L’etern llegat d’en Puyal, el fill del Barri Gòtic amb ulls d’infant
Cap d’esportsEl primer cop que vaig seure a la mateixa taula que Joaquim Maria Puyal va ser a Milà, fa alguns anys. En Puyal, que de tant tornar a algunes ciutats ja es coneixia de memòria els llocs on pots omplir-te la panxa com Déu mana després de mitjanit, tenia reservada una taula per a un grup de periodistes. Però com que a última hora alguns altres ens hi vam sumar, ell es va avançar al grup. Quan vam arribar al restaurant ja havia demanat els entrants i el vi, i havia ordenat posar més taules i cadires. En Puyal és tan perfeccionista, que cuida cada detall. I així vaig poder escoltar com explicava les varietats de vins toscans o com comentava anècdotes dels partits que va retransmetre per ràdio des de l’Albània comunista als anys 80. Vaig pensar que tenia ulls de nen. Té ulls de nen.
Els ulls de nen de Joaquim Maria Puyal es van emocionar una mica ahir. Però va saber controlar les emocions per poder cloure, sempre elegant, sempre precís, el discurs amb què va rebre la Medalla d’Or al mèrit esportiu de l’Ajuntament de la seva ciutat. Un discurs en què aquell nen nascut al Gòtic va retre homenatge a la seva Barcelona. La de l’avi Ramon, que havia tingut una taverna al carrer dels Banys Nous, i la de l’avi Salvador, que tenia un taller de pintura al mateix carrer de la Palla on Puyal va tenir una infància “feliç” i en què ja s’anava fixant en tots els detalls, curiós com és.
Una de les virtuts d’en Puyal ha estat fer volar la nostra imaginació permetent-nos imaginar el que no podíem veure. Cal arribar a tenir un gran domini de la llengua per fer-ho; i Puyal ha cuidat la llengua com ningú més. Durant dècades milers d’aficionats podíem imaginar els esdeveniments que narrava aquest barceloní que havia entrat ja de ben jove a Ràdio Barcelona. Ahir ens va fer imaginar amb els ulls tancats un dels seus records d’infància: el guàrdia urbà que controlava la cantonada dels carrers Fontanella amb Via Laietana. Gras, amb mostatxo, sense càrrec però amb l’autoritat de la feina diària per controlar el trànsit i fer-se estimar per un veïnat que l’omplia de regals quan arribava Nadal. “Aquell guàrdia tenia autoritat. Ara molta gent té poder i no té autoritat”, va deixar anar, sense alterar el to de veu, davant les autoritats de la ciutat. Puyal es prepara de manera meticulosa tot el que fa. Cada frase pretén obrir debats, fer-te pensar.
Enyoro en Quim. Ja em perdonareu la primera persona, però enyoro compartir estones amb ell als desplaçaments, escoltar-lo, observar-lo. Una de les virtuts d’en Puyal és que tot el que fa té sentit. Havia arribat a construir una teoria sobre quines coses s’havia d’endur a cada desplaçament, mentre els altres carreguem desenes d’aparells o peces de roba que mai fem servir. Al seu discurs, envoltat dels que han après amb ell, s’hauria pogut penjar més medalles, a part de la daurada que li va lliurar Ada Colau. Hi tenia tot el dret, s’ho ha ben guanyat. Però el va convertir en una lliçó per als qui venen al darrere. Una lliçó que va sintetitzar en set paraules: consciència, il·lusió, sort, bondat, curiositat, ideals i estimació.
Però com que les paraules no serveixen de res si no ens permeten fer camí, avançar, Puyal va transformar els set conceptes en una oportunitat per demostrar les virtuts del periodisme. Amb la seva curiositat va aprofitar la il·lusió que li feia rebre aquesta medalla per investigar el passat, per tenir consciència del que significa aquest honor recordant qui l’havia rebut abans seu. I va descobrir que Pompeu Fabra havia estat designat per rebre-la. Però no se sap si l’acte es va arribar a fer, perquè no en queda constància gràfica. Home d’ideals, va demanar a Ada Colau que ho investigués i, si escau, ofereixi la medalla a títol pòstum a Fabra. Colau s’hi va comprometre, esclar. Quina sort tenir mestres amb la bondat d’en Quim, que converteix una mostra d’estimació de la seva ciutat en una lliçó de la utilitat del periodisme. El punt de partida és la curiositat. I la gent curiosa té mirada de nen, quan s’il·lusiona.
En Puyal sempre parla del receptor. Va entendre el que obliden tants periodistes, preocupats per ser lloats pels seus companys de feina. Sense receptor no hi ha missatge. Cal pensar en qui escolta. Gent com Quim Forn, que va enviar una carta a Puyal fa una mica més d’un any en què li confessava que durant molt de temps havia imaginat partits gràcies a la seva veu. Una veu bondadosa que va tancar un discurs en què hauria pogut parlar d’ell, però va recordar els que són ara a la presó. Per parlar dels altres. Per tenir consciència.