Laura Ester: "Hi haurà gent que tindrà por quan tornem al carrer"

BarcelonaLaura Ester (Barcelona, 1990) atén l'ARA per videotrucada. Viu confinada amb els seus pares i el seu germà. Passa per un moment d'enyorança de la mística de l'aigua i la dinàmica del CN Sabadell, amb una resignació responsable que demostra que l'esport d'elit comparteix la sensibilitat ciutadana. La millor jugadora d'Europa parla de l'ajornament dels Jocs de Tòquio i d'interioritzar el món postcoronavirus.

Com ho porta?

Millor del que esperava. Ja són unes quantes setmanes tancada. Som quatre a casa, perquè visc amb els meus pares i el meu germà. Intentes organitzar-te una mica, establir una rutina i que vagin passant els dies.

Preferia viure el confinament sola?

No, no. Estar en companyia sempre és bo, per la part positiva i la negativa. Fins i tot les baralles que puguem tenir en aquesta situació són entretingudes. Crec que és millor que estar sol. Deu ser dur. Compartir-ho amb algú és important a nivell psicològic.

Què li ha costat més?

A casa ho hem gestionat bé. A mi el que m'ha costat més és no haver pogut tocar aigua durant tots aquests dies. En totes les entrevistes que he fet sempre em pregunten si és el període de temps més llarg sense haver estat a la piscina. Jo crec que sí. A l'estiu tenim un mes per descansar, però sempre tens el mar o una piscina al costat. És la nostra zona de confort, ens hi sentim a gust.

L'estressa sortir d'aquest límit?

El trobes a faltar. Tens ganes de tirar-te a l'aigua i notar aquesta sensació. Sovint en parlem. Es fa dur anar a entrenar-se. Si tens un dia dolent, o estrès pels exàmens, l'entrenament és una manera d'oblidar-te de tot. Pateixes, perquè treballes i hi ha cansament, però et relaxes a l'aigua. És veritat que hi ha dies que no vols passar fred o no et ve de gust. És la nostra manera de viure. Ara ens entrenem des de casa. Jo estic molt contenta. Hi ha dies que costa més perquè t'has de forçar a posar-t'hi. Són una excepció.

Com ha estat autoexigir-se per primer cop en dinàmica individual?

És diferent. Nosaltres estem acostumades a entrenar en grup. No és una disciplina individual. Si un dia algú està desconnectat entre tots ens endollem per tirar endavant i entrenar de la millor manera. A casa la cosa canvia. Tu ets responsable del que fas. Crec que inconscientment també penses en el teu equip. Fas les coses per a tu i per a la resta de companyes, perquè a totes ens costa, però la finalitat és arribar el millor possible als entrenaments.

Mai perden el vessant col·lectiu?

No es pot. Crec que aquesta situació el reforça. Som un esport d'equip i cap de nosaltres és egoista. Pensem en el millor per al grup. Això t'ajuda en el dia a dia per ser constant.

Li preocupa estancar-se tècnicament?

Això és un repte que ens ha posat la vida, per dir-ho d'alguna manera. Hem d'intentar ser responsables per poder sortir ràpid d'aquesta situació. Fins llavors, ens entrenem per mantenir-nos en forma i estar al 100% el dia 1. Quan estem una setmana sense tocar aigua, ens costa, es nota molt. Per sort, a curt termini no tenim cap competició important. Això ens tranquil·litza. Quan tornem a les piscines tindrem temps per fer una pretemporada i recuperar les sensacions. En parlàvem l'altre dia. Volem entrenar ja.

Ho troben a faltar tot?

Al grup de WhatsApp de l'equip l'altre dia van dir que trobaven a faltar nedar, que és el que més odiem i no ho volem fer mai. La frase era que ens començàvem a preocupar perquè fins i tot trobàvem a faltar poder nedar [riu]. Estem tantes hores jugant que el cos ho troba a faltar, no només la competició, que és el millor. Es tracta d'això, de seguir millorant per ser superior al rival. És esgotador, però ningú ens obliga a estar en l'esport d'alt rendiment.

La porteria desgasta més?

El porter té més desgast psicològic que físic, segur. Tenim poc contacte amb altres jugadores, no hi ha desgast i per tant tenim menys lesions. Bé, toco fusta [riu]. La pressió psicològica pot ser superior.

Com viu els trams sense competició? Aquest és diferent?

A l'estiu ens va bé, necessites desconnectar, no veure una pilota o una porteria. Hi ha esportistes que a l'agost segueixen entrenant-se. Crec que cap de nosaltres ho fa. Arribes d'estar amb la selecció, que són entrenaments molt durs, amb jornades de 8 hores a Sierra Nevada. Cal oblidar-se de tot i passar-ho bé. També et dic que si aquesta aturada fos una miqueta més curta, tampoc passaria res.

Saben quan tornaran a entrenar-se?

Encara no. Entenc que les federacions i els clubs es reuniran per parlar després que es posin en marxa les mesures del desconfinament que ha anunciat el govern central. Ens hauran d'informar del què, el com i el quan.

És viable el treball de piscina amb mesures de seguretat?

Serà molt estrany. Avui llegia un article de Xavi Garcia, el jugador espanyol que és a Croàcia, i explicava que feien una sessió al dia amb cinc persones, que arribaven, es canviaven a la piscina, mantenien la distància de seguretat i tornaven a posar-se la roba de carrer sense utilitzar les dutxes. Si ens tornem a entrenar, serà una cosa semblant. Ens tornarem a veure totes, però no podrem estar juntes. Ens dedicarem a parlar a dos metres de distància.

Creu que el waterpolo, per essència, se'n veurà afectat?

Sincerament, ho dubto. Trigarà a tornar a la normalitat, però el waterpolo és un esport de contacte. Per entrenar-se i jugar es necessita aquest contacte. Veig molt difícil que pugui canviar. Estic d'acord que trigarem molt a recuperar els exercicis que van en aquesta línia. Potser estarem dos o tres mesos sense les sessions de xoc. També serà diferent poder sortir al carrer. Hi haurà gent que tindrà por quan hi tornem, n'estic convençuda. He sentit que hi ha nens que diuen que no volen sortir de casa. És una sensació d'inestabilitat perquè no estàs 100% segur que no agafaràs el virus.

Els esportistes poden permetre's aquestes preocupacions?

Això ens pot passar a tots. Si ens deixen entrenar-nos i tornar a fer una rutina, amb blocs de cinc o sis persones, serà amb mesures de seguretat i perquè no estiguem exposats. Estarem encantades d'entrenar-nos però sempre hi haurà aquesta por, o la preocupació de poder infectar-te. No per tu sinó per la gent que t'envolta. Si visqués sola, no em preocuparia tant. Tens una sensació d'inseguretat.

Què opina de l'esport sense públic?

Serà molt estrany. Semblarà un partit d'entrenament. Nosaltres en fem molts entre nosaltres o contra altres clubs. Quan haguem de competir a porta tancada serà... no ho sé. Inconscientment la cosa canviarà. No hi haurà tanta tensió. Tot i voler estar al 100%, estar a l'aigua i no veure ningú serà dur.

S'imagina el Jocs Olímpics de Tòquio a porta tancada?

Doncs no m'ho havia plantejat. Seria realment estrany. Els Jocs són un espectacle esportiu que només es fa cada quatre anys. La gent en disfruta des dels pavellons, des de casa i des de qualsevol lloc. Si ja és estrany imaginar-se una Lliga sense públic, als Jocs els faltaria alguna cosa.

Quan va assimilar que no se celebrarien aquest any?

Jo era de les que deia que s'havien d'ajornar els Jocs veient com estava el món. Era quasi impossible arribar-hi bé. La cita és espectacle i si l'esportista no està bé, no hi arriba bé i per tant no pot oferir aquest espectacle. Era una mica absurd organitzar Tòquio 2020 amb professionals que no poguessin estar al seu màxim. Quan els comitès estaven analitzant la situació vam llegir que una possibilitat era cancel·lar-los i vam pensar "això no, sisplau". Ara ens toca esperar un any més. Bé, viurem un any olímpic més.

Com afecta el calendari olímpic en una disciplina d'equip?

Realment m'afecta a la universitat, que aquest semestre m'havia deixat el treball de final de grau de Bioquímica per a l'any següent, perquè aquests mesos serien una bogeria, i ara mira, resulta que tindrem Tòquio 2021. Al final estic acabant, de manera que no em preocupa.

Pensa en com arribarà al 2021? Noten el decalatge físic d'un any?

Fas qualsevol cosa per arribar bé a uns Jocs, sigui com sigui. És veritat que el cos ho nota. Fa uns anys recordo que les companyes de vestidor més grans ho deien i jo pensava "va, tira, què dius?" Ara veus que tenien raó, que el cos triga més a recuperar-se. Quan hi havia concentracions o competicions, abans podia jugar un partit cada dia sense problemes. Ara arribo a l'hotel, m'estiro al llit i no em puc ni moure. Es va notant.

Escoltant-la sembla que parli com una esportista veterana.

[riu] És un tòpic, però és la veritat. El cos nota el pas dels anys. Recordo una anècdota d'aquesta temporada a la Copa de la Reina. Vam tenir partit i l'endemà a la tarda en teníem un altre. Al matí hi havia entrenament. Jo necessitava nedar suau perquè si no no arribava a l'hora de la convocatòria. A la piscina vaig trobar un exseleccionador i em va recordar que abans em queixava perquè no volia dosificar-me i ara mira, és al revés. Em toca cuidar-me més.

En quin punt està el projecte del Sabadell?

Crec que continua ben definit. Som un club gran que manté l'aposta pel waterpolo, el masculí i el femení, i l'objectiu és intentar guanyar tots els títols estatals i lluitar per la Copa d'Europa. Aquesta temporada no vam començar bé, però ara sí que teníem bon ritme. Hem aconseguit crear un equip, i no és fàcil, és una tasca que requereix molts mesos de feina. Abans de l'estat d'alarma estàvem en un bon moment per afrontar l'esprint final.

Què en pensa de la decisió de nomenar campió de Lliga el Mataró? Creu que és just?

Podria parlar de la meva part egoista, però crec que el millor és anul·lar la temporada. El waterpolo és un esport que no només té la Lliga regular. Tot es decideix després a la fase de play-off. Veient la igualtat de l'edició d'aquest any, seria injust decidir un guanyador. És veritat que el Mataró també s'ho mereix perquè ha estat el més regular, i per tant res a dir. Tothom mira pels seus interessos. Fos quina fos la decisió, hauria estat impossible que tothom quedés content.