La Meri Puig tenia 22 anys quan va liderar una expedició per escalar el Kangtega. Era l'any 84, i aquell viatge es convertiria en una fita de l'alpinisme, perquè va ser la primera expedició femenina europea que coronava un cim de l’Himàlaia. Avui, 40 anys després, es recorda en un documental que es presenta al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló.
Si dic 'Himàlaia', quina paraula li ve al cap?
— Bellesa. En la muntanya i en l’expressió de la gent. I també noblesa; hi ha noblesa en l’Himàlaia.
De què fa olor?
— Em venen olors fortes, d'espècies de Katmandú. Però a la muntanya fa olor d'humitat, de fusta, de corda i de suor.
Com comença el seu viatge?
— Al vestidor d’un gimnàs. Li vaig dir a una companya: i si fem una expedició de dones? No va ser fàcil perquè érem poques i estàvem disseminades. I trobar patrocinadors ens va costar més del que pensàvem.
Però van aconseguir els diners.
— Entre les empreses que van posar diners hi havia la revista Lecturas, que volia cobrir l’expedició. Havíem de fer fotos i enviar escrits del viatge. Els baixava un xerpa des de la muntanya fins a Katmandú.
Si li dic 'gelera'…
— Ai, els conflictes del primer tram. Ens vam trobar amb una gelera molt trencada, molt oberta, que s’havia de travessar amb escales metàl·liques i nosaltres no en portàvem. Vam dubtar què fer.
Van continuar.
— Hi havia un tros que es podia passar per la roca. Així que vam passar de 6 a 5, perquè la Lídia, la metgessa, era bona en muntanya, però no tenia la tècnica de l’escalada. Però ho vam aconseguir i vam obrir aquesta nova variant.
Què es pensa en una paret mentre s'escala?
— No penses. Estàs pendent del que fas. I has d’estar molt present perquè l’escalada és difícil i requereix molta tècnica.
Què li agrada de l’escalada?
— És una dansa, el moviment del teu cos agafat a la roca. I m’agrada que m’obligui a posar tots els sentits en el que estic fent.
Van fer el cim el 15 de maig.
— Vam trigar un mes, aproximadament. Aquell dia es va aixecar un dia espectacular, sense ni un núvol. Al final camines com un dia normal, però sí que és cert que tens el cuquet.
Què recordes de dalt?
— L’espectacle que tenia al davant. Es veu l’Everest, l'Ama Dablam, tots els cims de la zona.
I eufòria?
— La recordo més a la baixada. De dir: ho hem fet.
És important arribar al cim?
— Sempre és important fixar-te un objectiu i aconseguir-lo. Però crec que si gaudeixes el camí, el cim perd importància. Ara treballo amb esportistes i ho dic molt, perquè si només penses en l’objectiu, pot haver-hi molta frustració si no l’aconsegueixes.
Sap el que és perdre un cim.
— Em va passar a l’Everest. Vaig tenir un principi de paràlisi facial per l’altura. El metge no em va deixar pujar per seguretat. Recordo quedar-me asseguda mirant aquella piràmide final de la muntanya. I dir: uau.
No hi havia frustració?
— Esclar que m’hauria agradat pujar-lo. Però també valoro haver arribat fins allà; encara tinc aquella piràmide al cap.
Com són les nits a 7.500 metres?
— El cel és impressionant, tens més a prop les estrelles. Sents allaus i, a l’Everest, recordo dormir amb l'orella enganxada a terra i sentir el crec-crec del moviment de la gelera.
I costa més respirar.
— S’ha d’anar més lent. El problema sempre el té la gent que no sap que s’ha d’adaptar a la muntanya, i no a l’inrevés.
És diferent ser alpinista sent dona?
— No tinc aquesta sensació. Jo ho vaig aprendre tot dels meus amics homes i els estic agraïda. Sí que tinc la sensació que jo havia de demostrar més que era bona. Potser és una pressió que em posava jo mateixa. I crec que m’ha ajudat a créixer.
Havien de ser 7 a l’expedició.
— Però una companya es va quedar embarassada. Va ser molt poc abans de marxar, i va ser dur perquè ella volia venir.
Què significa per a vostè la muntanya?
— Llibertat. Algunes vegades he tingut por, però quan he de preparar alguna cosa vaig a la muntanya i camino, i sento que les idees i la informació venen soles. És on soc més lúcida.
