Les llàgrimes d'una persona normal
Menotti, Bilardo i Scaloni. Evidentment, el Mundial porta el nom de Leo Messi. També de Dibu. Però darrere de tot hi ha un lideratge silenciós del tècnic que va agafar la selecció fa quatre anys, de manera interina, i ha aconseguit que per fi Messi aixequi la Copa del Món. Scaloni, sense escarafalls, sense verborrea buida, sense discursos imposats, ha aconseguit crear un grup unit. I futbolísticament ha construït un equip que ha anat de menys a més, tot i la càrrega emocional que duien a sobre els jugadors: el pes de tot un país, les comparacions incessants amb Maradona.
Amb les seves decisions Scaloni ha trobat la tecla perquè l’Argentina acabés fent el millor futbol de l’infame Mundial de Qatar –no deixem de repetir-ho; això i la covardia dels futbolistes per no tenir cap gest amb l’iranià Amir Nasr Azadani–. Amb l’aposta per Enzo, Mac Allister i Julián Alvarez, que no eren titulars a l’inici, i deixant a la banqueta jugadors de més renom com Paredes o Lautaro, Scaloni ha escrit el seu nom entre els més grans. Però també perquè va creure cegament en De Paul, per exemple, àmpliament criticat per tothom en la fase de grups i a qui tot i això ell va mantenir. I li va sortir molt bé. De Paul es va convertir en un escuder generós, en uns pulmons per a Messi.
La imatge que reflecteix millor el que ha construït Scaloni es d’abans del partit: els jugadors albicelestes arribant a l’estadi amb autocar cantant, rient, alegres, convençuts del que farien, com si la pressió no existís, com si anessin a una festa a divertir-se. Aquí van començar a guanyar el Mundial. Però hi ha una segona imatge més enllà de les instantànies icòniques de Messi. Quan Montiel fa el penal decisiu, Scaloni, amb els braços plegats, es queda impertèrrit a la banda. Amb llàgrimes als ulls, amb un lleuger somriure mentre els seus assistents s’apropen a abraçar-lo. Scaloni no embogeix, no entra al terreny de joc a celebrar-ho amb el grup. Simplement, s’asseu a la banqueta, solitari, pensarós, i plora. Les llàgrimes d’una persona normal.
Durant l’època d’esplendor de Messi en l'àmbit de clubs, l’argentí no va guanyar res amb l’albiceleste, sinó que va perdre tres finals, dues Copes Amèrica i un Mundial. Fins al punt que se’l va titllar de "pechofrío" i va deixar la selecció durant uns mesos. I, com és la vida, en l’època d’ocàs –en el cas de Messi, de menys exuberància–, l'exculer ha aixecat una Copa Amèrica a Maracaná i, amb 35 anys, un Mundial. Uns èxits que porten també el segell de Scaloni: aquesta no era la millor Argentina, però ha sigut la que millor ha interpretat què necessitava Messi.