"L'esport ens explica, als ucraïnesos. I ara bombardegen els estadis"

BarcelonaEl primer cop que l’himne ucraïnès va sonar en uns Jocs Olímpics va ser a Barcelona. I qui va negociar-ho va ser un barceloní. El febrer del 1992, Juan Antonio Samaranch, llavors president del Comitè Olímpic Internacional, va visitar Kíiv. Ucraïna s’havia independitzat pocs mesos abans i no veia amb bons ulls haver de participar als Jocs de Barcelona dins de l’equip unificat, com s’havia batejat la delegació amb esportistes de 12 de les 15 exrepúbliques soviètiques, totes menys les tres bàltiques, que viatjaria a Barcelona. Als Jocs d’Hivern d’unes setmanes abans a Albertville, cada cop que un esportista de l’equip unificat guanyava una medalla, sonava l’himne olímpic. Però els ucraïnesos entenien que havent proclamat la independència l’estiu del 1991 ja no tenia sentit anar amb aquell equip. La història anava massa ràpid. Pocs mesos abans, existia l'URSS. Ara, de sobte, existien 15 estats nous, un d’ells Ucraïna.

Samaranch va obtenir un pacte a Kíiv. “Ucraïna formarà part de l’equip unificat, però quan guanyi un esportista ucraïnès sonarà el seu himne i es farà pujar la bandera ucraïnesa. L'últim pas previ a la independència total”, va dir. I així va ser. L’himne d’Ucraïna, el Sxe ne vmerla Ukraïny (La glòria d’Ucraïna no ha mort encara) va sonar per primer cop a Barcelona quan el lluitador Oleg Kutstxerenko va guanyar la medalla d’or en la categoria de menys de 48 kg a l’edifici de l’INEF, a tocar de l’Estadi Olímpic. Kutstxerenko era de Lugansk, una de les zones que el 2014 es van voler independitzar d’Ucraïna. Parlava rus i no coneixia la llengua ucraïnesa. Tampoc la lletra de l’himne. De fet, poc després va marxar a l’estranger i es va nacionalitzar alemany.

Noms convertits en símbols

A Ucraïna, l’esport sempre ha estat un dels pilars de la societat. “L’esport ens explica, som gent activa. Tenim una tradició, hem crescut amb referents esportius i ara ens agrada demostrar competint qui som”, diu el futbolista Artem Kravets. En part per herència soviètica -quan es van crear estructures esportives per a tota la població-, en part perquè va esdevenir una forma de projectar-se al món un cop van ser independents, Ucraïna és una terra de campions. “Ara bombardegen els estadis, és una vergonya”, diu amb ràbia Kravets. A la llista dels 50 esportistes amb més medalles olímpiques de tots els temps, cinc són ucraïnesos. De fet, de totes les medalles aconseguides per l'URSS, gairebé un 30% eren d’ucraïnesos, com el gran gimnasta Víktor Txukarin, que va guanyar set medalles d’or malgrat anar coix, ja que havia passat tres anys en camps de concentració nazis. Txukarin explica la complexitat d’una regió, Ucraïna, on tothom acaba per tenir arrels en molts llocs diferents. En el seu cas, el pare era un cosac del Don i la mare una grega descendent de la comunitat que porta més de dos mil anys a la costa del mar Negre.

També hi trobem esportistes com la dona amb més medalles olímpiques de tots els temps, la gimnasta Larisa Latinina, que va guanyar 18 medalles, 9 d’or, del 1956 al 1964. Nascuda en una de les ciutats assetjades per l’exèrcit rus, Kherson, Latinina té ara 87 anys i exemplifica els conflictes identitaris de molts ucraïnesos: fa dècades que viu a Moscou, on forma part del consell de la Federació russa de gimnàstica. La seva mare era ucraïnesa i el pare, que va morir lluitant a Stalingrad, rus. També ha viscut entre dues aigües el gran Serguei Bubka, el millor saltador de perxa de tots el temps, nascut a Lugansk. També ell és russòfon. De fet, va ser diputat pel Partit de les Regions, el partit pro-rus que va manar a Ucraïna fins al 2014. Aquests dies, en canvi, ha condemnat l’agressió russa. Ell, que es defineix com a "rus d’Ucraïna", mai li va donar un or olímpic a Ucraïna, ja que el 1992 i el 1996 va fallar. El seu únic or, el 1998, el va aconseguir amb una falç i un martell. 

"Molts ens sentim russos d’Ucraïna", diu l’exjugador d’handbol del Barça Andrei Xepkin, que aquests dies pateix pel seu germà, atrapat a prop del front d’Odessa. "És una societat on tots hem crescut fent esport, està molt integrat en la nostra idea de viure", explica. A les escoles i els instituts es fomenta la pràctica esportiva. I també és una forma de trobar una sortida quan hi ha crisi. I no deixa de ser significatiu l’alt percentatge d’esportistes nascuts a la zona més deprimida, la del Donbass, que va ser rica gràcies a les mines de carbó i a l’arribada de treballadors, molts russos, que han fet que l’est d’Ucraïna sigui el gran feu pro-rus. 

Una nova bandera

La primera participació com a estat independent va ser el 1996. I des de llavors gairebé han guanyat tantes medalles com Espanya en tota la història. Aprofitant l’herència soviètica, es va mirar cap al futur. Un gest simbòlic va ser el de l’equip de futbol més estimat, el Dinamo Kíiv. El 1991 va rebre el Barça a la Recopa vestit de blanc, com sempre, en els últims dies de l'URSS. El 1992, a la Champions, el va rebre amb samarreta groga i pantalons blaus: els colors de la nova bandera. El Dinamo, gràcies al tècnic Valeri Lobanovski i a jugadors com Igor Belanov i Oleg Blokhin, va ser un dels millors clubs d’Europa als anys 70, quan va guanyar la Recopa i va aportar més de la meitat dels jugadors en molts partits de la selecció soviètica. Als anys 90, Lobanovski va liderar una nova fornada de futbolistes de nivell, un d’ells Andrí Xevtxenko. El futbol, juntament amb la boxa (l’alcalde de Kíev és l’excampió mundial Vitali Klitxkó), és una de les grans passions d’un país on també destaquen la gimnàstica, l’atletisme, el voleibol, el bàsquet o l’handbol.

“L’esport ha estat sempre un orgull per als ucraïnesos”, diu Xepkin, un dels que no es pot creure que dues terres que sent seves s’hagin acabat enfrontant. Fins fa poc, l’esport podia acostar els rivals, com en les semifinals de l’Europeu de futbol sala, quan russos i ucraïnesos es van abraçar al final del partit ara fa poques setmanes. Ara, l’esport ha acabat arraconat. Esperant el moment que pugui tornar a ser motiu d’orgull d’una població que fins fa poc omplia els estadis.

Instal·lacions sota les bombes i esportistes a l'exèrcit

L’estadi del Xakhtar Donetsk, per exemple, havia estat bombardejat des de l’any 2014, quan les milícies pro-russes van proclamar la independència de la zona. El foc de morter de l’exèrcit ucraïnès ha afectat un dels estadis més moderns del món quan va ser seu de l’Eurocopa de l’any 2012. Ara, les bombes que destrossen pavellons i estadis són les russes, com les que han afectat la ciutat esportiva Avanhard, de Kiív, on es formen noves generacions de jugadors de bàsquet.

Moltes personalitats lligades a l’esport ucraïnès s’han involucrat en el conflicte, especialment els germans Klitxkó, els millors boxejadors de la història del país: tots dos van ser campions del món dels pesos pesants. Vitali és l’alcalde de Kíiv des de fa més d’una dècada, mentre que Volodímir s’ha allistat a l’exèrcit i forma part de la guàrdia pretoriana del seu germà. Els dos serien objectiu militar del govern de Vladímir Putin. Altres boxejadors, en aquest cas en actiu, també han decidit allistar-se, com Vasilí Lomatxenko, que forma part del batalló de defensa de la zona de Belgorod-Dnestrovski, i Oleksandr Usik, que havia d’enfrontar-se amb el britànic Anthony Joshua aquest estiu. Usik va penjar un vídeo a les xarxes dirigit al “poble de Rússia”, on és una figura prou coneguda, deixant clar que el seu enemic és Putin, no pas ells. El biatleta Dmitró Pidrutxni, medallista dels Jocs de Pequín, i Dmitró Mazurtxuk, un esquiador de combinació nòrdica, han passat en poques setmanes de ser a la Xina vivint l’experiència d’uns Jocs Olímpics a jugar-se la vida a una guerra.

Un dels col·lectius que més s’ha involucrat en la defensa del territori és el dels grups de seguidors radicals de clubs de futbol. Molts d’ells, com els del Dinamo Kíiv, amb militants a l’extrema dreta, però també hi ha els de l’Arsenal de Kíiv, d’esquerres i anarquistes. El Dnipró, un dels clubs més importants del país, ha organitzat ell mateix un batalló amb aficionats i esportistes de les seccions amateurs. El president del club, Iuri Bereza, va explicar que “s’ha creat un batalló de voluntaris per protegir la ciutat de Dnipró i la regió de Dnipropetrovsk”. Iuri Vernidub, l’entrenador ucraïnès del Sheriff de Tiraspol, campió de la lliga moldava i equip capaç de guanyar al Bernabéu a la Champions per 1-2 no fa gaire, va tornar a casa per enrolar-se a l’exèrcit, i després d’uns dies de formació ja és al front.

La major part de futbolistes s’han refugiat a Romania, on el veterà tècnic Mircea Lucescu, que porta més de 15 anys a Ucraïna, ha organitzat l’acollida. Lucescu, de fet, intenta crear la infraestructura necessària perquè la lliga ucraïnesa, que va quedar aturada a meitat de temporada, s’acabi en estadis romanesos com “un símbol de resistència”.