L'últim repte de la irreductible Queralt Castellet

BarcelonaQueralt Castellet sent que està en el millor moment de la seva carrera. Amb 32 anys, la sabadellenca ha voltat per mig món perseguint les millors pistes de halfpipe, la seva modalitat en surf de neu. L'esport en què ara busca fer realitat el seu últim repte: la medalla olímpica. Als últims Mundials de la disciplina va guanyar la medalla de bronze. Ara a la Xina ho donarà tot per arribar encara més lluny en els que són els seus cinquens Jocs Olímpics, fet que la converteix en l'esportista espanyola que ha participat en més cites olímpiques d'hivern, juntament amb l'esquiadora alpina andalusa María José Regna i el fondista càntabre Juan Jesús Gutiérrez. El seu debut arriba aquest dimecres (9.30 h) amb la fase de classificació.

El llarg camí de Castellet va començar quan tenia 6 anys i els seus pares, cada cap de setmana que podien, deixaven Sabadell i conduïen cap al nord buscant la neu. "Els meus pares ens van introduir al meu germà gran i a mi en el surf de neu des de molt petits, quan jo tenia 6 anys. Tan aviat com vaig descobrir que hi havia competicions de surf de neu hi vaig voler competir. L'únic que volia llavors era fer surf de neu i millorar, i algun dia poder guanyar competicions. Amb només 15 anys em vaig classificar per als meus primers Jocs Olímpics i un cop allà (Torí 2006) va ser quan amb 16 anys vaig adonar-me d’on volia arribar, tot i saber que hauria de treballar molt i enfrontar-me a molts obstacles. Però no em feia por. Per als meus següents Jocs ja volia lluitar per les medalles", explicava a l'ARA fa poc. "Tots els Jocs són diferents. El primer pas sempre és entrar a la competició amb una estratègia per estar a dalt del tot. L'objectiu sempre és el mateix, però les circumstàncies són les que et trobes aquell dia", explica una dona que ha hagut de fer un munt de sacrificis, ja que la seva modalitat no té pistes fixes al Pirineu. En el seu debut olímpic, el 2006, va acabar en la 26a posició; el 2010 va pujar fins a la 12a, i el 2014 fins a l'11a. Ara fa quatre anys va ser 7a.

La cita de Pequín, però, és diferent. Arriba després de la pandèmia, que la va enxampar a Palamós, on va passar-se més temps del que hauria volgut lluny de la neu, entrenant-se com podia tancada en un pis. "Aquests anys han sigut molt diferents. Hem hagut d'aprendre a adaptar-nos a totes les possibilitats i a les competicions que s'han celebrat amb els nous protocols. Tot plegat m'ha fet apreciar més cada moment que puc ser a la muntanya. Cal valorar i apreciar cada segon d'això", explica la rider catalana, sis vegades guanyadora de la Copa del Món. El seu palmarès és llarg de detallar, i hi destaquen una plata als Mundials de Kreischberg (Àustria) el 2015 i un bronze als Mundials d'Aspen (Estats Units) del 2021 –en què es va imposar la gran favorita als Jocs, la nord-americana Chloe Kim, actual campiona olímpica–. "Cada any hi ha trucs diferents, elements nous i més progressió en tots els sentits. En aquest aspecte admiro la manera de treballar del Japó, per com valoren el detall, l'estil, la particularitat i el saber adaptar-se a la muntanya", raona Castellet, que sap que la lluita per les medalles estarà molt oberta. L'objectiu, però, és ben clar: intentar pujar al podi, tot i que no ho digui obertament, gairebé per superstició: "Han sigut uns dies de bona aclimatació i bons entrenaments. Em trobo supercòmode, el pipe està en boníssimes condicions i en tinc moltes ganes, tot i que hi ha un grup de 12 rivals amb opcions". Un grup on destaca "la fluïdesa i la capacitat per centrar-se en els detalls" de les japoneses, la "bomba d'energia" que és Chloe Kim i "la revolució en progressió" de les xineses.

Un any marcat per la pandèmia

Castellet, que disputarà la fase de classificació dimecres i si tot va bé dijous la final, no ha pogut anar a la Xina amb el seu entrenador, per motius de seguretat contra el covid-19. Però manté l'optimisme abans d'una cita que podria culminar una llarga carrera que la va portar a marxar a viure a l'altra punta del món. "Quan vaig començar a aconseguir medalles internacionals tenia 19 anys. Havia passat per molts canvis, com anar-me'n a viure primer a la Cerdanya i més endavant a Nova Zelanda, aprenent moltes coses en el camí i treballant per acostar-me al meu objectiu cada dia. El meu primer trofeu important a l'Amèrica del Nord va ser el 2009, el Dew Tour a Breckenridge, que em va obrir les portes per participar als X Games. Després de guanyar el premi en efectiu ja tenia diners per preparar els Jocs Olímpics de Vancouver entrenant-me a Colorado i Park City. Ara miro enrere i sembla ahir, però són molts anys de feina i aventures, i m'enrecordo de tots els passets que m'han portat fins on soc ara".

Anys durs, lluny de la família, en què va patir la mort del seu entrenador i parella sentimental, Ben Jolly, el 2015. Castellet l'havia conegut a Wanaka, a Nova Zelanda, i van començar a treballar plegats. Ell la va convèncer per passar mig any al sud de Nova Zelanda i mig any als Estats Units, entrenant-se per ser més competitiva. Tot l'any en un halfpipe, l'equipament en forma de tub on les esportistes fan els seus trucs. El 2015, però, just quan Castellet vivia un moment esportiu dolç, van diagnosticar-li un tumor de cervell a Jolly. Va tocar començar de nou, després d'uns mesos en què no es va voler entrenar. Però la neu la cridava. I com sempre ha fet quan vol sentir-se bé va anar a esquiar sobre neu verge, entre cims solitaris. I va recuperar les ganes per competir al costat de l'entrenador Benny Bright. Ara fa uns mesos que té un altre entrenador, Danny Kaas. "M'està donant perspectives molt interessants per enfocar nous trucs", explica. Els resultats d'aquests últims mesos avalen la feina feta.

La cita xinesa podria ser la cirereta d'una llarga trajectòria en un esport del qual quan ella va començar ningú es podia imaginar que se'n podia viure, a Catalunya. "He assumit que amb els diners que pots guanyar com a snowboarder en aquest país només em puc dedicar a això si realment guanyo medalles. És com funciona aquí. És una cosa que he normalitzat amb els anys, i realment és una bogeria. Deu ser la prova que realment faig el que m'apassiona. És la filosofia del tot o res, literalment". Anys després del primer dia que va posar-se sobre una taula, Castellet ha inspirat una nova fornada de noies. Abanderada dos cops de la delegació espanyola en uns Jocs, ara busca la medalla. L'últim repte. "Seria un somni", admet.