Jürgen Klopp, l'home que ha fet plorar de felicitat milions d'adults

LiverpoolEls avis i els adults ploraven. Per tot el planeta, milions de llàgrimes d'alegria. I jo també. El Liverpool, campió d'Anglaterra després de 30 anys de patiments. 30 anys esperant, 30 anys desesperants. De perdre l'esperança. De trobar l'esperança.

Jo era un nen quan el Liverpool va ser campió de lliga per última vegada i ara soc un home de mitjana edat. He plorat pel que significa aquest títol per a mi. El Liverpool, de fet, ha configurat la meva vida. Vaig deixar Grècia, el meu país de naixement, per venir a viure a Anglaterra... pel Liverpool. Tenia 22 anys i feia cinc anys que no guanyaven la lliga. Era el 1995, però encara jugava el millor futbol d'Anglaterra. Amb Robbie Fowler, Steve McManaman, Jamie Redknapp, Rob Jones... tots ells jugadors de l'acadèmia local. Tots brillants. No tenia cap raó per pensar que ja tindria gairebé 47 anys abans de tornar-los a veure coronats com a campions. Així doncs, què sentim els aficionats del Liverpool ara? Alleujament, alliberament? No hauria de ser així en plena pandèmia, però malgrat tot, el futbol ens distreu dels problemes de la vida.

Bill Shankly, el Messies d'Anfield (va dirigir els reds entre el 1959 i el 1974) va dir allò de "Hi ha qui creu que el futbol és una qüestió de vida o de mort. Et puc assegurar que és més important que això". Ens volia explicar tot el que el Liverpool significa per als seus aficionats. Els triomfs al terreny de joc ajuden a combatre la dura realitat de la ciutat i les injustícies de la vida.

Imagineu-vos que el Barça no guanyés la Lliga durant 30 anys. No us ho podeu imaginar, oi? I, tanmateix, ha passat amb un club que deu tenir uns 400 milions d'aficionats a tot el món. Un club de tragèdies, com Heysel i Hillsborough, però també de triomfs en la mateixa mesura. Un club de llegendes.

Tots podem analitzar les astutes operacions de mercat del Liverpool dels últims quatre anys, fitxant Fabinho, Virgin Van Dijk o Alisson. Podem parlar de Mo Salah i Sadio Mane. Descobrir Andy Robertson i un jugador com Trent Alexander Arnold. Sí, l'home que va treure aquell córner contra el Barça. El jugador que seria la versió del Liverpool de Riqui Puig. Però quan es parla d'aquest Liverpool, tothom parla d'un home i la seva política.

Vaig conèixer Jürgen Klopp el 2012 quan treballava al Borussia Dortmund. No podia tenir més carisma. Vaig tenir el privilegi de fer-li quatre entrevistes i xerrar amb ell el 2013 i el 2014. I cada cop pensava el mateix: tant de bo arribi al Liverpool. Però llavors era com pensar que em podria casar amb Sophie Marceau o fitxar Leo Messi. Un somni impossible. O així m'ho semblava. Perquè hi ha coses que estan destinades a ser realitat. I no, no parlo de casar-me amb Sophie Marceau. Però m'he conformat veient Klopp a Anfield. Quan el 2013 el seu Borussia va perdre la final de la Champions contra el Bayern a Londres, vaig ser convidat a la festa organitzada pel club de Dortmund al Museu d'Història Natural. Acabaven de perdre el partit més important de la seva carrera i ell estava ballant sota l'esquelet d'un dinousaure. Així és en Klopp. En els moments durs, no perd la rialla.

El 2016 el CEO del Borussia, Hans-Joachim Watzke, em va dir en una entrevista: "Doneu-li tres anys a Klopp i portarà el Liverpool a la glòria". Profètic. L'any passat vaig conduir de Londres fins a Anfield amb esperança. Al Liverpool li faltaven Salah i Roberto Firmino i necessitaven superar un 3-0 advers contra Leo Messi. Però vaig veure la nit més èpica del seu Liverpool contra el Barça. Després, els reds van guanyar la seva sisena corona europea al Wanda Metropolitano, però van perdre la Premier contra el Manchester City tot i sumar 97 punts. Més punts que qualsevol equip del Manchester United quan va guanyar les seves 11 lligues amb Sir Alex Ferguson. Calia seguir esperant. Però aquesta vegada sabia que seria diferent. El Liverpool tenia els jugadors, l'entrenador, la filosofia i el joc. El camí. The Liverpool way. El Liverpool va ser campió 11 vegades entre el 1973 i el 1990. Després van perdre el camí.

Kenny Dalglish va dirigir l'equip en el seu últim títol de lliga el 1990. Després van venir Graeme Souness i Roy Evans. Tot i que no van guanyar, encara van jugar un futbol emocionant amb els jugadors de la casa i estrelles com John Barnes o Ian Rush. Però després la història es va aturar. Amb la contractació del francès Gerard Houllier per substituir Evans, es va abandonar el Liverpool way. Shankly, Paisley, Joe Fagan, Ronnie Moran, Dalglish, Souness o Evans van ser part d'una cadena que va durar del 1959 al 1997. Una manera de pensar, una manera de jugar, una manera de viure. Houllier era un sacríleg. Sí, va guanyar una Copa, una Copa de la Lliga i una UEFA el 2001, però va abandonar l'estil.

Després va arribar Rafa Benítez. I es va convertir en una llegenda després del miracle de la final contra el Milan el 2005. Però l'equip no tenia l'estil. Després del desastrós pas de Roy Hodgson, la temporada 2010-11 va tornar Dalglish. Però, malauradament, no va funcionar. El Liverpool tenia uns propietaris nord-americans calamitosos. Però aquells ianquis van ser expulsats i va arribar un nou propietari nord-americà, John W. Henry, també propietari dels Boston Red Sox. Un capitalista agressiu. Però va entendre Liverpool.

L'arribada de Brendan Rodgers el 2012 va ser el primer pas. Va restablir the way. I el Liverpool es va acostar al títol de lliga el 2014, que es va escapar quan Steven Gerrard va relliscar en el pitjor moment i el Chelsea de José Mourinho va guanyar a Anfield per lliurar el títol de lliga al Manchester City de Manuel Pellegrini. Luis Suárez va marxar al Barça llavors. Però amb l'arribada de Klopp el 2015 el club va tornar a connectar amb els seus valors. Quins valors? Bé, vaig deixar la meva terra el 1995 precisament per conèixer aquests valors. Em vaig fer del Liverpool el 1981 quan els vaig veure en una televisió en blanc i negre derrotar el Reial Madrid al Parc dels Prínceps de París per guanyar la seva tercera Copa d'Europa. No perquè guanyessin. Vaig connectar-me amb la seva manera de jugar.

Vaig créixer en una família comunista. I el Liverpool jugava un futbol socialista. Shankly era socialista i parlava dels valors socialistes en l'esport. Bé, jo no ho sabia el 1981, però sabia què era el socialisme. Vaig notar una connexió instintiva amb aquell color vermell. Uns anys després vaig llegir les opinions polítiques de Shankly i tot tenia sentit. "A Liverpool teníem un equip en què s'ajudaven tots. Així, jugant de manera col·lectiva, van arribar els premis individuals. Jo soc socialista. El socialisme en què crec és aquell en què tots treballen els uns per als altres". I Klopp? Què diu? "Soc d'esquerres, per descomptat. Més d'esquerres que de centre. Crec en l'estat del benestar. No tinc assegurança mèdica, confio en la pública. Mai votaria un partit que prometi retallar en sanitat pública. Si hi ha una cosa que no faré mai de la vida és votar la dreta".

Sí, no ens podem enganyar. El futbol és una gran empresa que mou milions. Però les idees de la gent són importants. Treballar junts, tenir un sentit de la responsabilitat cap als aficionats. Aquest és la Liverpool way. Als milionaris no els importa, però a d'altres sí. En un famós discurs quan celebrava un títol a principis dels anys setanta, Shankly es va adreçar als aficionats als carrers de Liverpool i els va dir: "Des que he vingut aquí a Anfield he dit als jugadors una vegada i una altra que són privilegiats de jugar per a vosaltres. I si no em creien ara ja em deuen creure". Klopp ha connectat el passat amb el present i el futur. Les declaracions públiques de Klopp sempre et remeten a Shankly, sigui buscat o no.

El desembre passat, jugant un partit de la Champions a Àustria, es va sentir l'afició del Liverpool cantant "Oh, Jeremy Corbyn", el nom del líder del Partit Laborista. L'afició red plantava cara als mitjans de comunicació que feien campanya bruta contra aquest polític que semblava amenaçar el poder d'algunes elits. Corbyn, esclar, no va guanyar les eleccions.

La victòria de Liverpool, per a mi, és un moment de felicitat. Veure com tothom treballa unit per una idea al microcosmos del Liverpool. Que siguin milionaris no vol dir que no els importi la gent. Sadio Mané construeix escoles al Senegal i va amb un iPhone7 trencat. "Per què voldria deu Ferraris, 20 rellotges de diamants o dos avions? Prefereixo construir escoles, donar menjar a persones en situació de pobresa extrema", diu. Un futbolista fenomenal, un ésser humà excepcional. La victòria més gran de Klopp és que ha trobat aquest tipus d'estrelles per fer-los formar part de la seva orquestra.

Quan els propietaris del Liverpool van decidir fer un ERTO als seus treballadors durant la pandèmia, hi va haver tanta indignació pública que van revertir la seva decisió en 24 hores. Els nord-americans han estat uns propietaris fenomenals des del punt de vista del futbol, però es van adonar que no podien prendre segons quines decisions a una ciutat vermella. Aquests són els valors del Liverpool. Com ha dit Klopp, "aquest club ho significa tot per a la seva gent. Així, la nostra feina és demostrar que també ho significa absolutament tot per a nosaltres. És impactant com viuen el futbol aquesta gent, aquesta ciutat. On més se sent un missatge com el «You'll never walk alone»? Mai caminaràs sol. Tothom rep el missatge. En els vostres moments més foscos, no estareu sols. M'estimo aquesta idea. Som Liverpool. I això vol dir que la nostra feina és alegrar aquesta gent, lluitar per ells i demostrar tot el nostre desig i amor pel futbol".

El que no passa en la vida, passa a Anfield. Tot i que aquesta victòria no és suficient per curar els problemes del món, dona esperança. El Liverpool, campió d'Anglaterra, d'Europa i Campió del Món. A Anfield, l'estàtua a Shanhly recorda que "va fer feliç la gent". Klopp els ha fet feliços fent-los plorar. Perdoneu-me, perquè les llàgrimes em tornen a caure.