L'altre llegat de Ronaldinho i Romário a Barcelona vol ser olímpic

BarcelonaRomário va arribar a Barcelona l’estiu del 1993. Els seus gols i les polèmiques que va protagonitzar van quedar en la memòria dels aficionats del Barça, però el mític brasiler va deixar un altre llegat molt més desconegut a la ciutat. Amb ell es va començar a popularitzar el futvòlei a Catalunya. Aquest esport, nascut al Brasil, combina elements del futbol, el vòlei i la vida a la platja. Es juga a la sorra, en parelles separades per una xarxa, i els jugadors poden colpejar la pilota amb qualsevol part del cos excepte amb la mà i el braç, cosa que ho converteix en un espectacle gairebé acrobàtic. El futbolista carioca acostumava a practicar-lo a Sitges amb alguns compatriotes. Uns anys més tard, Ronaldinho va seguir el seu exemple.

Així, el futvòlei es va començar a estendre tímidament pel litoral, tot i que era practicat majoritàriament per brasilers. Un grup de nois catalans va interessar-se per aquest nou joc, però la pràctica quedava fora del seu abast perquè els jugadors ja tenien un nivell alt i era difícil incorporar-s'hi. Això els va motivar a crear l’Associació Futvòlei Barcelona l’any 2015, de la mà d’alguns brasilers. L’objectiu era acostar l’esport a la gent que volgués llançar-se a la piscina d’un nou món i aprendre'n.

Cinc anys després, d’aquesta associació va néixer el club BCN Footvolley, que pretenia millorar l’organització de l’esport i buscar ajudes econòmiques per desenvolupar-lo. A més, el projecte volia oferir entrenaments de tots els nivells per fer més accessible aquest joc complex, de molta exigència tècnica i física. “Per començar a jugar bé necessites un o dos anys de pràctica regular. Qualsevol error interromp el joc, i si no hi ha un cert nivell és poc dinàmic”, explica Sergi Talavera, director del club.

Actualment, BCN Footvolley compta amb 120 socis i ofereix entrenaments de dilluns a divendres. Una d’aquestes sòcies és l’Itziar, una jove de Barcelona que va canviar el futbol sala per l’alternativa al sol de les platges de Barcelona. L’esport de Romário no té res a veure amb el futbol i el futbol sala, que generalment es juguen en camps tancats o en pavellons. “El futvòlei és obert, és al sol, a la sorra. És la gent al voltant del camp prenent una cervesa. És molt més festiu i social”, diu l’Itziar. De fet, el club barceloní va començar a créixer considerablement després de la pandèmia de la covid-19, perquè la gent s’havia aficionat a l’activitat a l’aire lliure.

Tornar a ser nens

L’Itziar recorda la seva etapa com a jugadora de futbol sala amb una mirada crítica. “Hi ha molta competitivitat, es perd l’essència de fer exercici i passar-s'ho bé. És una mentalitat que ens inculquen des que som petits i sovint fa que acabem cremats amb el futbol”, assenyala. “Al futvòlei, el factor de la diversió és molt important”, afirma Talavera, i descriu que aquest esport els retorna la sensació de ser nens: “Jugar a la sorra et permet llançar-te. A més, a les platges estem en contacte amb el medi natural”.

Benedikt Hofmann és el representant d’Àustria a la European Footvolley League, en la qual competeixen 15 països, i també és fundador de Bolao, una empresa que organitza tornejos i esdeveniments d’aquest esport. Segons explica, cada vegada hi ha més interès en més països diferents, fins i tot en llocs sense un clima típic de sol i platja. “Ara també s'hi juga a Suècia, Noruega, Dinamarca o Alemanya. Això anirà creixent”.

Talavera, d’altra banda, adverteix que encara queda molt camí per recórrer. La junta directiva del seu club està formada només per tres membres, i no disposen d’una estructura de treballadors. Els socis paguen per les activitats, però l’objectiu és trobar altres formes de finançament per poder oferir més activitats, contractar persones i remunerar la feina justament. “Ara mateix fem les coses gairebé de manera altruista”, comenta el fundador.

La idea de ser un esport olímpic

L’Itziar, que ha participat en competicions europees, paga de la seva butxaca totes les despeses: els entrenaments, els desplaçaments a l’estranger i les estades. “Si vols millorar, necessites temps, i aquest temps te l’has de pagar. És difícil progressar significativament en l’esport si no tens diners”. D’altra banda, destaca que, justament per aquest motiu, el futvòlei es manté gràcies a persones apassionades, que s’hi impliquen malgrat els obstacles econòmics.

Al món del futvòlei es parla de la possibilitat de fer d’aquest joc de platja un esport olímpic, una disciplina reconeguda en l’esfera més alta de l’activitat física. Però Talavera i Hofmann posen en dubte aquest somni. “Sembla que perquè un esport pugui créixer ha de ser olímpic. Aquí no ens interessem per això, si ni tan sols tenim una federació”, indica el català. Hofmann assegura que, malgrat les especulacions i els desitjos, no hi haurà futvòlei als Jocs de Los Angeles 2028, i afegeix: “Un dels punts forts del futvòlei és que és molt més lliure. No hi ha normatives tan rígides que el regulin, i això serà un problema si volem arribar a fer-lo olímpic”. L’objectiu de BCN Footvolley és que aquest joc distès nascut a Rio de Janeiro es practiqui a totes les platges de Barcelona. A Bolao traslladen aquesta idea a tot Europa: “Que, vagis on vagis, hi puguis jugar”, desitja Hofmann. “Això és més important que complir els requisits per ser un esport olímpic”.