L’etern idil·li del Madrid a Europa
BarcelonaEl Madrid, jugant bé o jugant malament, segueix guanyant Lligues de Campions. L’equip de Zinedine Zidane va guanyar la seva onzena Lliga de Campions, la segona en tres anys, en enfonsar una mica més un Atlètic de Madrid condemnat a seguir sent encara el pupes. L’equip de Simeone va aguantar fins als penals una final que inicialment ja semblava perduda (1-1), lluitant fins al final per patir un final encara més cruel. Després de Lisboa, Milà s’afegeix a la llista d’escenaris maleïts de l’equip matalasser.
Per a l’Atlètic de Madrid, la final va ser un malson. L’equip de Simeone arribava a San Siro dient que no era la revenja de la final de Lisboa d’ara fa dos anys. El tècnic argentí parlava d’una segona oportunitat, però l’Atlètic es va convertir en el primer equip que juga tres finals de la Champions i les perd totes: 1974, 2014 i 2016. I totes de forma bastant cruel. Si a Portugal, ara fa dos anys, va marcar primer abans de veure com el Madrid marcava en el minut 92, a Milà el gol madridista va ser prou matiner, quan Sergio Ramos va rematar en fora de joc una falta de Kroos que havia pentinat amb el cap Gareth Bale. El defensa andalús va marcar el seu segon gol a una final de la Champions, els dos contra l’Atlètic de Madrid, els dos en jugades d’estratègia. Però aquest, per uns centímetres, en fora de joc.
El Madrid de Zidane, de fet, havia sortit millor al terreny de joc. Oblak havia evitat el primer gol dels madridistes en uns primers minuts en què l’Atlètic no aconseguia aturar Bale. Un cop Sergio Ramos va fer el primer, però, l’equip de Simeone, de mica en mica, va anar fent-se amb el control de la pilota. El problema, però, era que l’Atlètic, l’equip amb millor defensa del torneig, havia sortit pensant a protegir-se, amb Augusto al centre del camp per intentar eclipsar el talent de Modric. La pilota, doncs, no acabava de fer servei a un equip pensat per atacar amb espais, a la contra. L’Atlètic, més enllà dels xuts llunyans d’un Griezmann nascut per anar contra corrent, sempre en perpètua rebel·lió, no aconseguia fer mal a un Madrid molt còmode durant tot el primer temps.
Simeone va entendre que calia jugar fort i va deixar Augusto al vestidor ja al descans, posant sobre el terreny de joc l’electricitat del belga Carrasco. Si normalment l’Atlètic renuncia a les bandes per fer-se fort al mig, en aquesta ocasió els matalassers van obrir el camp, amb Juanfran guanyant la línia de fons per la dreta i Carrasco aportant idees per l’esquerra. Ja en les primeres jugades de la segona part, Fernando Torres, murri, va fer caure Pepe en el seu parany, que va cometre penal. Griezmann, el màxim golejador de l’Atlètic a la competició, va encarregar-se de xutar, però va enviar la pilota al travesser. Semblava massa cruel per ser veritat per un Atlètic que va insistir sense defallir.
Lluitar contra la por
Però de mica en mica anava deixant espais. I el Madrid va fer canvis per intentar mantenir la intensitat. Zidane va treure del camp Benzema i Kroos, apostant per Isco i Lucas Vázquez. A més, Carvajal va trencar-se sol i Danilo va acabar intentant defensar la banda esquerra d’un Madrid que va desaprofitar tres ocasions molt clares per sentenciar la final. Entre Oblak i la defensa de l’Atlètic, però, van evitar el naufragi i, quan més patia l’equip de Simeone, Carrasco va empatar la final en rematar una centrada de Juanfran a pocs metres de Keylor Navas, que no va poder fer res.
La final, com aquella de Lisboa, s’havia de decidir a la pròrroga. Però el Madrid ja havia fet tots els canvis i l’Atlètic, només un. A més, Cristiano, bastant fluix durant tota la final, tenia problemes físics, incapaç de seguir el ritme d’una final moll tàctica però no gaire vistosa. Una d’aquelles finals en què l’emoció del premi en joc atrapa, més que la proposta dels dos equips.
A la pròrroga el Madrid va intentar ser més protagonista que un Atlètic tan cansant, que va perdre Filipe Luis i Koke. No podien més, farts de perseguir rivals. La final es va decidir des del punt de penal, després que el Madrid fos incapaç de traduir el domini en ocasions. I als penals Juanfran va fallar, condemnant l’Atlètic a ser burxat de nou per un Madrid que tanca un any estrany, amb el títol més desitjat.