18/10/2023

Jo soc de l’equip de Manuel Vázquez Montalbán

BarcelonaVázquez Montalbán és una persona important a la meva vida. Mai no vaig intercanviar-hi ni una paraula tot i que era amic de la família, que anàvem als mateixos restaurants de l’Empordà i que un dia me´l vaig trobar a la cua del cine Publi (sempre més me n’he penedit de, aquell dia, no haver-li fet cas a la meva dona). Les novel·les de Carvalho (concretament La soledad del manager) van ser les meves primeres lectures d’adolescent; gràcies a ell soc el que soc: algú que llegeix.

L’equip de Vázquez Montalbán és el de González Ledesma, Martí Gómez, Sergi Pàmies, Enric González. Lucidesa, sornegueria, periodisme i literatura. Amb un compromís escèptic o amb un escepticisme compromès. I futbol. Des que l’ARA em va fer el regal de deixar-me escriure el que volgués sobre l’Espanyol, els vaig agafar a ells (i a Ramon Besa, Josep Ramoneda, Rafael Metlikovez i Javier Marías) com a referents. Són el meu equip: ells com a titulars i jo com a seguidor que s’hi identifica.

Cargando
No hay anuncios

Quan escrivim sobre el nostre equip és difícil fer-ho només des de la raó. De fet, el mateix Vázquez Montalbán reivindicava el futbol com l’únic espai en què es permetia deixar la raó de banda. Entenc que amb això es referia a la manera de viure els partits, les fílies i les fòbies. Però crec –i això és una crítica feta des de la màxima admiració– que quan escrivia sobre futbol també li passava. Com a tots. El seu discurs sobre el Barça el feia amb la samarreta blaugrana posada. Descriure de manera acrítica l’adhesió a un club de futbol com a mecanisme d’integració nacional no es correspon a la seva mirada respecte a altres temes. La identificació Catalunya-Barça és una versió laica del nacionalisme més essencialista i conservador. El victimisme en relació amb el Real Madrid és una variant del “contra Catalunya” d’arrel convergent. La seva anàlisi política del futbol era més filla de la militància culer que de la militància comunista. Com ha de ser. Sobretot si ho fas de manera brillant com era el seu cas.

Fa vint anys que, de manera recurrent, em pregunto què hauria opinat Vázquez Montalbán sobre un tema o un altre. Ni jo ni ningú té dret a parlar en nom seu sobre qüestions que no va poder viure. Però tots els qui el vam llegir i el vam admirar tenim la secreta esperança que estaríem d’acord en moltes coses: el Procés, l’amnistia, Podemos, el paper de Roures al futbol espanyol i, fins i tot, el cas Negreira.

Cargando
No hay anuncios