L'interès de Piqué
M’agrada el caràcter emprenedor de Piqué, la seva mirada desacomplexada, poc usual en la manera de fer del bon català. La seva capacitat per buscar nous reptes. Fins i tot, el seu caràcter juganer, que no defuig polèmiques i entén les interioritats i rivalitats del món del futbol (i del periodisme). Dilluns a la nit, gairebé de matinada, en la prèvia d’un dia d’entrenament i després d’una dolorosa derrota del Barça, va explicar la seva versió sobre la polèmica generada al voltant de la seva intervenció per portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita. En realitat, la controvèrsia gira al voltant dels àudios robats, la manera com es va intentar que el nom de Piqué no aparegués i el to extremadament amistós amb què parla amb el president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, ja que les xifres de la comissió que es va endur Kosmos –l’empresa del central– ja se sabien. El defensa té raó en part del seu argumentari, però discrepo en la part ètica relativa al possible conflicte d'interès que genera la seva intermediació. Com a futbolista assalariat d’un club que participa en aquesta competició, no pot establir aquests acords amb la RFEF, ni que s’excusi en el fet que ell fa negocis directament amb els saudites. Per evitar qualsevol ombra de sospita, cap esportista hauria de fer negocis directament amb una competició en la qual participa ni fixar les regles del joc.
No obstant això, el focus s’està posant sobre Piqué, quan particularment crec que és molt més greu el paper de la RFEF. Rubiales hauria d’haver dit no a la proposta de Kosmos; al final és ell qui té l’última paraula i qui podria amb les seves decisions materialitzar el conflicte d’interès. Però la pela és la pela i l'oferta de Piqué en duia moltíssima.
En tot cas, aquest episodi posa de manifest que Piqué té una concepció dels negocis que ens interpel·la i ens sacseja. Una manera de fer que molta gent defensa. Molta gent jove, un fet que planteja si hi ha un biaix generacional; si els límits de l'ètica estan mutant.
Piqué ha tornat a trencar esquemes. No és la primera vegada ni segurament l’última que les seves inquietuds empresarials ens plantegen debats poc habituals quan parlem d'esportistes d'elit. Va passar amb el famós documental de Griezmann o passa amb el fet que hagi invertit en un club –l’Andorra– que és rival directe del Barça, l'entitat que li paga la nòmina. Si aquests negocis els fes d’aquí uns anys, un cop retirat, no hi hauria cap debat; el problema s'ha suscitat perquè ho ha fet mentre és jugador del Barça. No es pot ser jutge i part a la vegada.
