Koeman o el gat de Schrödinger
A una jornada perquè s’acabi la Lliga, i amb la sensació de tenir ja abaixada la persiana, no sabem qui serà l’entrenador del Barça la temporada que ve. Ningú no en té ni idea. La cosa més preocupant és que no ho té clar ni Laporta, que és qui té la missió de liderar la institució per deixar enrere la gestió catastròfica de Bartomeu. Quan Messi va enviar el burofax l’estiu passat, va denunciar a Goal la manca de projecte i els jocs malabars constants de l’àrea esportiva. Nou mesos després, mentre a Koeman li busquen un substitut per terra, mar i aire, des del club admeten que no és descartable que el neerlandès esgoti l’any de contracte que li queda. És com el gat de Schrödinger: viu o mort?
De moment, el nou govern del Barça transmet la sensació de no tenir els deures fets per prendre una decisió tan transcendental com aquesta. Anar a correcuita després de la campanya electoral més llarga de la història és, com a mínim, curiós. Koeman va arribar ferit al dinar del Via Veneto, d’on va sortir amb un missatge i una condició: “Vull seguir i puc seguir si tinc l'absoluta confiança del club”. Després de tot el descrèdit, missió impossible. Al vestidor, abans de jugar-se l’última bala desesperada contra el Llevant, ja hi havia veus de pes que el donaven per executat. Valverde podria trucar-li i donar-li consells sobre què fer quan t’estan cavant la tomba al costat sense dissimular.
Que Koeman no és el seu entrenador, que no interpreta el futbol de la manera més cruyffista possible i que no és atrevit en la lectura dels partits, Laporta ho sap des del dia que es va presentar a les eleccions. No feia falta esperar-se a perdre la Lliga “de manera incomprensible” per alimentar una travessa de candidats que tenen en comú el mateix que un ou i una castanya. A aquestes altures, que la gran raó per dubtar de Xavi encara pugui ser que encapçalava el projecte d’un rival a la presidència és un luxe que l’entitat no es pot permetre. Amb Guardiola fora de l’equació, el tècnic de Terrassa és qui, ara per ara, pot encarnar el més semblant a l’ideari que més èxits ha donat al club.
La cosa més important, si l’herència econòmica tenebrosa ho permet, hauria de ser la urgència de tornar als orígens que s’han perdut. Si una cosa va generar consens en el primer mandat de Laporta va ser precisament això: l’encert de l’aposta per Guardiola i un fil conductor futbolístic que unia els punts de dalt a baix. Aquesta hauria de ser la prioritat, més enllà de noms o anuncis de neteja cridaners.
