Desgranant el Lió, una màquina de fer gols i jugar finals
Anàlisi dels principals trets característics de l'Olympique, rival del Barça a la final de Champions
BarcelonaIntimida però és vencible. Aquesta és la idea que transmet l'Olympique de Lió, l'equip que està marcant el ritme a Europa en l'última dècada i que serà el rival del Barça a la pròxima final de Champions (dissabte, 18 h, Gol / Barça TV). Per xifres, l'equip de Reynald Pedros espanta: aquesta temporada només ha concedit tres empats a un, dos a la Division 1 francesa i un a la tornada de semifinals davant del Chelsea, i ha dominat el campionat nacional amb un balanç de 89 gols a favor i només 6 en contra. Ja són 13 els títols seguits que ha guanyat a França.
Enguany a Europa ha tombat per un global de 7-0 l'Avaldsnes noruec, 13-0 l'Ajax, 6-3 el Wolfsburg i 3-2 el Chelsea. I són precisament aquests precedents més recents contra angleses i alemanyes els que ensenyen la mortalitat d'un Lió que aspira a Budapest al seu quart títol de Champions seguit. Ja en té cinc al palmarès des del primer èxit l'any 2011. Només ha perdut una final, la del curs 2012/13 davant del Wolfsburg, i s'ha quedat sense jugar-la els anys 2014 i 2015. En l'última cita va necessitar una pròrroga, però va acabar golejant.
Què és el que fa tan poderosa aquesta màquina de fer gols? Què haurà de controlar el Barça per poder-la vèncer?
Ampli potencial ofensiu, sobretot per fora
El que acostuma a fer petits els adversaris del Lió és la por a la capacitat golejadora de les franceses. Per individualitats, tenen una plantilla superior. Per la dreta, la velocitat de Cascarino condiciona les defenses rivals, i més si s'hi suma Lucy Bronze en accions de dos contra un.
L'anglesa, a més, incorpora bé per dins i completa un triangle letal amb Amandine Henry.
Per l'esquerra, Reynald Pedros té la versatilitat d'Eugénie Le Sommer, golejadora camuflada a l'extrem i que acostuma a estar ben alimentada per una lateral profunda, ja sigui Bacha o Majri (que també podria ser titular a dalt si el tècnic baixa un esglaó Marozsán i situa Le Sommer a la mitja punta). El retall i xut de Le Sommer és sempre una amenaça, per això sovint els retocs del tècnic busquen acostar-la a l'àrea.
Per acabar d'impactar en accions dins de l'àrea, Ada Hegerberg té sempre la canya a punt. El seu moviment al primer pal en centrades laterals tendeix a ser letal.
Si el partit es trenca, l'entrada de Van de Sanden destrossa les defenses fatigades, que són incapaces de frenar la rapidesa de l'holandesa. Ella va carregar-se l'última final davant del Wolfsburg a la pròrroga.
"Evitar els un contra un"
Contra això, el Barça s'ha receptat moltes vigilàncies defensives, per evitar situacions d'un contra un al darrere. "Haurem de jugar molt juntes i mirar d'evitar que hi hagi molts duels directes", deia Lluís Cortés a la prèvia.
Autoritat en el ritme de partit
El més al·lucinant del Lió és que, tot i que sovint és clarament superior, no arracona el rival durant els 90 minuts. Prefereix començar intimidant les parts (té uns primers 10 minuts trepidants) i acaba trobant gols psicològics abans d'arribar al descans, però pel mig de cada meitat passa fases de certa hibernació. Es deixa dominar, no monopolitza la possessió, troba equilibri en trams defensius llargs (i aquí Fishlock és essencial per compensar les desatencions de Marozsán). Aquest lleuger pas cap a la reacció dona falses esperances als adversaris i l'ajuda a obrir-se espais per a la transició.
Amb pilota, té tanta capacitat per oferir suports al peu i ruptures a l'espai que costa de resoldre com se'l vol defensar.
El Chelsea, molt intens en els 180 minuts de l'eliminatòria, va posar-lo en problemes amb moments de pressió alta i bona gestió dels trams de pilota. També el Wolfsburg va aconseguir arraconar-lo, tant a Lió com a Alemanya. El problema és que, quan desplegues massa efectius per atacar-lo, el Lió sempre troba la manera d'activar algun contraatac que et torna a fer recular.
Assemblar-se a l'equip de Munic
Una versió similar a la que el Barça va oferir davant del Bayern al partit d'anada dibuixaria una final més o menys controlada, que es mogui en uns ritmes que l'equip blaugrana pugui anar seguint sense esgotar-se més del compte. Sense pilota, mantenir l'ordre defensiu i controlar els salts a pressió de la interior sobre la central francesa (salts que fins ara feia Vicky Losada i que, sense Hamraoui, haurà de fer algú altre per la reubicació de la terrassenca) pot generar pèrdues de pilota que vagin incomodant el Lió. Robar-li pilotes en el seu inici pot donar opcions al Barça de fer gol.
El domini dels detalls
No és fàcil agafar desprevingut el Lió. En la majoria de contextos en els quals competeix, mana, i són tants els recursos que sembla tenir, que costa veure'l contra les cordes sense resposta.
A més, a part d'aquest control del tempo del partit, el Lió se sent fort perquè sap que domina els detalls més micro. La pilota aturada li desencalla molts partits, gràcies a la precisió en el colpeig de Marozsán i al poder aeri de Wendie Renard en el remat.
L'alçada d'altres peces, com Henry, Hegerberg o Mbock, també li és útil en els córners i faltes laterals. A l'eix central, a més, sap que té un mur de contenció per la potència en els salts de Renard i la velocitat en la correcció de Mbock.
Els rivals tenen complicat sorprendre el Lió, que aconsegueix imposar la seva llei i protegir la seva portera, potser la peça més dèbil de l'engranatge.
Evidenciar la inestabilitat de Sarah Bouhaddi sota pals potser ajudarà a posar la por al cos d'un Lió que, si bé és cert que pot dominar més el factor emocional d'una final, també és l'únic obligat a guanyar.
Allargar el 0-0 i haver atacat prou
No ser favorites pot ser l'arma secreta d'un Barça preparat per donar la sorpresa a Budapest. Potser no ho seria tant, una sorpresa. Part de l'èxit dependrà, òbviament, de la capacitat que tinguin les blaugranes d'allargar el 0-0 o, com a mínim, un marcador que les mantingui dins del partit en tot moment. Arribar al cor del segon temps vives i havent generat més d'un ensurt (o gol) portarà el Lió a un escenari desconegut: la por a perdre, la sensació de no controlar-ho tot. Va salvar un panorama difícil contra el Chelsea, i en finals anteriors, el pànic d'una pròrroga, però contra un debutant el vertigen serà més gran. Això juga a favor del Barça.