L'italià etern torna al Palau Blaugrana
El moment que el Palau veu per primer cop un jugador hi veu més defectes que virtuts. A mesura que el coneix, que tracta amb ell, comença a estimar aquells defectes, a entendre'ls, i a valorar molt més les virtuts. És un procés pel qual tothom passa. I Gianluca Basile n'és un exemple.
Avui, després d'haver passat sis temporades a Barcelona i de ser el jugador estranger amb més partits de la historia de la secció (327), Basile torna a casa, davant la seva gent, amb el Bennet Cantù (20.45 h, Esport3), en el primer partit del Top 16 de l'Eurolliga. "Se'm farà molt dur", reconeix a l'ARA el jugador italià, que no amaga que serà "especial, després de sis anys intensos i de gran record". Basile, a punt de fer 37 anys, va aconseguir canviar el pensament inicial de l'afició del Palau. De qüestionar-lo, a estimar-lo. D'incomprès, a referent. De constantment jutjat, a disposar de crèdit.
En un club com el Barça no és fàcil treure's una etiqueta, molts jugadors ho han patit, però amb humilitat tot és possible. "Quan vaig fitxar pel Barça la gent només havia vist vídeos meus anotant triples contra els Estats Units i es pensaven que jo feia vint punts per partit. Però no era així. Els dos primers anys no van ser fàcils", reconeix l'escorta, que va patir molt per les crítiques rebudes i no es va rendir mai. El seu afany de superació el va fer tirar endavant.
Un abans i un després
I va arribar el dia en què tot va canviar. La marxa de Joan Carles Navarro a la NBA per jugar amb els Memphis Grizzlies va permetre que Basile tingués més minuts i el seu joc es transformés. "Vaig fer un pas endavant també en defensa i la gent va veure que no em deixava res, que ho donava tot. Van començar a valorar-me pel que feia i no pel que esperaven que fes", reconeix l'avui 55 del Cantù, que considera Navarro "el millor" de tots els jugadors amb qui ha compartit vestidor.
Aquest murri del sud d'Itàlia, que va haver de marxar de ben jove al nord, a Reggio Emilia, per guanyar-se les garrofes, sap que avui serà un dia especial. "Intueixo que la gent em rebrà molt bé, m'han estimat com ningú durant aquest temps", explica Basile, que té molt clar que va complir les seves pròpies expectatives, el seu somni, allò que no el deixava dormir des del 1999, quan va debutar a la Copa d'Europa amb la Fortitudo de Bolonya. "Sí, París 2010, la meva Eurolliga. Ja la tinc i no ho oblidaré mai després d'onze anys buscant-la", se sincera gairebé emocionat. L'home dels triples impossibles -és el jugador de la història de l'Eurolliga que en té més, 400-, del tiro ignorante -per dificultat i improvisació-, també té un moment en què va canviar la sort del Barça Regal, que fins al 2009 no guanyava títols importants. "El triple de Vitòria que ens dóna el partit. Se'm posa la pell de gallina. Vam guanyar-los i mai més no els vam tenir por", assegura, i recorda que l'antic TAU Cerámica, ara Caja Laboral, va ser una bèstia negra.
Respecte al partit d'avui no sap què dir. "Buf... el Barça és massa equip per a nosaltres, podríem parlar que és un dels millors de la competició, si no el millor", diu sense amagar-se. Avui no tindrà el cap, la ment i el cos com ell voldria per al partit. "Potser m'ensorraré quan vegi el suport dels meus, si m'entreguen alguna cosa", comenta Basile, que mai no s'hauria imaginat que es trobaria en una situació així després d'haver-ho viscut a l'equip on es va fer gran, la Fortitudo de Bolonya, un dels equips importants d'Itàlia i on també va jugar sis temporades.
Aquest italià etern, de record inesborrable i somriure sincer, ha fet dels defectes virtuts i del compromís amb uns colors la seva bandera. Avui el Palau li retrà un homenatge merescut i l'elevarà a la categoria de mite, fins i tot superant l'estima que l'afició va tenir a Sarunas Jasikevicius, però encara sense atrapar Audie Norris.
