Laia Sanz: “Quan veig les caigudes a la tele entenc que els meus pares pateixin”

BarcelonaLaia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) ha tornat del Dakar més que satisfeta per la feina que ha fet. Ha participat en vuit ocasions en el ral·li i les ha acabat totes vuit, cosa que pocs pilots poden dir. Amb les vacances a tocar, ja planteja la temporada vinent, un any en què vol centrar-se a preparar el Dakar 2019.

Vuit de vuit. Enhorabona. Pocs ho poden dir això.

Per a mi té mèrit acabar tots els Dakars. En moto et pot passar qualsevol cosa, que es trenqui la moto, una caiguda... Té molt valor i, a més, cal comptar que sempre he acabat entre els quinze primers.

Què valores més, haver acabat aquest Dakar o el primer que vas córrer?

El primer, perquè no saps on vas, no coneixes la cursa...

T’ho preguntava perquè com que tots dieu que aquest ha sigut el més dur dels que s’han disputat a l’Amèrica del Sud...

Jo no els he fet tots els de l’Amèrica del Sud, però crec que no tenim gaire memòria. Els dos últims anys ens vam acostumar a fer un ral·li que era una Baja de 15 dies. I aquest any ha tornat a ser un Dakar de veritat.

Has patit en aquest Dakar?

Sí, però per a les motos no hi ha hagut cap dia impossible. Ha sigut una dificultat molt regular i molt sostinguda, altres anys la cursa feia alts i baixos... i aquest any no hem tingut treva, ha sigut un nivell de dificultat molt regular i molt bo. La complicació de la navegació ha sigut també constant, no hi ha hagut dies molt molt difícils. Els bons es van perdre un dia, però els altres dies no hi ha hagut ningú que no s’hagi perdut una hora o s’hagi saltat un punt de pas.

¿Amb què et quedes d’aquest Dakar?

Si m’he de quedar amb una etapa, em quedo amb l’etapa en què vaig acabar desena. Va ser la més llarga i vaig acabar entre els millors.

Desena en aquella etapa... i per poc a la general.

M’ha faltat poc i, a més, crec que era un objectiu realista. Ara no val dir “Si no hagués sigut per...”, perquè a tothom li passa alguna cosa, del primer a l’últim. En una cursa de 15 dies, cada dia hi ha algú que pringa. Però vaig estar lluitant amb els pilots del top 10 i no he acabat lluny d’ells. És un objectiu possible.

Què se sent quan tots els teus companys van sent campions?

Me n’alegro molt. KTM ha guanyat els últims 17 anys, però els últims quatre, amb pilots diferents. Això té molt m èrit, ja que aquest any anàvem amb una moto nova: hem guanyat i ningú ha tingut problemes, això vol dir que les coses s’estan fent bé.

I també vol dir que a l’equip no hi ha un número 1.

Això marca la diferència amb la resta d’equips, és molt important. Tothom està més relaxat i hi ha bon ambient entre pilots que s’estan jugant la cursa.

Aquest any has caigut dues vegades. ¿S’agafa por quan veus les imatges per la tele?

Quan vaig caure no em vaig adonar que la caiguda fos tan forta. Quan la veus a la tele és quan t’adones que et podries haver fet mal... és llavors quan entenc que els meus pares pateixin.

¿El teu pas als cotxes segueix sent un projecte llunyà?

Començo a pensar-hi, cada vegada noto que s’acosta més. Però tenir un cotxe bo és complicat. Abans els pilots de moto ho tenien més fàcil, les marques de cotxes apostaven per l’experiència dels pilots de moto, que sabien llegir el terreny... ara és més complicat. Jo hi somio!

Faràs alguna cursa amb cotxe?

Alguna cosa de terra m’agradaria fer aquest any, vull estar preparada per si en algun moment arriba l’oportunitat.

¿I la temporada com l’encares: pensant en el Dakar 2019?

Aparco l’enduro, no tant pel que fa a l’entrenament i al Campionat d’Espanya, però sí el Mundial. Ara el Dakar s’ha professionalitzat molt. Hi ha 30 pilots que només es preparen per a això i si jo vull lluitar-hi en igualtat de condicions, és el que he de fer. Al Mundial d’enduro, després de guanyar tants anys, tens l’obligació de guanyar, i això pren energia. A més, costa molt fer el canvi d’una moto a l’altra. Aparcar-lo m’estalviarà molt desgast.