Una Lliga tenyida de blaugrana

Enviat especia a GranadaDeia Johan Cruyff que guanyar títols era important, però tenir un estil, encara més. I inculcant les seves idees, Cruyff va plantar les llavors d’una generació de tècnics i jugadors que han après a guanyar-ho tot amb estil. “Fa 25 anys, el Barça no hauria guanyat aquesta Lliga. Aquesta generació ha canviat la dinàmica pessimista que hi havia”, deia Gerard Piqué ahir a Granada, amb la veu trencada i el cap alt. Amb sis títols de campió de Lliga en els últims vuit anys, el Barça ha convertit el torneig de la regularitat en el seu jardí privat. Ha pintat de blaugrana una competició històricament blanca.

La Lliga és aquell torneig en què “seria molt estrany guanyar i no merèixer ser campió”, tal com deia un Luis Enrique molt tranquil que intentava cedir el protagonisme a uns jugadors que, després de veure com tot tremolava ara fa poques setmanes, van aconseguir recuperar el seu millor joc en una última jornada a la qual Luis Suárez va encarregar-se de posar la seva signatura. O més que la signatura, el seu estil agressiu, per moments tan antagònic del toc blaugrana però tan necessari per no defallir mai. A Granada, última etapa d’una cursa que en tenia 38, Suárez va fer tres gols, gràcies als quals va arribar als 40 en Lliga. I va guanyar, de passada, la Bota d’Or. Va ser un dia rodó, en què el Madrid va fer-se il·lusions durant 15 minuts amb la Lliga, abans que el Braça prengués la joguina de les mans als homes de Zidane, que van guanyar a Riazor amb dos gols de Cristiano (0-2).

Però el portuguès va quedar-se sense Lliga i sense títol de màxim golejador. Suárez ha viscut el seu any més dolç, durant el qual ha pogut jugar des del primer dia amb els seus companys, i ha aportat 13 gols en els últims cinc partits, xifra clau per allunyar les pors i poder acabar la Lliga fugint cames ajudeu-me, però amb una rialla dels aficionats que van saltar al terreny de joc de Los Cármenes. La lliga espanyola encara és el torneig amb els millors equips però sembla impossible que es pugui evitar una invasió de camp o donar la copa al final de la competició. Si el joc del Barça simbolitza un segle XXI blaugrana, certs elements organitzatius de la Lliga semblen propis d’un segle XX en blanc-i-negre.

“Guanyar sis de vuit títols de Lliga demostra la idea de joc que té el Barça des de fa molts anys”, deia traient pit Josep Maria Bartomeu, que abans del partit de Granada ja va estar negociant poder celebrar com toca la 24a Lliga del club. El president, que va recordar-se de Cruyff i de Manel Vich, forma part de la llista de noms que van canviant. Tècnics, jugadors i dirigents, sempre gravitant al voltant de Messi, aporten encerts i errades però aconsegueixen que la idea de joc del Barça segueixi unint en una mateixa equació triomfs i espectacle. A Granada, el Barça no va convidar els nervis o l’emoció a la seva festa. Malgrat que Cristiano va fer el 0-1 quan l’equip de Luis Enrique encara no havia marcat, el Granada no va poder aturar en cap moment l’allau de joc d’un Barça molt seriós, amb tots els jugadors fent el que havien de fer: els laterals, estimular l’atac; Mascherano i Piqué, aturar-ho tot; Iniesta, aportar el joc dolç, i el trident, l’electricitat. A Granada, el Barça va actuar exactament com el que és: un campió. Tal com va aprendre de Cruyff, sempre enyorat. “S’ha demostrat”, deia la samarreta escollida per celebrar la Lliga, agafant una part de l’himne per reinvindicar qui és el millor.

Bandera blanca

Un cop Suárez va fer el primer gol, el Madrid va convertir la seva samarreta en una bandera blanca de rendició. Havia de ser un d’aquells dies amb dos focus d’atenció, però el Barça no ho va permetre. Quan abans del descans Alves, tot cor, va rescatar una pilota destinada a ser oblidada i la va convertir en una assistència de gol per a Suárez, la Lliga es va acabar. I el Madrid va començar a pensar en la Lliga de Campions contra l’Atlètic de Madrid. Aquesta batalla ja l’havia perduda.

La flama de l’esperança del Madrid va durar 15 minuts, els que van passar entre el primer gol de Cristiano i el gol de Suárez. 15 minuts en què el Madrid liderava la classificació perquè el Barça no aconseguia obrir la defensa del Granada. 15 minuts, res més. Després, el Barça va posar les coses al seu lloc, com aquells estudiants brillants que s’han relaxat i demostren al final que, quan volen, poden. Endreçant una Lliga que el Reial Madrid ha somiat fer seva fins a l’última jornada gràcies a les errades d’un Barça que va deixar-se molts punts no fa tant en una sèrie d’ensopegades que serveixen per anar-se fent una idea de què caldria fer per poder seguir millorant. Al Barça, cada any, cal millorar.

Guanyar dos cops

Aquesta serà la Lliga de Suárez i la Lliga que va guanyar-se dos cops. Abans del partit contra el Madrid al Camp Nou, tothom la donava per guanyada. I després va caldre fer-ho de nou. “Aquesta pressió i la manera de reaccionar demostra com es pot confiar en un equip així”, deia Busquets, que va ser un dels que va liderar l’equip quan va decidir tornar a la gespa, ara sí, protegits per la seguretat, per celebrar el títol amb els aficionats. “Guanyar 6 Lligues de 8 intents diu molt a favor del cicle que estem vivint”, afegia Iniesta, un dels jugadors que s’està convertint en un col·leccionista de títols. Iniesta i Messi ja tenen 8 Lligues i 28 títols en total. Alves, Piqué i Sergio Busquets, 22. És a dir, el lateral brasiler ja ha guanyat més títols oficials que Pelé.

“Entrenar aquests jugadors és un luxe”, s’afanyava a dir un Luis Enrique que durant tot l’any s’ha recolzat en un trident gairebé sempre imparable. A Granada, el trident no va desentonar, amb una de les millors versions de Neymar en mesos. Entre ell i Messi van permetre a Suárez sentenciar una Lliga que per a molts serà la Lliga en què una mala ratxa va evitar que arribés el triplet amb la Champions. Un club cada cop més exigent, el Barça ha fet del triomf un costum, tot i que endur-se una Lliga és molt complicat. Per seguir guanyant, caldrà encertar per fer créixer un projecte que un any després de ser campió d’Europa a Berlín va guanyar la Lliga amb exactament la mateixa alineació. Un equip que juga de memòria però al qual costa molt entrar des de fora. Un equip on Suárez va seguir protestant fins al minut 90, buscant un altre gol per tancar una Lliga que havia començat amb un gol seu, esclar, a Bilbao.