El lideratge és un bé de primera necessitat en qualsevol grup humà, molt més escàs del que sembla. Tant que és perillós confondre’l amb alçar la veu i posar cara de restret en situacions adverses. I és també un dels punts forts de Laporta, potser el motiu pel qual va arrasar a les urnes fa dos mesos, però que encara no hem vist en acció.
El Barça ha viscut el lustre de Bartomeu instal·lat en el desgovern i en la falta d’una locomotora. No n’hi ha prou amb carisma per rescatar-lo, i el silenci institucional imperant des de la presa de possessió no hi ajuda. Dijous Laporta es va reunir amb Koeman, en un restaurant cèntric de Barcelona i rodejat de càmeres, com si volgués escenificar que hi ha algú al timó. Amb el benentès que la continuïtat de l’entrenador no estava sobre la taula, al president li toca prendre ja una decisió fonamental per al futur del club per evitar que la figura de l’holandès –si és que el vol– es continuï erosionant a cop d’incertesa i desencisos.
Cada cop que hi ha una desfeta esportiva s’acusa el vestidor de falta de lideratge i l’entrenador de torn de veure’s superat pels vicis dels seus deixebles, de manera que només ens queda recórrer al lideratge d’un estament superior dins el club. Però, fins ara, ha semblat que el nou president s’inhibia i esperava que el pas de les jornades i els canvis en l’estat d’ànim de la culerada l’ajudessin a prendre una decisió difícil, que té pros i contres.
Laporta ha de buscar assessorament en qui sigui que marca la ideologia esportiva del seu Barça –això tampoc no se sap del cert– i prendre una decisió que engegui de facto el seu mandat. I no pas basant-se en el mal rotllo que ens han deixat els últims partits, sinó responent-se dues preguntes: si Koeman és l’home en qui dipositaria la confiança per a un projecte de llarg recorregut i si té alguna alternativa millor. De moment, l’única pista significativa que tenim és que Xavi es queda al Qatar.
Podem esperar asseguts que alguna vaca sagrada reprengui al vestidor un lideratge inequívoc que falta des de fa anys, o que arribi un entrenador al qual els futbolistes tornin a respectar i seguir incondicionalment. En això, Koeman ha millorat Valverde i Setién, però ha sigut insuficient per mantenir la tensió competitiva i el corrent optimista fins al final. S’imposa, doncs, que Laporta reprengui el paper en què va excel·lir en el seu primer mandat. Perquè, com deia més amunt, el lideratge no va de fer escarafalls, però sí que s’ha d’exercir i percebre.
