Lewandowski allunya les pors i els dubtes amb un gol salvador (0-1)

BarcelonaQuina angúnia, aquest Barça. Encara amb les ferides de la Champions visibles a la pell, l’equip de Xavi Hernàndez no ha pogut amagar que viu angoixat, incapaç de trobar la calma. Sort de la cama de Lewandowski, allargant-se per caçar una centrada desesperada en els minuts finals per evitar que l'equip cremés en la foguera dels seus dubtes (0-1). En pocs mesos ha passat d’engrescar els seus aficionats a fer-los patir, de ser un producte d’èxit a ser un dogma de fe. Ara el Barça es troba contra les cordes, ara que tot costa i segueixen caient jugadors lesionats, especialment en defensa, toca creure. Quan reps un cop, és important aixecar-se ràpid. I el partit va fer-ho a Mestalla més pel resultat que per un joc que va reforçar els dubtes d'un equip que sap que té els turmells de vidre, que no es reconeix quan es mira al mirall. Lluny queden aquelles primeres jornades en què la rialla de Lewandowski explicava l'estat anímic del barcelonisme. Ara és la ràbia del polonès qui evita l'ensopegada.

A Mestalla sempre toca patir. I el partit va acabar amb picabaralla, amb nervis i Ferran Torres pel mig. El valencià, de fet, va estar a punt de fer el gol del triomf, però va xutar al cel en els últims minuts d'un partit massa lleig. Sort de Lewandowski. ¿I Ousmane Dembélé? Quina creu, el francès. Ningú pot negar-li la passió. Cada dos minuts tocava la pilota i cada dos minuts, la perdia. El francès segueix sent un jugador difícil de comprendre, una rara avis. Una eterna promesa, aquella de les seves possibilitats, però una decepció cada cop que passa malament una pilota, que arrenca quan no toca, quan xuta fora. El Barça de Mestalla va ser durant bona part del matx una obra inacabada, una declaració d’intencions que es quedava en paraules, no en fets. Una de les poques certeses és el davanter polonès.

Dues lesions en defensa

Xavi segueix trencant-se la closca per tal de trobar solucions i allunyar els fantasmes. El tècnic de Terrassa sap que els nervis són sempre a la porta del Camp Nou, esperant per entrar cap dins cada cop que la pilota no entra. I més després de l’esforç fet amb tants fitxatges i tantes palanques. Després de la desfeta europea, amb una imatge massa pobra contra el Bayern, el partit de Mestalla era clau. Un d’aquells moments en què has de sortir victoriós. Alea jacta est. I Xavi va optar per un equip amb un munt de cares conegudes, ja que dels fitxatges d’aquest any, només jugaven Lewandowski i un Kounde que acabaria el partit lesionat a la segona part. Jordi Alba va tornar a l’equip per aprofitar els espais que li generava Ansu Fati, però el lateral no va tenir el dia. Al mig del camp, De Jong i Busquets van deixar de jugar de costat, acostant el neerlandès a Pedri. I el resultat va ser un domini aclaparador que no aconseguia fer caure el mur valencià. D’engrescar tocant la pilota, el Barça va passar a posar-se nerviós en veure com el temps passava sense el crit alliberador. Ansu, en una diagonal en què va connectar amb Pedri, va quedar-se a un pam, però Mamardshvili va aturar el seu xut amb el rostre. Lewandowski també la va tenir en un vol sense motor, però va topar amb el pal. Quan Frenkie De Jong aixecava la vista i xutava, no anava entre els tres pals. Quan Dembélé encarava, era una cursa destinada a no sortir bé.

Com altres cops, el que semblava un partit prometedor va acabar per angoixar el barcelonisme, que es mossegava les ungles. El València, amb baixes i por, no volia jugar. El Barça no sabia com jugar, un cop arribava a la frontal. Un domini estèril en què, per acabar-ho d’adobar, va lesionar-se Eric Garcia. Marcos va entrar per fer de central i en un minut ja portava una targeta groga. No ha entrat amb bon peu al Barça, l’exjugador del Chelsea, reconvertit en central de tant en tant.

I sort va tenir el Barça d’un atac de follia de Marcos André, que va tocar la pilota amb la mà sense cap mena de sentit, invalidant el gol de Samuel Lino que hauria posat per davant un València que va sortir més agressiu, intentant aprofitar la debilitat defensiva d’un Barça amb peus de fang, entre baixes i nervis. Jugava amb foc, el Barça, incapaç de mossegar un València convertit en un club que perd cada any els seus millors jugadors. Un d’ells, Ferran Torres, que va entrar a la segona part. Xavi, a diferència d’altres cops, no va tenir paciència. En veure que podia perdre el control del matx, va executar un triple canvi en què ja no va protegir ni Busquets, ni Dembélé ni un Ansu Fati, sense punteria. Amb Gavi, Raphinha i Ferran, el Barça va tancar per fi un València que signava l'empat.

No el va tenir gràcies a Lewandowski, que va evitar mals majors en rematar una centrada de Raphinha després d’una jugada de Pedri. Un instant de llum en plena bogeria. Sort del polonès. El seu gol permet guanyar temps i calma al Barça. Li feia falta, al Barça. El gol salvador allunya les pors i els dubtes. Encara hi són, però una mica més lluny. Ara cal foragitar-los del tot