L’afició, les ales d’un Girona somiador (3-0)

GIRONAVa ser encantador, sentir novament les veus de 1.500 aficionats cantant a cappella l’himne d’un Girona que va viure una jornada estressant. Fer que el públic tornés a l’estadi, buit des del març del 2020, va ser tota una aventura. Prop de les tres de la tarda, el club feia oficial que s’obrien les portes. I la gent, un tresor valuós que els dirigents dels grans estaments sol oblidar, no va fallar: van fer que els servidors en línia petessin, van fer cua durant hores mentre a les oficines hi havia corredisses. El que fes falta. Molts no van poder entrar, però els que van travessar els controls van ser les ales d’un equip sobrat d’adrenalina que al cap de cinc minuts guanyava 2-0. Va acabar amb un 3-0 contra l’Almeria que li permet fer un pas de gegant cap a la final del play-off d’ascens a Primera.

Tothom es mirava, embadalit, preguntant-se si allò no eren imaginacions seves. Doncs no, era veritat. Van ser cinc minuts intensos, de pura passió, d’amor per uns colors que feia massa temps que s’estimaven a distància. I això que no hi havia Stuani, descartat per la lesió. Tant era, aquest Girona té una personalitat pròpia. Bárcenas, aprofitant una deliciosa assistència de Gumbau, i Couto, que si jugués a bàsquet l’haurien distingit MVP, empenyent una jugada de Sylla, van provocar que la ciutat viatgés fins a la Lluna. Va ser molt bèstia, molt bèstia. Els protocols demanaven distància, la gent s’abraçava. Les emocions sempre s'imposen.

Pretendre sostenir aquell moment els vuitanta-cinc minuts que quedaven era impossible. Per això hi ha coses que són especials, i coses que no ho són. Aquells cinc minuts entren, de ple, a la primera categoria. Al bagul dels records escollits que un repassa quan es posa nostàlgic. Però el Girona, incansable i transformat gràcies a Francisco, que per fi va conèixer l’afició, en volia més. I en volia tant que gairebé Couto fa el tercer. Makaridze va treure el peu, suplicant que no els passessin per sobre.

Una superioritat insultant

Els gironins seguien impartint diferents registres i calmant el partit perquè l’eliminatòria no s’acabava a Montilivi, s’acaba a Almeria. Un cop oberta l’aixeta, ara calia procurar que els homes de Rubi, que passejava, envoltat de xeics, amb una ganyota per una zona tècnica que un dia el va veure somriure, no marquessin cap gol. En cas d’empat total a les semifinals, passa el més ben classificat a la Lliga. I com que el Girona va quedar cinquè i l’Almeria quart, val més no jugar amb foc perquè els gironins tenen les de perdre. A més, les inèrcies s’han d’aprofitar. La superioritat va ser insultant.

El rellotge no passava, s’estava fent etern. Lazo, en el primer atac clar de l’Almeria, no va arribar a una pilota per molt poc. Juan Carlos estava atent a les sortides, la defensa no tremolava. És un vestidor solidari, aquest, obligat a créixer a còpia de patacades. I la gent s’hi identifica. Quan Mamadou Sylla va marcar el tercer, l’estadi es va passar molta estona botant i botant. Hi havia motius de sobres, la nit va valer moltíssim la pena.