De Kobe a Maradona, un any de llàgrimes al món de l’esport

BarcelonaL’any 2020 va començar amb un accident d’helicòpter a Califòrnia i va acabar amb un funeral a Buenos Aires. En un any que s’haurien hagut de celebrar els Jocs Olímpics de Tòquio, el món de l’esport ha plorat la pèrdua de personalitats com el jugador de bàsquet nord-americà Kobe Bryant, mort als 41 anys en un accident a Calabasas, a uns 45 quilòmetres de Los Angeles, o Diego Armando Maradona, que va marxar als 60 anys no del tot en pau, ja que segueixen obertes investigacions judicials sobre la mort del futbolista campió del món el 1986. L’esport ha vist com un any en què els plans eren parlar de nous rècords mundials i de l’esperit olímpic es transformava en una gran vetlla per plorar llegendes del passat, sense càntics ni crits a les graderies de recintes buits.

Un any per posar sobre la taula, despullades, les grans veritats sobre l’esport, un món amb dues cares, en què la passió i el negoci es troben i no sempre comparteixen objectius. En què els esportistes que assoleixen un nivell molt alt deixen de ser ciutadans comuns, tancats en bombolles de fama on sovint perden el control sobre si mateixos i es converteixen en joguines trencades amb un comportament ben poc exemplar. La mort de Maradona va servir per debatre sobre com cal recordar algú que ha donat molta alegria amb pantalons curts però cometia delictes fora del camp, ja fos maltractant o amb substàncies prohibides. Un debat del qual tampoc es va escapar Bryant, que va ser acusat de violació en el passat. Tot i que als Estats Units, amb diners i un bon pacte en un jutjat, el passat es pot comprar. A l’Argentina, en canvi, no. Pecador recordat en altars pagans, Maradona ha estat plorat especialment a la seva terra i a Nàpols, on va demostrar que una pilota pot canviar la vida de moltes persones. En famílies on falta el menjar, un gol pot fer que tothom se’n vagi al llit sentint-se millor. Una ficció, cert, però els grans somnis de vegades no són res més que això, una ficció. Viure en una dolça mentida.

I ningú com els nord-americans per aixecar imperis econòmics on es juga amb la il·lusió de la gent. Als Estats Units, la NBA no va començar bé l’any que els Lakers recuperarien l’anell de campió competint en un pavelló menut de Florida, on tota la competició es va enclaustrar per fugir del virus. La temporada que la NBA ha alçat la veu contra Donald Trump va començar amb la mort de dues figures claus per entendre l’èxit d’aquesta competició. Primer, David Stern va morir l’1 de gener del 2020. Comissionat de la NBA del 1984 al 2014, Stern va convertir la NBA en una multinacional, va afegir-hi set equips i en va canviar sis de ciutat. Advocat de professió, va globalitzar la NBA amb gires per mig món aprofitant la fama d’homes com Magic Johnson, Larry Bird, Michael Jordan o precisament Kobe Bryant.

Nascut a Filadèlfia el 1978, Bryant es va criar a Itàlia perquè el seu pare, jugador de bàsquet, estava a la lliga d’aquest país. De tornada a Estats Units, va formar-se admirant Michael Jordan, fins que va debutar a la NBA i va esdevenir una llegenda dels Los Angeles Lakers, on va aconseguir ser 18 vegades All-Star i va guanyar cinc anells de campió. Bryant va morir quan va estavellar-se l’helicòpter on viatjava acompanyat per set persones, entre les quals Gianna, la seva filla de 13 anys. No va sobreviure ningú. I les pistes de bàsquet van esdevenir per uns dies espais per recordar un esportista que havia inspirat una nova generació. A la NBA també s’ha recordat Jerry Sloan, el tècnic que va portar els Utah Jazz a dues finals de l’NBA. I en el bàsquet europeu, aquest any ha mort Boris Stankovic, secretari general de la FIBA del 1976 fins al 2002, un dels artífexs de la presència dels jugadors de la NBA als Jocs Olímpics, juntament precisament amb David Stern.

La mort de Maradona

El futbol ha salvat les grans competicions de clubs jugant sense públic, en partits en què els efectes televisius permetien maquillar una mica la trista realitat de marcar gols sense poder celebrar-los amb espectadors. Un esport que ha vist com la mort de Maradona combinava debats estèrils com el de qui és el millor jugador de la història (com si fos tan fàcil comparar èpoques), amb debats més importants, com el que posa sobre la taula com s’ha de valorar un professional encisador que pot ser un diable a casa. La mort de Maradona ha colpejat el futbol argentí, especialment, on també ha mort l’històric porter Amadeo Carrizo, el seleccionador Alejandro Sabella o el Trinche Carlovich, un futbolista que gairebé ningú havia vist jugar però de qui es deia que era tan bo com Maradona. En l’esport sempre cal creure en llegendes urbanes com aquesta.

Anglaterra, víctima de Maradona, també s’ha acomiadat dels seus herois, perquè han marxat tres jugadors campions del món al Mundial del 1966, l’únic títol de la selecció anglesa: Jack Charlton, Martin Peters i Nobby Stiles. També ha mort el tècnic francès Gerard Houllier, recordat per les seves victòries a la banqueta del PSG i el Liverpool, o el senegalès Pape Bouba Diop, un dels protagonistes del recordat triomf de la seva selecció sobre França en el partit inaugural del Mundial del 2002. Però després de Maradona, el futbolista més plorat el 2020 ha estat l’italià Paolo Rossi, el gran heroi del Mundial que Itàlia va guanyar el 1982, amb els seus tres famosos gols contra el Brasil en un partit jugat a l’estadi de Sarrià. També han mort Lorenzo Sanz, expresident del Reial Madrid, o un dels primers africans que va triomfar a Espanya, el gambià Biri-Biri, molt estimat al Sevilla.

Dones pioneres

En el tennis, un dels esports amb més cites importants que no s’han pogut jugar, aquest any ha mort la britànica Angela Buxton, pionera del joc per parelles, modalitat en què va guanyar dos cops torneigs del Gran Slam formant parella amb la nord-americana Althea Gibson. Dues dones valentes que van superar un munt d’entrebancs per poder competir. Buxton, jueva anglesa, i Gibson, afroamericana, van ser pioneres en una època, els anys 50, en què l’esport femení era menyspreat pels mitjans de comunicació i bona part dels espectadors. De fet, el 2020 la major part de grans noms de l’esport que han mort són homes, perquè abans poques dones podien competir com ho feien Gibson o la jugadora de golf Mickey Wright, que va trencar barreres guanyant torneigs.

En el món del motor, ha mort el britànic Stirling Moss, un pilot elegant que no va aconseguir ser campió del món però va guanyar-se el respecte de tots els seus adversaris. I també va perdre la vida el portuguès Paulo Gonçalves, a conseqüència d’una caiguda quan disputava el Ral·li Dakar, una prova que ara es disputa a l’Aràbia Saudita.

De Bruins Slot a Radomir Antic

A casa nostra s’han acomiadat persones que en algun moment van entrar a totes les cases a través d’una pantalla o un diari. El Barça, que ha viscut una temporada per oblidar a nivell esportiu, ha dit adeu al neerlandès Tonny Bruins Slot, que va morir als 73 anys a Amsterdam després de mesos lluitant contra una llarga malaltia. Etern ajudant de Johan Cruyff, Slot era recordat per haver celebrat el 5-0 al Madrid del 1994 ensenyant la maneta a tot el Camp Nou. També ha mort el serbi Radomir Antic als 71 anys, un dels pocs entrenadors que van treballar tant al Reial Madrid com a l’Atlètic de Madrid i al Barça. L’Espanyol ha plorat la mort de Benet Joanet, víctima del coronaviurs. L’exporter també havia entrenat el primer equip blanc-i-blau. Una de les morts més sentides ha estat la de Michael Robinson, exjugador anglès que després de jugar a l’Osasuna va esdevenir presentador i comentarista de televisió.El 2020 també hem acomiadat Jordi Llopart, als 68 anys, el primer català i espanyol que va guanyar una medalla olímpica en atletisme, la plata en els 50 km marxa a Moscou el 1980. Altres olímpics catalans que han mort aquest any són Jaume Amat, exjugador de l’Egara d’hoquei sobre herba, o la nedadora Aurora Chamorro. Els últims dies de l’any va morir en accident de trànsit el porter del CN Barcelona de waterpolo Martí Estela. I l’hoquei sobre patins ha acomiadat Joan Antoni Zabalía, exporter de la selecció espanyola i el Barça. En motor, ha mort Joan Fernández, 17 vegades campió de Catalunya de diverses modalitats automobilístiques, especialment en curses de muntanya.

Esportistes de gran nivell d’un esport que sempre va necessitar grans dirigents, com Josep Lluís Vilaseca, figura clau per poder organitzar els Jocs de Barcelona el 1992. De professió advocat, Vilaseca va exercir molts càrrecs, entre el quals destaca el de vicepresident del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona, membre del Comitè Olímpic Espanyol (COE) o el de directiu del Barça durant la presidència d’Agustí Montal (1969-1977). També va ser el primer secretari general de l’Esport de la Generalitat (1988-1995). Una gran trajectòria en 90 anys de servei a un esport que busca nous reptes aquest 2021, després d’haver vist com la pandèmia trencava els somnis dels esportistes que fan camí gràcies a la feina feta pels que hem plorat el 2020.