts coordinats... la gent queda entusiasmada, no entenen què està passant davant seu" explica. "Jo soc molt maníac i perfeccionista. Així que vaig marcant el tempo de l'espectacle, coordinant-ho tot amb un walkie. I de sobte, em diuen que en tres minuts em toca saltar a mi. Em poso el casc, surto i torno amb el walkie per controlar tots els detalls". Vol que la gent s'ho passi tan bé com ell quan salta. "És una sensació magnífica", conclou.