L’activista Jordi Cases: l’home que va enderrocar un president

BarcelonaQuan trenques una relació de cinc anys tens més temps per a tu. És el que li va passar a Jordi Cases fa uns anys. Ho va deixar amb la noia que havia conegut firmant la hipoteca del pis que després van compartir i ell, ment inquieta, va tenir massa temps lliure. Aquest farmacèutic d’Olesa està segur que si aquella història no hagués acabat, el seu nom no hauria fet la volta al món com l’home que va enderrocar Sandro Rosell. Cases va iniciar el cas Neymar amb una querella a l’Audiència Nacional que va carregar-se tot un president del Barça, i que va portar el club a admetre dos delictes fiscals. Però qui és realment Jordi Cases?

La seva història d’activista compromès arrenca quan Josep Lluís Núñez fa fora Johan Cruyff. Aquell dia, ell i el seu amic Manel decideixen fer-se socis del Barça per poder votar i fer fora l’expresident de la llotja. De fet, va ser llavors quan va crear la seva primera plataforma barcelonista, l’efímera Amics de la Pedrera. L’experiment va morir amb Van Gaal i van passar gairebé 15 anys fins que va tornar a la càrrega. Aquest cop per culpa d’uns calçots. O més aviat, la sobretaula posterior a una calçotada entre amics. A Perafort, en un restaurant entre Valls i Tarragona, es van reunir “els nanos” l’any 2011. Com fan cada primer diumenge de març sempre que poden. Són 9 amics que es van conèixer a l’Escola Daina-Isard d’Olesa i que han mantingut el contacte tot i els diferents camins que han agafat les seves vides. En aquell dinar va sorgir la idea de fer alguna cosa per protestar contra el canvi d’Unicef per Qatar Foundation que havia impulsat Sandro Rosell.

Qatar, l’inici de 4 anys intensos

Cases va prendre la iniciativa del que havien parlat entre cafès i copes el grup d’amics: va ser l’origen de la plataforma Consulta Qatar. Va néixer amb un punt “romàntic”, assegura un d’ells, el Carles, que considera que com que es tracta d’un grup de gent emprenedora -un fotoperiodista, un enginyer o un empresari del tèxtil-, tots tenien en comú les ganes de fer coses. La iniciativa a la qual va donar forma Cases en les seves hores lliures els va portar a reunir-se, gràcies a la mediació d’Evarist Murtra, amb el mateix Rosell. Va ser tot just uns dies abans de l’assemblea que havia d’aprovar el patrocini de Qatar. Reclamaven que se celebrés un referèndum, però no ho van aconseguir. De fet, no van ni acabar de gastar totes les bales: el dia de la votació portaven una pancarta que no es van atrevir a treure. Era la imatge de Rosell votant en blanc, el vot que defensaven ells per significar la necessitat de portar el tema a referèndum. Era la instantània de Rosell d’un any abans, quan va votar en blanc a l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta.

Consulta Qatar va morir. Uns perquè van tenir fills, els altres perquè n’havien tingut prou amb aquella experiència o no tenien més temps per seguir lluitant contra un gegant anomenat Barça. El Jordi, sí. Gràcies a Xavier Bosch. Un article del periodista l’octubre del 2011 a 'Mundo Deportivo' va mantenir-li la flama encesa. Bosch descobria en el seu escrit que darrere el soci Vicenç Pla, que havia fustigat la junta de Laporta als jutjats, hi havia Robert Blanch, un personatge que s’ha acabat vinculant a la junta de Rosell. El Jordi i el Manel van seguir brandant l’espasa contra els inacabables molins de vent de l’entorn barcelonista. Consulta Qatar es va convertir en Consulta Barça i van desenvolupar la teoria de les casualitats. Es tractava d’un esquema teòric per entendre la judicialització que havia patit el club durant els últims anys. Tot estava connectat, amb Toni Freixa com a catalitzador d’un gran entramat de personatges vinculats a Rosell per castigar Laporta.

La teoria de les casualitats va derivar el juny del 2012 en una denúncia davant del síndic dels socis sobre el codi ètic aprovat feia poc. Cases alertava que molts directius tenien un conflicte d’interessos evident. No havia acabat una batalla que ja en començava una altra.

El seu activisme el va portar a freqüentar Barcelona també a les nits, quan podia escapar-se de la farmàcia. Arrencava “l’època conspirativa”, com ho defineix un dels nous companys de viatge de Cases en aquella època, Joan Arnés. Sopars i més sopars per parlar del Barça en un reservat d’un restaurant que tenia l’exprecandidat a les eleccions Jordi Farré a l’avinguda Josep Tarradellas de Barcelona. Allà va néixer Go Barça. Una nova plataforma per lluitar contra el “neonunyisme”, tal com ho definien ells mateixos. No van tenir èxit. Arnés i Cases van fer el següent pas tots sols, cansats que en aquells sopars sempre es “xerrava i xerrava i mai es feia res”. A Arnés el va captivar que el seu nou soci fos un “pencaire” decidit a “anar per feina”, i al cap d’uns mesos van engegar una moció de censura contra la modificació dels estatuts promoguda pel vicepresident de l’àrea social, Jordi Cardoner. Però com havia passat en totes les ocasions anteriors, van sucumbir a la realitat: es van trobar sols sense capacitat per reunir les signatures necessàries. Era l’última aventura abans del seu salt a la fama. El 5 de desembre del 2013 va presentar a l’Audiència Nacional una querella contra Rosell per apropiació indeguda en el fitxatge de Neymar. Uns dies més tard, el 23 de gener del 2014, el president del Barça dimitia sense donar pràcticament explicacions. Aquest cop, Cases anava sol.

D’on surten els diners?

El jurista Xavier-Albert Canal va ser qui el va posar en contacte amb Felipe Izquierdo, l’advocat que va batallar el cas Neymar i que va decidir portar el tema a Madrid. Era finals d’octubre del 2013. Fins pràcticament un any després, Izquierdo encara va dubtar si darrere Cases hi havia algú, si es tractava d’un simple titella que es movia a les ordres d’algú amb interessos més grans. Quan van negociar amb el club la retirada de la demanda, l’octubre del 2014, va esvair els dubtes que tenia sobre el seu client. “Va ser quan va parlar amb Jordi Cardoner que vaig veure que realment no tenia ningú al darrere, ni hi havia cap tipus d’interès econòmic en tot aquest tema”, admet Izquierdo, que confessa que li va llançar un ultimàtum al seu client aquell cap de setmana: “Si dius que continues, jo et deixaré. El que havíem parlat el primer dia ho tenim”.

A Cases tot aquest procés li ha costat diners. Els 40.000 euros que tenia estalviats per canviar la seva inseparable ' pickup' negra van canviar de destí. Però ni molt menys tots van anar al Barça. Potser una cinquena part. En els últims anys ha combinat la seva jornada laboral com a farmacèutic amb hores rellegint blogs, articles i sentències sobre el Barça, i la seva última aventura: produir documentals. Va començar amb un reportatge sobre el dret a decidir, viatjant pels Estats Units per gravar cares conegudes que poguessin tractar el tema. Després, una segona versió gravada per Europa i ara l’objectiu és Turquia: un documental en el qual treballa des de fa mesos i que ara pretén impulsar a través de la creació d’una cooperativa -Bonobo- amb dos socis més.

Cases no pot estar mai aturat. A les cites amb els periodistes hi arriba amb una carpeta plena de centenars de fulls per validar les seves teories. És la vena conspirativa que va teixir a base de sopars i els contactes amb gent de l’entorn culer a través de les xarxes socials. No li fan por els reptes i hauria anat fins al final amb el tema Neymar -sense pacte- si no hagués sigut per la família. Ells van ser els que ho van patir. El germà i els pares van veure com el nom de Jordi Cases es va convertir en símbol del gran traïdor del barcelonisme. També va tenir els seus moments de debilitat. En comptagotes. Un dia va arribar tremolant a casa, totalment ensorrat. I en una altra ocasió es va posar a plorar per telèfon amb un periodista que li va preguntar si hi havia algú darrere seu. En aquella conversa va confessar que tenia el pare malalt, que havia de dir prou a l’aventura que havia iniciat el 2011. I, precisament, als primers a qui va trucar quan va firmar el pacte amb el Barça van ser al seu pare i al seu germà. L’activista se’n tornava a casa. Qui sap fins quan.

“S’ha venut una imatge del Jordi que no és real. Si no hagués sigut pel seu pare ho hauria aguantat tot”, defensa Arnés. “Sabem que no hi ha mala fe. Ell ha tirat la pedra i no ha amagat la mà. Mai ha volgut defensar-se”, argumenta el Carles, que rememora quan anaven junts al Camp Nou per veure els entrenaments del Dream Team. Allà va començar tot, ja que Cases sempre s’ha definit com a cruyffista i ianqui. Tot el que té a veure amb l’holandès ha passat a formar part del seu credo i, per això -com explica el Carles-, sempre va ser “afí a les idees de Laporta” perquè portava “com a bandera” Cruyff. A l’expresident no el va conèixer fins al febrer del 2016, en una festa al local Nuba de Barcelona, propietat de l’actual directiu Javier Bordas. L’altra identitat li ve de jove, quan va anar a fer el COU a Alabama.

Durant els últims anys Cases ha viatjat -ja sigui pels documentals o per oci- per Austràlia, Suïssa, Escòcia... i sobretot als Estats Units. Allà, a Miami, el 20 de juny del 2012 va demostrar per què és una rara avis dins la massa social culer. Era el dia del seu aniversari. També el de l’expresident de la Confederació Brasilera de Futbol, Ricardo Teixeira. Cases s’hi va presentar amb un regal i una carta. El primer, una estelada. El segon, un escrit d’una pàgina per preguntar si havia rebut un milió d’euros de Rosell. Aquell dia no va aconseguir resposta. I tampoc el dia que va enviar un burofax al club per demanar explicacions sobre Neymar. Aquell silenci va acabar enderrocant tot un president.