Un llacet a Araújo

La falta de sang i amor propi d’aquest Barça és terrible. Malgrat la temporada insulsa que estan fent els futbolistes blaugranes, tenien l’oportunitat d’acostar-se al Madrid i reobrir certa esperança per almenys competir la Lliga. Jugaven en un camp dificilíssim, cert, com és el nou San Mamés, però contra un equip ple de suplents que havia jugat Copa entre setmana. Tanmateix, el Barça no va saber aprofitar el desgast físic i emocional dels locals, i va oferir novament una imatge grisa i trista. No és que falti futbol, que també, falta lideratge i cor. En els minuts finals, el conjunt de Xavi va demostrar una apatia exasperant. Semblava que donessin per bo l’empat. No van anar a mossegar, no van buscar la porteria rival, havien abaixat els braços, i això és el més imperdonable de tot. Et pot faltar talent, pots tenir mala fortuna a les àrees, però la segona meitat a Bilbao és del tot injustificable.

Diumenge, a la roda de premsa, l’egarenc va ser molt crític amb els seus jugadors. Xavi va dir el que havia de dir, però el seu discurs arriba tard. La falta d’autocrítica després de molts partits que han sigut insulsos ha ajudat al fet que el Barça es trobi perdut, sense rumb ni identitat. Massa partits que eren soporífers, i el missatge públic, de portes enfora, sempre era en positiu, buscant excuses o veient el got ple a vessar. L’optimisme està bé, la gestió emocional del grup porta sovint a llençar proclames positives quan el que et demana el cos és fer tot el contrari, però massa vegades des del vestidor del Barça s’ha traspassat el sentit comú. Hem jugat millor, hem tingut ocasions, hem sigut superiors... El discurs en roda de premsa s’ajustava poc al que la majoria dels mortals veien sobre el terreny de joc, i això acaba repercutint en el rendiment.

Preocupa que els futbolistes transmetessin la imatge d’haver llençat la tovallola a la Lliga. És el pitjor missatge que pot enviar un club a la deriva. Fins i tot jugadors diferencials en l’aspecte motivacional, com podria ser Araújo, sens dubte el cas més paradigmàtic de tota la plantilla, ara són futbolistes intranscendents. Aquell plus que oferia l’uruguaià, ara ni s’ensuma. I això mostra encara més les seves mancances tècniques i tàctiques, sobretot a l’hora de treure la pilota. Araújo, exemple per la seva actitud el curs passat, insuperable en l’un contra un, aquesta temporada sembla un central qualsevol. De ser un dels millors centrals del món per a alguns –aquí mai m’hi trobareu– a posar-li un llacet per reduir el deute.

Un Barça massa gris per somiar (0-0)