L’eterna joventut de Diego López, a qui 'Kubala' va consolidar sota pals

Diego López bufarà aquest dimecres les espelmes pel seu 40è aniversari sent el porter que acumula més aturades d'aquesta Lliga (44). El pas dels anys no sembla afectar el gallec, que malgrat finalitzar contracte amb l’Espanyol l’estiu vinent es resisteix a posar data a la seva retirada. “Si li agradaria seguir jugant? Està més clar que l'aigua. Segueix estant entre els millors porters de la Lliga. No sé quants anys seguirà, però físicament se sent molt bé i està content a l’Espanyol”, expliquen a l’ARA fonts del seu entorn. Té clar que vol retirar-se a l’Espanyol, però encara no ha decidit quan fer-ho. El club i ell, de moment, no han tractat una possible renovació més enllà del 2022.

Providencial en nombrosos partits des de la seva arribada a Cornellà-El Prat, les seves aturades segueixen donant punts. Diego López segueix sent indiscutible. Ha disputat el 78% dels minuts (16.740 sobre un total de 21.420) que l’Espanyol ha jugat des de la seva arribada. Porters com Pau López, Roberto Jiménez, Andrés Prieto o Oier Olazabal no han sigut capaços de fer-li ombra. El seu successor natural podria ser Joan Garcia, internacional amb les categories inferiors d’Espanya que als 20 anys combina el primer equip amb el filial. Ell i la resta de joves tenen en el gallec un gran exemple de professionalitat en qui fixar-se. 

Central amb atributs de porter

Diego López no va provar l’experiència de porter fins als onze anys. “Tranquils, ja m’hi poso jo”, va dir-li a Leandro Rodríguez, que era l’entrenador de l’equip de futbol 7 on jugava, l’Euromoble. El porter titular, Marino, marxava de vacances i es va oferir com a substitut per disputar el trofeu de la penya Malecón a Sarria, el poble del costat de la seva Paradela natal. López va aturar tres penals en la final d’aquell campionat que va endur-se l’Euromoble. 

El gallec va apuntar-se aquell any en un equip de futbol sala d’infantils, la Sarriana, on exercia com a central titular i porter suplent. Allà va aprendre a dominar el joc amb els peus. Com a central, de fet, el va fitxar el Lugo. El primer entrenador que el va dirigir, conegut a la zona com a Kubala (el seu nom real és Juan Carlos Plaza Gómez), va decidir que aquell nen espigat (1,80 metres d’alçada) tenia condicions físiques per ser porter. No veia clar el seu futur i va estar prop de deixar el futbol per centrar-se en els estudis, però finalment va seguir endavant. El 5 de gener del 2005 va debutar a Segona B amb el Lugo i va encaixar quatre gols contra el Pájaras Playa. Una estrena deslluïda que, malgrat tot, no va impedir que aquell mateix any acabés fitxant pel Reial Madrid C, que va anticipar-se al Deportivo i el Celta. 

El camí de Diego López fins a l'elit no va ser gens fàcil, perquè després de complir la majoria d’edat va haver d’esperar set temporades per acabar sent titular en un primer equip. I no va ser al conjunt blanc, sinó al Vila-real, el club que va catapultar la seva carrera. Les seves actuacions al conjunt groguet li van permetre jugar amb la selecció absoluta, encara que va quedar-se a les portes del Mundial de Sud-àfrica perquè Del Bosque va acabar convocant Víctor Valdés en l'última llista. Sota les ordres de Manuel Pellegrini, Diego López va aconseguir ser subcampió de Lliga i va participar en competicions europees. Una etapa brillant que va veure's trencada pel descens a Segona del 2012. 

Beneficiat per la guerra Casillas-Mourinho

El gallec va seguir a Primera de la mà del Sevilla, on només va durar mig any. El gener del 2013, una fractura a la mà esquerra d’Iker Casillas va obrir-li les portes del primer equip blanc. “Va arribar al Madrid en el pitjor moment possible per a un porter: en plena guerra entre una llegenda com Casillas, que era el capità, i l’entrenador, Mourinho. Va beneficiar-se d’aquell escenari per mantenir un lloc a l’equip, ja que va seguir sent titular quan Casillas va tenir l'alta mèdica. Però era una decisió més personal que futbolística. Diego va complir, però no va estar a l’altura de les grans nits”, recorda el periodista de la SER Anton Meana. 

Amb l’arribada de Carlo Ancelotti a la banqueta blanca, Diego López no va perdre la titularitat a la Lliga perquè l'entrenador de porters, William Vecchi, preferia un porter alt. La pressió mediàtica i l’enrenou intern que va provocar aquesta decisió van portar Ancelotti a donar a Casillas la Champions i la Copa. "Ell portava els nervis per dins i mai va perdre les formes, però el seu entorn no estava content amb el tracte dels mitjans militants de Casillas. Va suportar una gran pressió", afegeix. El Madrid va guanyar les dues competicions de Casillas, però no la de Diego López, que va marxar l’estiu de 2014 per l’arribada de Keylor Navas. 

La primera opció de l'Espanyol

El seu següent destí va ser el Milan, on només va tenir uns mesos de tranquil·litat. Una lesió al tendó rotular i la irrupció d’un jove de 16 anys a qui doblava l’edat, Gianluigi Donnarumma, van apartar-lo de la titularitat i també del conjunt italià. El 2016, Diego era la primera idea per l’àrea esportiva de l’Espanyol, que acabava de descartar Moyá i Willy Caballero. La tria estava entre ell, Roberto Jiménez i Mandanda. L’elevat salari del gallec al Milan era un obstacle que va frenar l'operació al maig, quan el van sondejar per primer cop. L’Espanyol necessitava un porter i va fitxar Roberto. Però el desig de Pau López de sortir cedit va reactivar l’operació. “Calia esperar, sabíem que sortiria, tot i que ens la vam jugar molt en l'últim dia del mercat”, confessa el director esportiu blanc-i-blau de l’època, Ángel Gómez.  

L’Espanyol va incorporar-lo com a cedit pocs minuts abans del tancament del mercat estiuenc després que el Milan assumís part de la seva fitxa. Arribava per a un curs i ja en porta sis. L’entitat blanc-i-blava, de fet, ja és on acumula més temporades i la segona on ha disputat més partits: 187, només per darrere dels 230 que va jugar amb el Vila-real. Diego López ha batut els rècords d’imbatibilitat de l’Espanyol a Primera (586 minuts), a Segona (538) i a l’Europa League (374), i també ha inscrit el seu nom com el jugador més veterà de la història del club, superant els 39 anys i 273 dies d’Alfredo Di Stéfano. Mentre es forma com a entrenador, segueix resistint-se a fer les seves últimes aturades. De moment, l'acompanya el rendiment. L'edat, com diu ell, “només és una xifra del carnet d’identitat”.