Laura Ester: "L'esport femení no és només el Barça de futbol"

SabadellRemena la cullereta del cafè que s'està prenent de bon matí a la cafeteria de la seu del carrer Budapest del Club Natació Sabadell. Com una usuària més del centre. Fa unes setmanes, a escassos metres, a la piscina de Can Llong, Laura Ester (Barcelona, 1990) va aixecar la sisena Champions League d'una carrera en què també brillen dues medalles olímpiques de plata amb la selecció espanyola a Londres 2012 i a Tòquio 2020. Durant les hores següents al nou èxit, ella i les seves companyes es van emportar una decepció perquè de nou els mitjans de comunicació no els vam donar l'espai que consideren que es mereixen. Aquest dissabte, el CN Sabadell també ha aixecat el trofeu de la Lliga en derrotar el CN Mataró en el tercer i definitiu partit de la final.

¿Tens la sensació que quan es valora l'avenç de l'esport femení només es té en compte l'avenç del futbol femení?

— El Barça i el futbol femení ara estan donant visibilitat a l'esport femení, però les que fa molts anys que estem en la lluita volem deixar clar que aquest no és només futbol. Hi ha molts esports, com el waterpolo, la natació, la natació sincronitzada o l'handbol, que acumulem molts anys de lluita perquè se'ns reconegui i la gent ens vulgui veure i parlar d'esport femení.

¿Has vist una evolució en la visibilitat del waterpolo femení des que vas guanyar la primera Champions el 2011 fins ara, que has aconseguit la sisena?

— Sí, es veu en la quantitat de nenes que volen ser jugadores de waterpolo, que volen ser com nosaltres. Des de la nostra primera Champions el waterpolo femení ha crescut, començant des de la base. Ara hi ha equips d'escoles d'aigua i de benjamins que només estan formats per nenes, un fet que abans era impensable. Mentrestant, durant aquest temps, hem aconseguit molts èxits amb el club i la selecció espanyola.

¿La sisena t'ha fet la mateixa il·lusió que la primera?

— Són il·lusions diferents. La primera va ser la de la inexperiència, ja que era la primera vegada que el Club Natació Sabadell arribava a la final a quatre. Teníem molta il·lusió, però no sabíem què podria passar. En canvi, a aquesta última hi arribem havent jugat moltes finals a quatre i havent guanyat cinc Champions. Però poder tornar a gaudir de la Champions a casa en un escenari magnífic perquè la grada va estar dividida entre l'afició del Mataró i la nostra va ser molt bonic. La competència del Mataró provoca que ara la gent valori més els nostres èxits.

Després de guanyar aquesta Champions, algunes companyes, el club i tu mateixa vau expressar a les xarxes socials la decepció pel fet que els mitjans esportius no parlessin en portada de la vostra gesta. ¿Creus que si en lloc de Sabadell us diguéssiu Barça la cosa aniria diferent?

— No m'ho havia plantejat mai, però podria ser. Jo sempre dic: què és primer, l'ou o la gallina? No parlem d'esports minoritaris perquè no venen o no venen els esports minoritaris perquè no se'n parla? I després arriben els Jocs Olímpics i ens diuen que som favorites. Com ho saben? Perquè han mirat el palmarès en un moment puntual i han vist els nostres èxits dels últims anys. No perquè ens hagin seguit durant aquest temps. Vivim en una societat que només s'interessa pel futbol perquè durant molts anys només s'ha parlat de futbol i se'ns ha educat d'aquesta manera.

Ara tens 33 anys. Et veus jugant molts més?

— Arriba un moment que ja saps que no et queden 20 anys de waterpolo, que cada vegada queda menys. No sé si em queden un, dos o més anys. El que sé és que cada any gaudeixo les competicions de club i selecció com si fos l'última. Tu pots tenir molta il·lusió per seguir jugant, però el teu cos pot dir prou o pot ser que els entrenadors no comptin amb tu. La il·lusió no es perd. Si la perdo algun dia serà el moment en què em retiraré.

Sempre es diu que una portera té una manera de ser diferent de la resta de jugadores. En el teu cas també és així?

— Les porteres hem de ser diferents perquè normalment allò que vol la gent és marcar gols. I tu el que fas és el contrari. Et poses entre tres pals perquè la gent et llanci pilotes. De veritat és el que vols? Has de ser especial per voler ser portera i gaudir d'aquesta condició.

Tu vas escollir ser portera?

— Crec que en un primer moment a la majoria de porters i porteres ens han posat a la porteria sense escollir-ho. A mi em va passar quan vaig començar, en el Mediterrani. Una entrenadora em va veure i em va dir que tenia alguna cosa. Al principi jo no tenia clar si volia estar allà. Era un equip íntegrament format per nenes de 12 i 13 anys i aleshores moltes no sabíem ni què era el waterpolo. Sempre competíem contra nens perquè només hi havia categoria femenina al juvenil i al júnior i rebíem moltes golejades. Però a poc a poc vam anar millorant i jugant contra altres equips de nenes, i jo vaig anar gaudint cada vegada més del fet de ser portera.

¿Des que vas debutar a Primera Divisió amb el Mediterrani, sempre has pogut viure econòmicament del waterpolo?

— En aquell moment pràcticament no cobràvem. S'ha començat a cobrar fa res. Avui en dia les nenes no valoren això. Jo amb 17 o 18 anys pagava per jugar. I avui en dia encara hi ha clubs de Primera Divisió que no poden pagar gairebé res a les jugadores. Només n'hi ha cinc comptats que fan l'esforç per mantenir un equip professional. Jo puc viure del waterpolo gràcies al sou del club i a les ajudes de la beca ADO, però sé que una vegada deixi de jugar hauré de treballar tant sí com no.

Et fa por l'endemà de la retirada?

— No sé si és por o és el dubte de saber si t'anirà bé o no. Durant molts anys hem sabut què tenim l'endemà: entrenament al matí i a la tarda. Durant molts anys has entregat la teva vida al waterpolo, deixant de fer moltes altres coses. I arriba un moment que tot això s'acaba i has de començar a treballar en un ambient molt diferent (té la carrera de bioquímica) del que estàs acostumada i al costat de gent que ja fa molts anys que hi treballa. A més, vens d'un món en què has estat una de les millors i entraràs en un altre on seràs una més. Amigues que ja ho han deixat diuen que allò que més troben a faltar és el vestidor i l'adrenalina de la competició.