L'esport, un tauler de joc del difícil conflicte entre Israel i Palestina

BarcelonaLa violència mai s’ha aturat, a Israel i Palestina. Però l’inici d’una nova guerra, que no deixa de ser una nova fase d’un vell conflicte, després de l’atac de Hamàs ho ha aturat tot. Una escalada de la violència que deixa en segon pla coses com l’esport, esclar. L'esport ha estat, des de fa dècades, un tauler de joc més per a aquest conflicte, ja que no deixa de ser una gran arma propagandística.

Un cop es va veure la gravetat dels fets, la UEFA va anunciar que ajornava "tots els partits programats a Israel per a les pròximes dues setmanes en vista de l'actual situació de seguretat". Així, els partits ajornats són el que pertany a la fase de classificació per a l'Europeu 2024, l'Israel-Suïssa del dia 12 d'octubre; l'Israel-Espanya sub-21 del mateix dia, classificatori per a l'EURO 2025, així com l'Israel-Alemanya del dia 17. "La UEFA es reserva uns dies més per avaluar si el partit Kosovo-Israel dels Classificatoris Europeus 2024 es pot disputar en la data inicialment prevista del 15 d'octubre o requereix un ajornament", afegia el comunicat. La decisió de posposar els partits, de fet, amaga una lliçó: per quina raó Israel, estat geogràficament asiàtic, juga a la UEFA, la federació europea. Doncs per la política, de nou. El vell conflicte va condicionar-ho tot.

La primera experiència d’una selecció local va ser el 1934, quan sota el nom de Palestina, un combinat format majoritàriament per jugadors jueus va participar en les eliminatòries de classificació per ser al Mundial de França, on va perdre amb Egipte. Els palestins i els israelians tampoc s’han posat d’acord sobre a qui representava, aquell equip. El nom era el de Palestina, però buscant la biografia dels jugadors, eren jueus. No era res més que una selecció del territori controlat pels britànics a Palestina. El Regne Unit, ja se sap, mai ha tingut problemes en permetre als territoris que controla que juguin de manera independent, com ha fet amb Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord, Gibraltar, Bermuda o, en aquell moment, Palestina. Els jugadors, però, eren jueus, molts d’ells joves que havien conegut el futbol a Europa, d'on havien fugit al veure com el nazisme pujava. De fet, abans dels partits va sonar l’himne britànic i la Hatikvah, el futur himne d’Israel.

Àsia, Oceania i, finalment, Europa

El 1948, les Nacions Unides van pactar el naixement de dos estats, Israel i Palestina. Però va començar la primera guerra just en una època en què naixia la Confederació Asiàtica de Futbol. I Israel en seria un dels socis fundadors; Palestina, no. No seria fins al 1953 quan per primer cop un equip palestí va jugar un amistós, ja que en aquells anys, Jordània pretenia controlar Palestina i també li negava la independència. Del 1948 al 1974, doncs, Israel va competir com una selecció asiàtica. De fet, clubs d’Israel com el Maccabi i el Hapoel de Tel-Aviv van ser campions de la Champions locals. El 1970 Israel es classificaria per al seu únic Mundial de futbol competint com a equip asiàtic. Ara, ja llavors algunes seleccions preferien fer boicot i no jugar contra ells. En una confederació amb molts estats musulmans, cada cop més equips feien boicot a Israel. Alguns partits polèmics contra l'Iran van fer pujar la tensió i, finalment, el 1974 la Confederació Asiàtica va expulsar Israel en una assemblea. Sorprenentment, Israel passaria a jugar a la Confederació d’Oceania com a equip invitat uns quants anys. De fet, el 1990 gairebé arriba al Mundial competint així. Però als anys 90 Israel va tenir una idea: competir a Europa. Viatges més curts que no pas a Austràlia i per, especialment, permetre als seus clubs jugar la Champions. Van trobar els suports necessaris, i per aquesta raó Israel competeix a Europa. De fet, el Vila-real està pendent dels seus partits de la Conference League contra el Maccabi Haifa, amb qui comparteix grup.

Palestina, un camí molt difícil

Aquells anys 90 en què Israel començava a mirar cap a Europa (el bàsquet ja ho havia fet abans), a Palestina es vivia una campanya de reconeixement del seu esport que portaria a l’oficialitat del seu Comitè Olímpic el 1995 i la Federació de Futbol el 1998, competint com a asiàtics, esclar. Una imatge ben significativa: dos estats petits veïns, un competint en un continent i l'altre, en un de diferent.

De fet, separant els continents també s'eviten enfrontaments entre equips i esportistes d'Israel i Palestina. Els casos de duels entre esportistes dels dos països en qualsevol esport són ben pocs, però sí que s'han vist esportistes musulmans d'altres països, especialment de l'Iran, que decideixen abandonar abans que competir contra un israelià, ja que fer-ho seria legitimar un estat que consideren opressor. Un dels casos més recordats va ser aquell del judoka algerià Fethi Nourine, que va renunciar a la cita olímpica el 2021 a Tòquio, després de descobrir com el sorteig del quadre l'emparellava a la segona ronda amb l'israelià Tohar Butbul. "He treballat molt fort per ser aquí, però la causa palestina és més important", va explicar.

Un altre cas recordat va ser aquell de l'iranià Saeid Mollaei, que el 2019 va perdre per sorpresa les semifinals de judo del Mundial que es feia al Japó contra el belga Matthias Casse. Mollaei, llavors el número 1 mundial, va desaparèixer poc després de perdre aquell combat. Segons va explicar Majid Zareian, el responsable de la federació de judo iraniana, un cotxe amb un agent de seguretat alemany se’l va endur cap a l’aeroport internacional de Narita, on va pujar a un avió de Lufthansa amb destinació a Berlín. Mollaei, campió als Mundials de l’any 2018, hauria demanat asil polític a Alemanya després de ser pressionat per les autoritats del seu país per perdre contra Casse, ja que a la final esperava un israelià.

Al futbol, l'esport més seguit a Palestina, no existeix una lliga pròpia, ja que les autoritats d’Israel no faciliten el desplaçament des de Cisjordània a Gaza. Per aquest motiu, hi ha dues lligues, una en cada territori. La violència del conflicte també afecta l’esport, i a vegades, esportistes d’altres països amb arrels palestines que són convocats per la selecció palestina denuncien que les autoritats d’Israel els posen problemes. Roberto Bishara, xilè, és descendent de palestins. Milers de palestins, especialment cristians, van arribar a Xile ara fa un segle, on van fer arrels, i van fundar clubs com el Deportivo Palestino, club de Primera Divisió que s'ha convertit en un gran ambaixador de la causa palestina. Bishara va arribar a jugar amb la selecció de Palestina i recorda com "molts cops es convocava un jugador de Gaza i no podia arribar, ja que no el deixaven passar pels controls. A mi em feien revisions exhaustives de l'equipatge; un cop em van fer estar despullat a l'aeroport. Però no era res comparat amb les històries que explicaven els que viuen allà".

Quan va començar l’ofensiva de Hamàs, la selecció de futbol masculina es preparava per jugar la Merdeka Cup, un torneig de seleccions que organitza fa anys Malàisia. Palestina ha decidit abandonar, ja que els jugadors que viuen a Gaza i Cisjordània no han pogut sortir. Segons va denunciar la federació palestina, un jugador no va trobar cap taxi disposat a portar-lo a Jericó per travessar la frontera. Un altre jugador, de la Ciutat Vella de Jerusalem, no va poder sortir al trobar-se un grup de colons jueus que recorrien els carrers buscant àrabs per agredir-los. Palestina no sap si podrà preparar com cal el seu debut a les eliminatòries per ser al pròxim Mundial, que haurien de començar al novembre amb un partit contra un altre estat involucrat en el conflicte, el Líban, en una seu neutral, els Emirats Àrabs Units. Després estava previst un Palestina-Austràlia a Cisjordània, partit que segurament també s’haurà de jugar en un altre país més segur.

Un futbolista assassinat

Un dels morts de l’atac de Hamàs del primer dia de conflicte va resultar ser l’exjugador Lior Assulin, autor de 88 gols en 284 partits de lliga del 1997 al 2021. Ja retirat, estava celebrant la seva festa d’aniversari al sud del país, ja que feia 43 anys, quan els milicians van entrar al local i van acabar amb la vida de totes les persones presents, un total de cinc. Assulin havia jugat en clubs prou importants, com el Hapoel de Tel-Aviv. A més, no havia tingut problemes en militar en dos clubs eternament enfrontats, el Beitar de Jerusalem i el Bnei Sakhnin.

A Israel l’esport sempre ha estat molt polititzat. Tots els clubs, de fet, van ser fundats dins d’organitzacions polítiques, ja que per al sionisme calia apostar per la pràctica dels esports per defensar-se. Així, tots els clubs anomenats Maccabi van néixer en organitzacions sionistes conservadores, mentre que els que es diuen Hapoel, que vol dir obrer en hebreu, eren progressistes, vinculats a moviments marxistes. Amb el pas del temps, els Hapoel han deixat de ser marxistes, però segueixen tenint masses socials més progressistes i favorables al diàleg amb Palestina. El Beitar de Jerusalem, en canvi, deriva d'una organització política fundada per Zeev Jabotinski, un dels grans ideòlegs de la dreta israeliana. Els membres de l'organització Beitar, als anys 30, eren detinguts per les autoritats britàniques per cometre actes terroristes. Alguns dels primers jugadors del club van passar per la presó per portar armes i posar explosius, de fet. Sionistes i religiosos, els militants de Beitar van crear una organització política amb formació militar i fins i tot es van inspirar en el feixisme italià dels anys 30, quan Mussolini encara no perseguia els jueus.

Aquestes arrels han marcat el dia a dia del club de futbol. I amb el temps, els seus seguidors radicals, inspirant-se en els grups ultres europeus, han omplert les graderies de missatges racistes com "Mort als àrabs" i atacs als símbols religiosos musulmans. Els ultres del Beitar, coneguts com la familia, en castellà, no van pair bé ni veure com el seu propietari negociava fa poc amb inversos àrabs, ni veure que un exjugador seu com Assulin decidís marxar al Bnei Sakhnin. Aquest és el principal club de la comunitat d’àrabs d’Israel i, per tant, el gran rival del Beitar. El 20% de la població d’Israel la formen àrabs, siguin musulmans, cristians o ateus. I el seu club de referència és el Bnei Sakhnin, que va guanyar la copa el 2004 gràcies en part als gols de Lior Assulin. El club l'ha recordat amb un post a les xarxes on s'han barrejat les mostres de condol i els missatges d'odi contra els àrabs.

L'esport acaba tacat de sang, quan esclaten guerres. De fet, un dels casos més recordats és el dels Jocs Olímpics del 1972 a Munic, Alemanya, quan un grup de terroristes palestins va atacar la delegació olímpica d'Israel, atac on van perdre la vida 17 persones. Passen els anys i el cicle de la violència segueix sense aturar-se.